ROCKVIU

Nu Niles, sala Apolo (Barcelona), 29 de març de 2010

Em van sorprende molt agradablement i em van agradar molt més que Kitty,
Daisy & Lewis.

Nu Niles — “Sin rendición” (Arañazo Records)
Estan en actiu des de l’any 1996, i han sabut sobreviure al tsunami barceloní del bonrollisme i la fusió de cultures. Des de la ciutat que els ha vist néixer han sabut mantenir-se fidels a una cultura marcada pel rockabilly dels cinquanta, tot i fugint de l’ortodòxia i l’excés de fixador per al tupè. Fills bastards dels pioners Los Rebeldes, Nervios Rotos i Los Intocalbes, Nu Niles mantenen la innocència i la frescor del so pop manufacturat dels vuitanta però amb els mitjans del segle XXI sense caure en el parany de perdre el sentit del seu so orgànic. Aquest “Sin rendición” és el seu cinquè llarg, però sona amb l’energia i vitalitat d’un disc de debut amb veus addictives des del primer moment i una fe per les arrels digna d’admiració. Aposta pel rock’n’roll de bona graduació alcohòlica, que com els bons vins segur que millora amb els anys. (Crítica publicada a la revista Enderrock 171)