ROCKVIU

Joan Baez, Palau de la Música (Barcelona), 2 de març de 2010

Hi ha artistes que saben extreure el poder evocatiu de les cançons. I ahir Joan Baez, tota una senyora de la cançó, em va aconseguir extreure records d’un passat, d’un temps i d’un país que tenia emmagatzemats a la memòria. Ja sigui amb un “Rossinyol” cantant en un català atropellat, rendint tribut al seu ex Bob Dylan (“Forever young”, un “Don’t think twiece, it’s all Right” imitant la veu del de Minnesota o un “Blowin’ in the wind” amb part de la lletra en català) o rememorant l’essència de Mercedes Sosa amb “Gracias a la vida”.

El temps li ha modulat més la veu, ja no deixa anar aquells refilets que en el passat tant m’irritaven, per mostrar una presència vocal segura i ferma fins i tot quan rellisca. Possiblement una de les poques veus autoritzades per fer  un “Suzanne” amb les condicions suficients com per posar la pell de gallina.

Només una petita reflexió: em va donar la impressió que el públic que omplenava el Palau fa dècades eren progres i ara tots em semblaven caixers de banc… Si, ja ho se, no s’ha de generalitzar però…

El set list de Joan Baez (atenció: aquesta llista és incompleta ja que hi falten tots els temes que va fer en acústic després de “Suzanne” i els que hi va afegir als bisos, com “Donna Donna”, per petició popular).