dolor de pedagogia: desmentir falses evidències
Ara mateix escriuria pels descosits fins a buidar tota la ràbia i el desencís que sento contra els polítics que permeten una gestió tan catastròfica del nostre Sistema Educatiu. Però només em desfogaré un tastet. Recordar les declaracions del Sr. Maragall em produeix basca. La seva política educativa a la deriva està destruint molta feina feta , està hipotecant el futur, i camina en el sentit contrari al que s’entreveu com a més òptim i exitós a països amb millors resultats. (segueix)
1. Cal un desmentiment del que semblen arguments categòrics i que el Sr. Conseller – mal assessorat – no deixa de repetir i nodrir:
1.1) Primer argument a desmentir: “l’origen i la classe social, i el nivell cultural de les famílies com a factors determinants d’èxit o fracàs són imponderables, són com un fatalisme contra el que no es pot lluitar”: MENTIDA!!!
Hi ha moltes dades per desmuntar aquesta excusa barroera que tranquil·litza consciències i evita anar més enllà. Com a mostra, una pila de centres que han aconseguit trencar aquesta dinàmica. El propi Conseller n’ha premiat alguns per haver-ho aconsseguit. Hi ha sistemes organitzatius i metodologies que ho permeten. Ara mateix tinc a mà la informació que en parla, respecte a una escola com M.D de Montserrat de Terrassa.
1.2) Segon argument a desmentir: “la presència d’alumnat arribat d’altres països fa baixar sí o sí els resultats acadèmics i, per tant, de les proves de nivell”: NO ÉS CERT!!!. Ho podeu comprovar en un centre com La Sínia, de Vic, premiat pels seus bons resultats malgrat el seu altíssim índex de nouvinguts. (O, amb els resultats actuals a tot l’Estat, només cal fer la correlació amb l’índex d’immigració per comprovar que alguna cosa no quadra…)
2. Cal començar a desemmascarar aquesta política educativa actual, orquestrada per un govern suposadament d’esquerres, però amb traços molt poc progressistes:
2.1 La inversió de l’estat – i del nostre govern – en matèria educativa i social no només és de les més baixes d’Europa, sinó que ara amb la crisi és la primera de rebre retallada (en canvi la despesa militar i de suport a les entitats financeres lucratives no perilla, per posar només un exemple)
2.2. L’actual desmentallament dels Serveis Educatius Integrats, la no priorització de les línies que aposten clarament per la cohesió social, i la poca garantia de continuïtat, davant la crisi, de línies transformadores com els Plans educatius d’entorn, demostren una tendència política gens disposada a prioritzar el Sistema Educatiu com a pilar de la construcció del país. (d’un país democràtic que vol oferir als seus fills, amb equitat, un nivell cultural alt, un model de convivència exemplar i una expectativa de futur exitosa i amb màxima igualtat d’oportunitats)
2.3. El tancament de batxillerats en zones i centres on la seva presència és fonamental per garantir la pluralitat i la convivència en la diversitat així com una expectativa alta i major igualtat d’oportunitats, i, en canvi i alhora, la concertació de nous batxillerats a l’escola privada, són, al meu entendre, una mostra definitiva d’questa política erràtica actual del Departament d’Educació.
I n’hi ha molt més, però he dit que faria només un tastet… i tinc tanta altra feina per fer aquesta tarda de dijous…
Tastet 2:
Heu assistit a les juntes d’avaluació, oi?
Doncs, són falses, m’ho ha contat una meva companya de treball sense voler-ho fer. Deia, en una sala annexa on jo hi era fent pràctiques de tecnologia, aquesta professora que, fent d’interina, als tres darrers centres on ha estat, als tres, als tres, als tres, han canviat les seves notes després d’haver-ne deixat algunes com a insuficients.
Total que la noia, al primer d’aquests instituts, va pensar, sembla que ella sola, enmig de la seva habitació d’un pis de lloguer compartit, que havia estat alguna confusió derivada del SAGA i els seus automatismes.
Total que la noia, al segon d’aquests instituts, va pensar amb la informació que li va donar una altra seva companya que feia català, enmig de la cafeteria de l’IES, que, potser, el tutor del grup, un professor d’espanyol de La Rioja que havia desembarcat feia uns anys, tenia per norma millorar totes les notes, sobretot dels descendents d’emigrants espanyols, per tal d’eliminar les opressions a què els sotmet el sistema educatiu català, “que les noies no us entenen bé i elles poc tenen la culpa que parleu com ho feu”, que “en acabar l’ESO faran com totes, un cicle qualsevol de perruqueria o d’educació infantil i no necessiten de més”,
Total que la noia, dos anys més gran, va veure a l’institut anterior on ara era, com tot l’alumnat de cicles formatius aprovava sense excepció, i sense haver assistit ni a la meitat de les sessions del curs, cursos i assignatures, perquè, això li van explicar, no hi havia altra solució, des del punt de vista de l’avaluació que se’n podia fer de l’IES, des de l’ajuntament i d’altres instàncies.
Total que la noia, aquest curs, està deprimida i fa dos mesos que li han donat una baixa, perquè explicava “no tinc força ni estímul d’ensenyar; que l’equip directiu té tres membres a punt de jubilar-se i no anaven per bromes d’ensenyar ni de suspendre ningú”.
Qui ha dit que no superen els nivells? Segur que ho fan els de Finlàndia, que a saber com treuen els resultats acadèmics que treuen. Sort que amb les pissarres digitals els equips directius, comissions a part, segur que faran una bona inversió educativa.
Salut.
Jo també sento
dolor de pedagoga. Potser si escoltessin més els i les pedagogues les
coses no arribarien a aquests extrems i aquestes situacions. És un
dolor, una tristesa i una ràbia contingudes. És el pensar que et creus
la teva feina, però que els professionals es queden sols creient-se-la.
En aquests moments, ja no saps si cridar o plorar, però no es pot
callar.