Igual que passa a l’estiu, per ara toca fer el cartell de les vacacions de Ca Tarsi.
El d’enguany:
Ves fent-te a la idea que ja és Setmana Santa i Pasqua i que enguany
també fem vacances.
Dijous a la nit (dia 1) rodem la clau.
Dimarts dia 6 ja tornem a tindre obert.
Anunciaven amb solemnitat i ganes de fer història que hui s’acabava la TV3 via analògica. Que a les 12 del migdia apagaven no sé quina claueta i que només el senyal digital seria útil per a transportar les imatges televisives. Però el meu televisoret encara aguanta. No sé durant quant de temps podrà ser això. El cas és que continuen arribant-me les programacions de TV3 i de Canal 33. Només aquestes.
Algun dia serà cert i em plantejaré seriosament de comprar un televisor modern. Encara que no tinc massa clar que pague la pena. Potser és que no estic al dia de l’oferta televisiva general, però trobe a faltar programes irreverents (que no vol dir de mal educats).
Bona pregunta:
Justament dissabte passat ens explicava Martí la seua curta (i poc agradable) experiència com a venedor de cupons de l’ONCE. No sabia jo encara que acabaria fent un Mail Obert aprofitant una anècdota relacionada amb això.
Ella em dóna l’enhorabona i una mirada la fulmina. Hi ha alguna cosa que m’afecta i que no he de saber?
Sense buscar-ho (evidentment) se m’ha complicat el dia. Complicació que crec que en durarà uns quants.
Miraré de no tardar massa a tornar.
Als terrats de les cases, als corrals, als desllunats dels pisos, s’estén la roba, com una indiscreció casolana o una breu confessió d’intimitats. Sobre els fils dels estenedors se sintaxen les peces a eixugar, subjectes amb uns signes de puntuació que en diem agulles d’estendre.
Diu Tóbal (m’ho deia anit) que en vénen de camí unes de l’Orient per a fer la primera prova, agulles electròniques per als fils de la Roba Estesa.
En temps pretèrits, abans de l’arribada d’aquesta democràcia de calbot
que tenim, el carrer de la Font Nova es deia ‘calle conde de Torrefiel’.
No sé a quin sant li van dedicar el carrer a aquell home, però segons
es comentava pel poble va ser el primer automobilista accidentat al port
de l’Olleria.
El que sembla que no és llegenda, perquè els
historiadors hi estan ben prou d’acord, és que un membre de la família
dels comtes aquests va ser el pare natural del rei Alfonso XII. Enric de
Puigmoltó i Maians “s’apanyava” (i es veu que bé i no poc) amb la reina
Isabel II, a qui engendrà el sisé fill (cadascun d’un pare -diuen-) que
acabaria sent rei, batejat popularment com el ‘Puigmoltejo’.
Així les coses,no seria una bona idea reclamar una dinastia originària de la Vall d’Albaida? Si va el príncep d’Espanya a Ontinyent a això del congrés internacional d’ambaixades de Moros i Cristians, visitarà la família? Dormirà en cals cosins? O no ho farà perquè ja es veuen durant les visites privades que fan de tant en tant?
(Més avall, un article de David Garrido que vam publicar a VilaWeb Ontinyent el 2006))
EL RETORN DEL ‘PUIGMOLTEJO’
per DAVID GARRIDO
L’egregi i senyora, el francot per totes bandes, la testa coronada per
la voluntat del dictador, visita Albaida i la seua vall. Veges tu!
Ironies del destí, bressol dels seus avantpassats, que, vaja!, que de
Borbó només les ganes. Francament, no sabria dir si això és positiu o
negatiu, però advertits esteu, que el seu besavi patern no era de tan
excelsa família, per bé que sa mare sí, però…
Bé, tot necessita d’una explicació, pel bé de la memòria històrica, que
com deia en Llach, ‘no és això companys no és això, pel que varen morir
tantes flors’. Però comencem pel principi. Isabel II, la
Messalina hispana, aquella que perdia el seny per un bon
pardal, casà amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, àlies
“Paquita”, un marieta incapaç de satisfer-li el parrús. Així,
la jove reina cercà aixopluc carnal en tot quisqui que li abellí. El
llistat, enorme, encara no està del tot complet, la pràctica totalitat
del generalat hispànic passà pel tàlem reial. Isabel II tingué onze
fills, cap ni un del seu home beneït per l’Església; li’n sobrevisqueren
sis, entre ells l’hereu masculí, Alfons XII, que
heretà el cognom Borbó pel seu pare putatiu, és veritat, tot i que el
seu veritable progenitor fou un oriünd de la Vall d’Albaida,
concretament d’Ontinyent, Enric de Puigmoltó i Maians,
fill del comte de Torrefiel, un absolutista rehabilitat, amb avinguda
dedicada a la capital de la Vall d’Albaida.
