Fidels a la utopia
Brams, sala Apolo (Barcelona), 13 de març de 2010
Crònica publicada a El Punt el dia 15 de març de 2010
Fidels a la utopia
15/03/10 02:00
–
// <![CDATA[
var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy45773 = 'gvidal' + '@';
addy45773 = addy45773 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text45773 = 'brams / xavier mercadé';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text45773 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
brams / xavier mercadé
Com diu la dita «no
és pas boig si l’ase torna» que va recordar molt bé Francesc Ribera Titot
en el concert barceloní de la gira de vintè aniversari de Brams. Molts
pensaran que potser és massa d’hora per a un retorn ja que només han
passat cinc anys del seu darrer concert a Berga, el 7 de maig de 2005.
Però tal com va declarar Titot fa uns mesos: «Aquest era el
moment, després potser ja serem massa vells per fer-ho i no aguantaríem
el ritme.» En aquests cinc anys, malauradament no s’ha vist un relleu
clar al buit que va deixar Brams dins del rock combatiu i reivindicatiu
cantat en català. Aquesta tornada ha enxampat antics seguidors, però
també un públic molt jove que s’identifica amb la música, les lletres i
l’actitud de la banda berguedana. Aquest Brams de la segona dècada del
segle XXI manté gairebé intacta la mateixa formació amb què es va
acomiadar, amb l’excepció del baixista Albert Vila que ha estat
substituït per Pere Borralleras (Dept.). Una tornada als escenaris que
en principi només està previst que duri fins que arribi la calor de
l’estiu.
Amb el «bona tarda» es va dirigir reiteradament al públic
en referència als horaris de la sala Apolo, que els van obligar a
començar el concert a un quart de deu de la nit i amb l’obligació
d’acabar a dos quart d’onze, possiblement la vegada en què Brams ha
tocat més d’hora en tota la seva història. «Al principi pensava que
serien uns concerts marcats per la nostàlgia, però després de veure la
resposta del públic ha estat com si fos l’endemà del darrer concert», va
declarar Titot en veure la sala plena de gom a gom d’un públic
festiu i combatiu. Per no deixar ningú insatisfet al concert, hi va
incloure fins a 34 cançons de tota la història de la banda, agrupades
per blocs temàtics: cançons de lluita i rebel·lia, d’autoafirmació
nacional, cants i goigs a l’alcohol i a altres substàncies i un bloc
final on l’èpica no hi podia faltar. Tot tocat sense aturar-se ni un
moment, sense voler perdre el temps i aprofitant cada minut.
Un
repertori que en aquesta reencarnació gairebé no ha variat ni en la
música ni tampoc en les lletres, ja que «els problemes que hi ha
segueixen sent els mateixos». Només Som a Girona han volgut
actualitzar-la referint-se a la MAT en les comarques gironines, i
afegint-hi el Cabanyal per València i l’especulació immobiliària de
Mallorca. La resta, tal com ho havien deixat: El president
continua sent un himne per a la ballaruca desenfrenada amb
reminiscències dels The Clash; Fidels a la utopia, Portugal
i La diplomàcia de la rebel·lia segueixen sent himnes per cantar
amb el puny alçat, mentre que cançons com Papa, Goigs a Sant
Hilari o Dilluns que ve són molt més políticament incorrectes
que quan les van crear. Amb un discurs inequívocament nacionalista,
Brams va acomiadar les intenses dues hores i quart de concert afirmant:
«Tenim la il·lusió d’un país per construir i no com ells, que només
tenen un imperi per destruir: estan acabats!» Amb els acords de L’últim
tirabol, Vull per a demà, Sóc d’un país i Sempre
més, sense dret a rèplica.
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 13 de març
