Tokio Hotel, Palau Sant Jordi (Barcelona), 5 d’abril de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 7 d’abril de 2010

Tot per la imatge

07/04/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy9482 = 'gvidal' + '@';
addy9482 = addy9482 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text9482 = 'tokio hotel / xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text9482 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
tokio hotel / xavier
mercadé

Aquesta Setmana
Santa hi ha qui l’ha viscuda amb una passió singular, com el grapat
d’adolescents que ho van fer acampant a les portes del Palau Sant Jordi
en espera del concert del alemanys Tokio Hotel. Una passió que, malgrat
la histèria de les fans més descontrolades, ha anat de baixada respecte a
la seva anterior visita a Barcelona l’any 2008, passant de 17.000
espectadors a la punxada que significaven les 5.000 entrades venudes i
el palau escurçat pertot arreu. Es notava que la fal·lera per Tokio
Hotel s’havia rebaixat, encara que no van faltar xiscles descontrolats a
cada moviment de maluc i una quota acceptable de desmais i lipotímies
adolescents. Les grades eren el lloc triat per molts pares abnegats i
els més menuts, amb pancartes manufacturades amb cartolines i retoladors
i missatges escrits directament en alemany.

I la majoria
d’aquests missatges anaven dirigits a Bill Kaulitz, l’ambigu cantant amb
un pentinat que desafiava la llei de la gravetat. Durant l’hora i mitja
de concert va anar mutant el seu vestuari passant d’heroi de les
galàxies amb tocs de Ziggy Stardust, a una mescla entre Rob Halford
(Judas Priest), Ace Frehley (Kiss) i Hellraiser o un Ricky Martin en
versió sado. Tot i que al final el més cridaner va ser una
armilla texana que atreia per la seva normalitat. Ell va ser el
principal centre d’atenció, passejant-se per tota la col·lecció
d’escales, plataformes i passarel·les que omplien l’escenari. El seu
germà bessó Tom Kautlitz a la guitarra i teclats, el baixista Georg
Listing i el bateria Gustav Schäfer gaudien d’un còmode segon pla a
l’escenari.

El que no va faltar va ser l’espectacularitat d’un xou
ben mil·limetrat i amb bon ritme. Amb la banda sortint d’una gegantina
esfera metàl·lica, els cops d’efecte, les explosions, flamarades i
l’inevitable pluja de confeti van ser mesurats i expressius, mentre que
elements com una gran moto a Dogs unleashed o un piano en flames a
Zoom fins i tot van ser sorprenents. Però on més van fallar els
Tokio Hotel va ser en l’aspecte musical. A les mancances pròpies d’una
banda formada per nois que no fa gaire que han complert la majoria
d’edat, s’hi ha d’afegir un cançoner tot tallat amb el mateix patró de
tornades èpiques, guspires de metall europeu i una melodia enganxosa.

I
si algú no tenia clar que a Tokio Hotel la imatge ho és tot i està per
sobre de la música, va quedar palès quan als reporters gràfics que
cobrien el concert se’ls va fer signar un contracte segons el qual
tenien l’obligació d’enviar les fotos al grup per a la seva aprovació
abans de publicar-les.

Nu Niles, sala Apolo (Barcelona), 29 de març de 2010

Em van sorprende molt agradablement i em van agradar molt més que Kitty,
Daisy & Lewis.

Nu Niles — “Sin rendición” (Arañazo Records)
Estan en actiu des de l’any 1996, i han sabut sobreviure al tsunami barceloní del bonrollisme i la fusió de cultures. Des de la ciutat que els ha vist néixer han sabut mantenir-se fidels a una cultura marcada pel rockabilly dels cinquanta, tot i fugint de l’ortodòxia i l’excés de fixador per al tupè. Fills bastards dels pioners Los Rebeldes, Nervios Rotos i Los Intocalbes, Nu Niles mantenen la innocència i la frescor del so pop manufacturat dels vuitanta però amb els mitjans del segle XXI sense caure en el parany de perdre el sentit del seu so orgànic. Aquest “Sin rendición” és el seu cinquè llarg, però sona amb l’energia i vitalitat d’un disc de debut amb veus addictives des del primer moment i una fe per les arrels digna d’admiració. Aposta pel rock’n’roll de bona graduació alcohòlica, que com els bons vins segur que millora amb els anys. (Crítica publicada a la revista Enderrock 171)