L’atzar volgué que Enric de Puigmoltó fos al lloc precís al moment
adient. Oficial de l’arma d’enginyers, defensà heroicament el Palau
Reial quan la revolta esparterista de 1856. Tenia aleshores el
comandament de la quarta companyia del segon regiment d’enginyers i fou
ferit en el combat. El seu tremp en defensa de la reina li valgué la
creu de ‘San Fernando’ de primera classe, que li imposà la sobirana en
persona. Home, sembla ser, de gran atractiu físic, aviat despertà la
libido reial i la tardor d’aquell any ja entrava i eixia de palau com el
nou amistançat de la reina.
Tanmateix, no us penseu que Puigmoltó entrà a la cambra de la reina
així com així, que tot eren intrigues palatines en aquell temps, que
l’oficial d’Ontinyent copulava amb la reina perquè ho permeté el
poderosíssim mariscal de camp Ramón María de Narváez,
cap del govern, que li facilità l’accés a l’alcova reial. Però
Puigmoltó, que tenia corpresa Isabel II, aviat volgué volar per compte
propi i això no ho consentirien els barons de la cort. Enric de
Puigmoltó era un fatxenda de collons de mico i aviat les seues
peripècies sexuals corregueren de boca en boca per tot Madrid. En això
la reina quedà prenyada i, és clar, tothom sabia qui era l’autor del nou
embaràs de la sobirana, el que feia sis. El govern estava
escandalitzat, també el nunci papal Giovanni Simeoni.
Ah! I el nostre Puigmoltó, mentrestant, parlava i parlava, vaja!, una
cotorra, que fins i tot anà dient que Narváez –qui
l’obrí el tàlem reial– tenia els dies comptats.
Així, doncs, la solució passava per foragitar Puigmoltó de la cort,
malgrat l’oposició de la reina, qui, de més a més, exigí el seu ascens
en el cos d’enginyers. Altrament, el ‘rei’, és a dir Francisco de Asís,
havia ordit una conxorxa per tombar el regnat de la seua concupiscent
esposa. Sodomita, sí, però no bovo, pretenia fer-se proclamar regent tot
denunciant les relacions extraconjugals de la seua muller. Era allò que
se’n digué la ‘qüestió de palau’ i que tant de maldecaps ocasionà als
caps de govern respectius. Un dia d’abril de 1857, Francisco de Asís,
coneixedor que la reina jeia amb Puigmoltó, es presentà acompanyat del
general Francisco Urbiztondo a les estances de la seua
muller, però s’hi trobà amb l’oposició de Narváez que li barrà el pas.
Imagineu-vos l’escena: la reina exhalant gemecs de satisfacció a la
cambra veïna, mentre Narváez discutia amb el cònjuge. Les paraules agres
originaren una brega en la qual Urbiztondo matà l’ajuda de camp de
Narvàez, però el mariscal de camp aconseguí assestar un cop de sabre
mortal a Urbiztondo.
Escàndol a Madrid, la topada de palau no passà desapercebuda.
Puigmoltó fou allunyat de la cort, tramès a Anglaterra com a agregat
militar de l’ambaixada espanyola. La reina condemnada a passar per
exercicis espirituals i Francisco de Asís obligat a carregar amb un fill
que no era seu a canvi d’una suculenta compensació econòmica, milió i
mig de reals de l’època, tota una veritable fortuna per dur banyes
d’ant. El fruit dels amors d’Isabel II i l’oficial valencià nasqué el 28
de novembre de 1857, un mascle –per fi!– que aviat fou motejat ‘el
Puigmoltejo’ en honor al seu pare biològic. Conscients de la
il·legitimitat, els legisladors espanyols farien després acrobàcies
jurídiques per legitimar la monarquia d’Alfons XII, després de la
caiguda de la I República.
