Gàlim

El conseller Vicent Marzà va anar a parlar amb el delegat del govern espanyol al País Valencià per dir-li que això de topar amb funcionaris de l’estat que et diuen poquet i bo si els parles en valencià s’ha d’acabar. És un pas. Fins ara ningú del Consell no havia badat boca quan ens la tancaven amb insults i menyspreus. Però trobe que la iniciativa l’hauria d’haver presa algú dels escalons superiors: el president?, la vice-presidenta? Crec que calia.

El cas és que el conseller es va reunir amb Juan Carlos Moragues, que va dir que, efectivament, això no està bé i que no pot ser i… que el cas del regidor de Gata de Gorgos havia estat un fet aïllat (de què em sona això?). I que per a evitar que torne a passar, la Generalitat podria fer uns cursets de valencià per a guàrdies civils i policies. No ho va dir, però ja dic jo que si se’n fan no seran obligatoris.

D’açò, hi ha qui sincerament se n’ha alegrat com si vinguera a representar un canvi de tendència en l’actitud de l’estat. Però jo, potser perquè ja hem vist i sentit moltes coses, realment hi veig la mentalitat colonial i supremacista espanyola: que voleu parlar en l’idioma indígena? Pagueu-vos el vici. L’estat forma els seus funcionaris en l’idioma important, el seu, i amb els nostres impostos. Els idiomes ‘regionals’, si això, que se’ls pague cada ‘comunidad’. Incís: aprofite per a insistir que, mentre no comencem a abandonar l’ús de ‘comunitat’ per a referir-nos al País Valencià, i els senyors i senyores del govern en primer lloc, continuarem fent riure a l’hora de negociar coses serioses.

En definitiva, el senyor Moragues va dir que això del valencià és cosa de l’estatut i que ells no faran res més enllà de declaracions solemnes i buides. Més encara, em semblà entreveure com una lleu amenaça quan digué que ací la convivència entre les dues llengües és ‘modèlica’, ‘a diferència d’altres comunitats autònomes’… com qui avisa que val més que anem traient-nos del cap més reivindicacions.

Jo, sincerament, sóc incapaç de veure que ara l’estat haja canviat la percepció de la ‘diversitat’ i la igualtat de llengües. Fa uns dies, en la reunió de presidents autonòmics, els cartells, repetits, no ho demostraven: tots en espanyol. I així continuarem. Esperant que quan hàgem de passar per l’administració d’ells fem sort i el funcionari que ens toque siga comprensiu amb els pobres indígenes.

Publicat a VilaWeb

Enguany he passat unes festes de Setmana Santa i Pasqua més enganxat a l’ordinador del que és habitual. I segurament més del que toca. Però m’han vingut bé eixos dies per a avançar unes coses (que no he acabat).

Per regla general, en alguna de les vesprades hauria escrit alguna cosa ací sobre les processons ara plenes, o sobre les mones que ara es rutglen lluny del poble. O també sobre aquell tòpic i real ‘A Pasqua les mirades i a Sant Vicent les demanades’. Però en compte d’això vaig acabar fent aquest ‘El Twitter de Joan Fuster‘ que ha eixit publicat al Mail Obert de hui.

Justament dissabte passat ens explicava Martí la seua curta (i poc agradable) experiència com a venedor de cupons de l’ONCE. No sabia jo encara que acabaria fent un Mail Obert aprofitant una anècdota relacionada amb això.

O no tant. L’escàndol de la censura al MuVIM ens afecta de rebot perquè Romà de la Calle, que n’era el director i que ha dimitit per la desvergonya política, forma part del Comité Científic de l’organització del III Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida. I dic que no tan de rebot perquè l’escàndol afecta directament a tota la societat valenciana que es troba amb uns dirigents que no saben (volen?) respectar les normes de convivència democràtica.

La Unió de Periodistes Valencians ha emés un manifest en defensa de la llibertat d’expressió, i jo he publicat hui el Mail Obert sobre la impunitat amb què actuen certs polítics.

Doncs això, que la retolació en camins i carreteres (sobretot) per aquesta banda del país no acaba de ser molt respectuosa amb la llengua i els topònims. Encara hi ha molt de desficaci solt: Ortografia viària.

