Fer anys és una sort. Miro enrere i hi ha tantes biografies properes que no hi han arribat que m’esgarrifo. M’expliquen d’un parent avantpassat que en fer els 50 anava amb bastó i vestit de vell, i deia “a partir d’ara tot el que visqui serà de propina”. Jo en canvi em sento que els 50 em van grans, no m’ho sembla!
De vegades voldria rebobinar escenaris d’un passat que visc proper però ja és llunyà, aturar el temps i tornar-hi a passar sabent el que sé ara. Fer anys és una sort, perquè com diu la dita “Envellir no ens permet deslliurar-nos de la mort, però
la mort és l’únic remei per deslliurar-nos de l’envelliment” I jo no tinc cap ganes de morir-me. Contenta d’arribar-hi, sí. Però és inútil fer veure que no passa res, que és un aniversari qualsevol; (seguiex)
Conferim als canvis de desena una capacitat
d’inflexió, un mena de poder misteriós que impregna a cada dècada una
entitat pròpia; però això en realitat no existeix. La vida combina
trajectòries lineals, cícliques i en ziga zaga que comparteixen un
mateix eix temporal que necessitem quantificar. Perquè la seva
relativitat ens espanta, o ens desorienta.
I així des de temps immemorial recorrem als
cicles naturals de la vida marcats pels moviments orbitals planetaris, i
posem nom als cicles lunars, i a les hores, als dies, als mesos; i
comptem anys. I així es poden determinar estacions, explicar fenòmens,
marcar èpoques i comptar el pas dels anys. Encara que en realitat la
dimensió temps és present en el nostre radar sensitiu i mental amb
paràmetres que no tenen res a veure amb tot això. I per això l’eqüació
proximitat-distància temporal té una resolució tan variada i inexacta, i
per això tan sovint diem, ja fa tant? No pot ser! Si sembla ahir! I per
això un mateix perióde cronol·lògic pot ser viscut com a ràpid o com a lent, un mateix record pot ser llunyà o molt present…
Però els canvis de desena són un fet real, i ens signifiquen el pas del
temps viscut. L’envelliment i la mort dels organismes vius és
inevitable, i aquesta és una veritat que per anys que passin la
humanitat es resisteix a acceptar o a viure amb indiferència.
L’envelliment no és però la única ni la major causa de mort, de manera
que el recorregut néixer, créixer, envellir i morir no és el més
generalitzable.
Per això dic que estic contenta de seguir viva i fer-los, perquè al meu
voltant proper, molt proper, en són tantes les persones que no hi han
arribat, que no haver mort encara em fa molt feliç. De fet immensament
feliç.
I d’altra banda, fer-los em posa en alerta vermella; ara el compte dels
anys que em poden quedar de vida amb qualitat ja és segur que és
inferior al còmput dels anys viscuts. Tret que sigui centenària com la
meva besàvia, i en aquest cas, em mantindré en forma? No cal pensar-hi
gaire, certament, però no puc evitar fer-ho: m’estic fent una persona
gran. Bé, ja ho sóc…
Mentiria si digués que fer-ne 50 m’ha estat indiferent, un dia
més al calendari. Aquest canvi de desena – que fa més d’un any que veig
a venir – m’ha aportat una consciència especial sobre aspectes de
planificació i gestió de la meva vida restant, com una prevenció per no
malbaratar-la gens (per si en queda poqueta, que mai se sap…!) No sé
on em portarà, però és una actitud mental que em renova i em
revitalitza.
Recordo molt bé quan la meva mare va fer 50 anys, jo en tenia 21 – als
meus ulls de llavors jo a ella la veia molt més gran de com voldria que
els meus fills de 19 i 22 em vegéssin a mi ara…:(. Li vam comprar una
nina de drap escandalosament gegant, preciosa (una Pepa com les d’abans
amb l’estil dels anys 80) amb un fragment d’un poema meu, motivat per
l’aniversari del meu xicot un temps enrere. El fragment diu: “minyó que t’empaita la vida perquè et facis home gran,
creix alerta, aprèn, estima, i no deixis de ser infant.” Si entenem no
deixar de ser infant mantenir la capacitat d’il·lusionar-se, de creure
en els somnis, d’activar-se i ser creatiu, de vivenciar la vida en
comptes de veure-la passar passivament…
Un amic al facebook m’ha dit que ser jove és una actitud. I jo, malgrat el cabell blanc, la menopàusa, les migranyes, l’artrosi i alguna altra pífia orgànica, em sento que fa 50 anys que sóc jove!