Malavinguts per naturalesa, el milió i mig de rals no foren
suficients per obligar Francisco de Asís a complir al tàlem regi i aviat
la reina manà que Puigmoltó tornés d’Anglaterra. La presència de nou a
Madrid de l’amant provocà la caiguda del govern del general Armero,
creat després de la primera ‘puigmoltonada’, substituït per Francisco
Javier Istúriz, d’antuvi disposat a cedir en els capricis de
la sobirana. Però ara fou el confessor palatí, el pare Claret,
qui imposà l’eixida de Puigmoltó de palau. En març de 1858 el tinent
(capità per voluntat de la reina) era destinat a València. Narváez, que
havia recuperat el govern després de la caiguda de O’Donnell,
imposà ara al tàlem regi el seu nebot Carlos Marfori.
Però tot no restà així, car Isabel II, arribà a trametre una carta i
un obsequi, ni més ni menys que el bressol del fill d’ambdós. Puigmoltó
el dia que partí definitivament vers València, oblidà la missiva, que
fou després utilitzada per un tercer per fer xantatge al govern. Tota
una embolicada història, convenientment amagada, que acabà amb
l’assassinat del misteriós xantatgista. Enric de Puigmoltó fou
recompensat pels serveis al llit de la reina amb el títol de vescomte de
Miranda (1867) i després de la mort del seu pare (1890), heretà el de
comte de Torrefiel.
Alfons XII regnà, finalment, amb el cognom del seu pare putatiu. Ull
viu! Que si tirem enrere, Francisco de Asís tampoc era Borbó, que el
seu pare era Francisco de Paula, que no fill de Carles
IV, sinó de la infidelitat de la reina Maria Lluïsa
i Godoy. Així d’enrevessada està la història de la
nissaga, que continuaria amb amistançades i concubines amb Alfons XII, Alfons
XIII, i com no, amb en Juanca! Però això és
un altre conte que un altre dia us contarem.
Siguem hospitalaris com l’Ajuntament d’Albaida, donem la benvinguda a
don Juan Carlos de Puigmoltó i ves-te’n tu a saber,
campió de la ‘campechanía’, que renaix de la noble riba del Clariano.
Honres, llagoteries i genuflexions a dojo per qui engalipà Franco,
vengué a son pare, pretengué emular Alfons XIII (els secrets del 23-F) i
descapitalitzà KIO, que altres acabaren –cagant-se en la mare que el va
parir– a la presó per ell. Al capdavall, Constitució de 1978 en mà, el
Juanca és ‘inviolable i no està subjecte a responsabilitat’. Com no ve
al cas, un altre dia, si escau, us parlarem de les seues conquistes
sexuals, del seu egregi fill Felipito, del ‘trípode’ de
l’Urdangarín i del cordó umbilical de la Leonor.
Que no podem queixar-nos, que tenim una reialesa de ninots de falla.
Llàstima que no els puguem calar foc el dia de Sant Josep.
(La confiança és molt lletja)
Acaba d’aparéixer un nou web de Paco Muñoz, ara ja oficial, i amb el web ha entrat a la xarxa el seu bloc. Estarem atents als comentaris que vaja deixan-nos allà…
M’ha telefonat per a dir-m’ho, m’ha contat altres coses, hem quedat que potser ens vorem en la Trobada d’Alfarrasí, i m’ha recordat que tenim una cassola per posar al forn. Ho hauren de solucionar això.
La nit de sant Ovidi passada, durant la tertúlia amb Núria Cadenes, es
va comentar la qüestió de la vestimenta de l’Ovidi, que solia actuar
vestit de negre. No sé si vaig arribar a dir que el negre és el color
que identifica (majoritàriament) els anarquistes, però sí que vaig
explicar que Ovidi sentia admiració per Léo Ferré, a qui coneixia
personalment, el qual també admirava el nostre artista.
Férré actuava
sempre vestit de negre, en contrast amb la cabellera blanca, i com a
senyal inequívoc de la seua militància ideològica.
No sé si ho
feia sempre que la cantava, però el concert del Teatre dels Camps Elisis
de París el comença amb la cançó “La camisa roja”. Ix vestit amb una
camisa d’aquest color, però al final se la lleva i acaba la cançó tot
dient, en relació a la camisa, que sempre es pot tenyir. Davall duia la
seua camisa negra.