No recorde quan va ser que vaig llegir per primera volta alguna cosa referida a l’Any Deu i que vaig relacionar-ho amb l’andèu amb què ma mare em recriminava sovint: “Açò és l’andèu!”, deia i diu.
Abans, quan vaig començar a interessar-me per la vida de les paraules, no trobava d’on havia eixit aquell “andèu”. El significat de la frase era claríssim, però la paraula… Llegir ensenya molt (però no caiguem en la trampa de parlar com els llibres!).
Aquests dies m’ha vingut al cap una hipòtesi per a això d’aquesta forma de dir: potser que s’haja copiat “l’andèu” de “l’endemà”? La manera de pronunciar-ho, vull dir. És filologia-ficció, que no en sé altra. Però podria ser, no? En tot cas, els que en saben que ho expliquen, per favor.
I mentrestant, al Mail Obert de hui ha aparegut un article meu dedicat a això, a l’any Dos mil 10.

Hui ha tornat ha casa. Després d’una setmana a cal mecànic, aquest migdia he reocollit el meu ordinador. Un poc més actualitzat, més netet, amb alguna capacitat més… Després de dinar m’he posat un moment a configurar coses. Primer que res el programari de correu: he estat a punt d’aconseguir-ho a la primera.
I en això estem, posant al dia aquest aparell tecnològic. I hui, precisament, ha eixit el meu Mail Obert que també parla (escriu) de tecnologia.

El 14 de gener de 2000 vam anar al cementeri de València. Plovia. Va ploure durant tot el camí fins a la ciutat, una pluja que passà de ser insistent a ser només quatre gotes desidioses quan arribà el cotxe fúnebre. Afegits a la comitiva vam acomiadar el mestre, home i senyor de les lletres. Sense estridències. Com ell.

El vam deixar mentre estava cernent, potser igual com ell ens continua cernent paraules des del seu cel de Cassana.

– Plovia a Cassana (Mail Obert)

Ja ho vaig dir, que m’havia eixit una cosa seriosa a partir d’allò de Llíria. Sense voler. Però veges si, una volta fet, no ho aprofitaràs! Doncs ací ho tenim: Entre la nota i el públic.

Tampoc no era una publicació d’història ni d’etnografia, però el reportatge sobre un creuer pel Nil em va fer reflexionar una miqueta. I en va eixir açò que hui ha aparegut al Mail Obert.

Resulta ser que diumenge es va publicar aquest Mail Obert meu, i jo ni ho vaig vore. Podria tirar-li la culpa al sopar de bolets de la vespra, però no seria just. Senzillament és que no es pot anar pel món amb presses i correres, ni fer les coses d’arrapa-i-fuig, sense fixar-s’hi.
I no és la primera volta que em passa.

N’hi ha un fum, de peatges/toll per l’autopista que algú va batejar amb el nom de ‘carrer major dels Països Catalans’. Pagant estem sempre, i encara hem de pagar més per desfer moltes de les coses que fan amb els nostres impostos. Doncs això.

Quan vaig anar a fer de gheisa fa dos anys, vaig ser testimoni del que explique en aquest Mail Obert, que es va pulbicar divendres passat, i que entre ous i colomins se m’havia despistat de posar ací.

Els catalunyesos ens miren per damunt del muscle, com si a ells no els estiguera caiguent ja la caspa.

Dimarts passat era 8 de setembre, la festa de les Mare de Déu Trobades, com la de Loreto de l’Olleria, que aparegué on ara hi ha l’església de l’antic convent. I justament el dimarts va aparéixer un altre Mail Obert meu, mentre jo bambava per l’Aude. Però aquesta aparició sense cap intercessió divina.

Durant el dinar, el Jem Cabanes em comenta això del verb abarintar. Diu que ho va buscar per tot arreu i que de cap de manera pegava en terrer. Ho entenia, però desconeixia el mot que apareixia en el meu Mail Obert ‘Càlcul‘, text que ell és l’encarregat de repassar lingüísticament.
Ara que ho he recordat he pensat que si ho va revisar és possiblement perquè… efectivament: el van publicar i jo ni ho havia vist. Hauré de tornar definitivament a la vida.