miozz mirades

La “litúrgia” del llibre, la passió per tenir-ne i llegir-ne, és el que més aviat va descol·locar el meu anticonsumisme militant. No calia comprar massa llibres havent-n’hi a les Biblioteques i podent-los deixar en préstec entre amistats… però, llavors, de què viurien els escriptors? No és aquesta una manera de pagar-los la feina feta? De recompensar-los per l’art compartit? I els (alguns) editors, i els (alguns) llibreters… (segueix)
L’anticonsumisme radical trontolla quan poses cara al productor i t’adones que depèn del consum per sobreviure; recordo i actualitzo els dubtes entorn quin és el límit que pot fer de l’autosuficiència pròpia una falta de solidaritat o fins i tot competència deslleial, especialment amb els artesans, i petits productors (ara amb el comerç just tot això ho tenim més elaborats); (d’aquells debats interns antics em ve al cap la xocant esbroncada que vaig rebre d’adolescent quan a un “hippy” li vaig dir que en tot cas ja me les feia jo les arracades i els penjolls, que no en comprava mai…)

Pel cas dels llibres vaig resoldre la contradicció prou ràpid: és compatible crear, reutilitzar i compartir amb adquirir de cap i de nou. I adquirir llibres és com expandir la veu de l’autor i el suport de l’editor, com multiplicar el valor de la seva creació, la seva intenció. És fer-li costat, i jugar al bàndol de la cultura.
A casa no hi ha hagut mai uns reis sense llibres.

Dels contes i còmics tan esperats, en català, en aquell temps en què l’edició catalana era militància pura, fruit d’una convicció ferma dels pares i de la valentia d’editorials compromeses (els còmics de l’Infantil, els contes La cabreta va al mercat, La capsa de la llum, un conte aquest darrer que encara visualitzo i pagaria per tornar a tenir en aquella edició primera), als llibres d’Edit Blyton, començant pels del Club dels set secrets, traduïts primerencament al català, (no així les “Aventuras de los Cinco” ni “Las Torres de Malory” que llegíem en castellà) i enllaçant amb les mítiques edicions de La Galera. No puc evitar pensar-hi sovint, sobretot quan professionalment parlem de com motivar i incentivar el Gust per la Lectura.

La nostra carta als reis, la de tots els meus germans i cosins, durant força anys, va incloure un apartat especialment dedicat als llibres. Era la part de carta que ens dedicava l’oncle Ramon, el Sr. Vall, el mestre. Confeccionar la llista (cinc o sis llibres per cap, si no ho recordo malament) significava un parell de tardes de passejar plegats per les llibreries, i remenar llibres. Tocar-los, olorar-los, veure’n les portades i les contraportades. Valorar i decidir. Érem molt joves, i diversos. Una bona colla. D’aquelles nutritives invasions a les llibreries badalonines (llavors AL VENT i CATALÒNIA) en tinc el record d’un pler gairebé addictiu. Potser per això els reis no han deixat de portar llibres mai més. De segona mà o de primeríssima, més o menys mediàtics, de gran o de petit format. Sempre triats amb cura personalitzada, amb intenció de sorprendre i encertar. Sempre ocupant un espai rellevant entre els obsequis. Sempre presents en la màgia de la nit de reis.

m

m

La terra catalana peninsular més a l’orient atrau molts visitants la nit de Cap d’Any: esperar veure la primera claror de l’any nou des d’allà fa pensar ben bé en que l’any no ve sinó que l’anem a buscar  (segueix)

(la Mariona va penjar aquest estat al facebook, tornant del Cap de Creus el dia 1, al mur del diari ARA, per la relació que té amb la seva falca promocional;l’he trobat una frase molt oportuna, suggerent). L’aire fred de la matinada es barreja amb l’escalf humà i amb el fum de la xocolata calenta que generosament es va repartint, sense pressa ni soroll. La quietud del paisatge embolcalla, i ni tan sols l’enrenou de la massificació de cotxes que van ocupant els vorals de l’estreta carretera, cada cop des de més avall, és estrident: sembla que tothom té paciència, aquí dalt. L’any vinent m’agradaria fer tot el camí a peu, oblidar el cotxe a Cadaqués o rodalies, i caminar, caminar, caminar tota la nit, per arribar amb prou temps a la feréstega costa del Cap de Creus, bella i salvatge.

Després hi ha la Cobla, i la ballada de sardanes, sota el Far, sense pressa. Tot va passant de forma pausada, natural, sense estridències. A joc amb el paisatge. Damunt els estreps dels Pirineus, amb l’aigua al fons, els grups de visitants s’escampen i s’asseuen entre les singulars formes geològiques esculpides per la Tramuntana, per observar l’arribada de la llum i la sortida del sol, a tocar de l’horitzó. No hi ha normes dictades per a aquest ritual. Tornant, quan la claror ja és notòria, parlem de com n’és d’especial la geologia i la vegetació d’aquesta petita península, de com plau caminar-hi, de com n’és de variada la riquesa paisagística del nostre petit país (de fet Cap de Creus és Parc Natural, i ben proper a l’altre gran Parc Natural de l’Empordà, L’Albera).

Tornem amb una càlida i lluminosa escalfor interna talment com si la xocolata desfeta hagués fet reaccionar tot l’organisme, però sabem que l’escalf no es deu només a la dolça ingesta. Ens hem nodrit de la trobada inesperada amb amics llunyans en el temps, de l’energia ballada sota compassos i tirades, de la complicitat amb tants desconeguts amb qui ens hem donat les mans per enlairar-les plegats seguint la veu dels nostrats instruments de la cobla…
És l’escalf d’haver-nos deixat endur horitzó enllà per la màgia de la llum ixent, tot enfilant reflexions i propòsits per a aquest any que comença.
El Cap de Creus sempre és un lloc interessant de trepitjar i respirar, però en ple hivern i en el marc d’aquest ritual de principi d’any, la visita afegeix un valor infinit.