Sí, és roja… i això no és tot…
Si sabíeu què és i d’on ve…
Toqueu-la
Tela…
Tela?
Però és una vela!
Corda…
Corda?
Però feta de la misericòrdia
Seda…
Faig versos… però no seda!
Fil?… setí?… nylon?
No, no…
Aquesta camisa és molt més que això
Escolteu bé. Seieu… escolteu bé…
Aquesta camisa… aquesta camisa…
És poesia
…/…
El llit de Joséphine
Quan hi ha passat el patró d’Austerlitz
La vella pelegrina
Del meu Pare Noel que venia antany
…/…
La còlera de Déu
Quan posa un mocador a la mà d’un assassí
El somriure d’aquells
Que només tenen ja llàgrimes i no els queden mans.
És poesia
Però… és roja!
I sempre podreu
Fer-la tenyir!
A- Em faig major, cosa que ja sabia però que fot de comprovar.
B-
Impressionant la sala de l’institut plena de gom a gom vista des de
dalt de l’entaulat on em tocà actuar. I impressionant també com va sonar
l’aplaudiment al text llegit en suport al professor Romà de la Calle,
encara que alguns (pocs) braços es van quedar plegats (no són els de la foto).
C- Una
gent que no conec em demanen que faça una cosa per a una cosa que
desconec. Tampoc és la primera volta que em passa. Quan en tornem a
parlar ja els explicaré com ho han de fer, que segur que poden sense
ajuda.
D- Abans no en duia, d’ulleres, aquell que em saluda i
comenta a un altre que ja fa molts anys que em deia que cal estar en
política per canviar les coses. Entenc que ho recorda en veu alta perquè
les coses han canviat al poble. No li lleve la raó, ni ara ni llavors,
quan ja li deia que el qui entre ha de ser algú capacitat per a eixe
món. Ens hem entés: jo no hi vaig entrar, encertadament, i ara ho ha fet
qui està en condicions.
E- Boníssima la paella del dissabte. Llàstima que fera tant de fred.
F- Seguirem (o no)
Foto: tots tenim un passat
És que sempre tenim més caps que barrets, i penses que ja ho escriuràs en tindre un poc més de temps per fer-ho millor, però eixe moment no arriba. Ara tampoc no ha arribat, però no és cosa de deixar-ho passar més dies.
Que resulta que la gent de Valencians pel Canvi atorguen cada any el premi ‘Vicent Ventura’ a una persona o col·lectiu que s’haja distingit per la seua trajectòria
cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià. I a qui li l’han donat enguany? A l’amic Paco Muñoz. Calia dir-ho i felicitar-lo públicament, però un poc més i se’m passa de llarg.
L’acte de lliurament del guardó es farà el dimecres 14 d’abril (que la gent no treballa?) a l’hotel Reina Victoria de València.
Enhorabona, Paco. I també per participar en la cançó de la Trobada.
P.S. Ja sé que encara tenim pendent la cassola
Més info: Paco Muñoz, premi Vicent Ventura
La nova mampresa de Jordi, que m’ha pillat de rasquinyâ, ha agafat ja la recta final.
Ahir va vindre Miquel Gil a signar els 500 exemplars numerats de l’edició especial del disc fet amb Manel Camp Trio + David Pastor. Jordi també els té firmats ja, i en fer-ho Manel Camp vindrà el moment de la promoció.
La caixeta de cartró serigrafiada inclourà el CD que imita un vinil, amb la funda també sergrafiada, un llibret il·lustrat amb les lletres de les cançons, i tres serigrafies. Una virgueria. Jo ja faria la reserva …
Jordi diu que Miquel, de tant de firmar, li va trencar el boli
O no tant. L’escàndol de la censura al MuVIM ens afecta de rebot perquè Romà de la Calle, que n’era el director i que ha dimitit per la desvergonya política, forma part del Comité Científic de l’organització del III Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida. I dic que no tan de rebot perquè l’escàndol afecta directament a tota la societat valenciana que es troba amb uns dirigents que no saben (volen?) respectar les normes de convivència democràtica.
La Unió de Periodistes Valencians ha emés un manifest en defensa de la llibertat d’expressió, i jo he publicat hui el Mail Obert sobre la impunitat amb què actuen certs polítics.