ROCKVIU

Joan Masdéu, IES Les Corts (Barcelona), 11 de febrer de 2010

Pot ser influeix la barriada, l’escola i el seu pla d’ensenyament, l’educació bàsica, el professorat, el fred del carrer o simplement l’estat d’ànim de l’autor d’aquest bloc. Però entre la classe de dilluns amb Santi Balmes a l’IES Collserola i la  que es va fer a l’IES Les Corts quatre dies després amb Joan Masdéu, l’atenció i l’interés dels alumnes va ser diametralment oposats.

A la predisposició dels alumnes s’han d’afegir unes instal·lacions que feien goig en un edifici de principis de segle XX, un aula de música completa i en condicions, un professor que els havia posat en antecedents i un músic que portava molt més que preparada la seva classe particular. Cal a dir que els alumnes eres més grans però també en procés constant de transformació hormonal.

Masdéu els va ensenyar el procés de creació d’una cançó, des de que neix la melodia xiulant-la a la dutxa fins que queda acabada i enregistrada en un disc, amb tot el procés d’arranjaments al mig. “Vitralls”, l’última dels Whiskyn’s, va ser la cançó triada. Si dijous quan va sonar la campana tots els nens van sortir espaordits, en aquesta classe ningú es va moure de la seva cadira i fins i tot van treure temps a l’hora del pati per fer-li preguntes i petar la xerrada amb ell.

Joss Stone, Palau de la Música (Barcelona), 11 de febrer de 2010

 A l’estiu de 2005 en el concert de Joss Stone al Poble Espanyol se’ns van imposar una de les condicions més surrealistes que hem tingut mai per fotografiar un concert: només podíem fer-li fotos els 30 primers segons de les tres primeres cançons del concert. No cal a dir que de la sorpresa i la indignació evidents vam passar al catxondeo pur i dur, fent curses d’obstacles pel foso mentre els de seguretat rellotge en ma feien en veu alta el compte enrere.

Han passat cinc anys i sembla que a Joss Stone (o al seu mànager) se li han baixat els fums i toca ja amb els seus peus deslcaços a terra. Ahir no ens van demanar cap condició absurda més enllà de les ja assumides tresprimeressenseflash podent-li fotografiar fins i tot el brillant que te incrustat en una dent.

El set-list de Joss Stone

Somorrostro Dansa Flamenca, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 7 de febrer de 2010

El set-list de Somorrostro Dansa Flamenca

Toni Gimènez —Homenatge a Xesco Boix—, Cotxeres de Sants (Barcelona), 7 de febrer de 2010

És curiós que dos dies després que Ràbia Positiva cremèssin les seves naus a les Cotxeres de Sants, ens trobéssim de nou al mateix lloc dels fets tres persones que vam estar a l’escenari: el cantant  de R+ David Vàzquez, el guitarrista Pep Rius —Elèctrica Dharma, Abdominable Gallina Nausabunda— que hi va col·laborar i un servidor que  va pujar-hi per fer fotos.

Però per un dia vam fugir del brogit de les guitarres elèctriques i l’única ampolla que hi havia era la que estava a dalt de la paret, tal i com deia la cançó. Era un diumenge al matí i tots tres anàvem amb els nostres nens a escoltar les cançons de’n Xesco cantades per en Toni Gimènez, tot un crack de l’animació infantil amb gairebé 100 discos editats.

Santi Balmes, IES Collserola, 8 de febrer de 2010

“Músic del mes” és una experiència educativa organitzada pel Consell Català de la Música juntament amb Enderrock que des de l’any 2003 porta a músics reconeguts a diferents aules de secundària d’arreu de Barcelona i rodalies.

Santi Balmes, després de triomfar com la gasosa al Palau de la Música es va haver d’enfrontar com a professor al que possiblement sigui el seu públic més difícil: “El millor de que vinguis tu és que ens perdem una classe” el saluda un dels que durant 60 minuts serà alumne seu…

“A veure, quins grups o artistes coneixeu?”, interroga obrint foc. Molts no dubten a dir en primer lloc a El Barrio, d’altres citen a Estopa i el més agosarat s’atreveix amb Violadores del Verso. “Per on escolteu habitualment la música?” La resposta és unànime i alhora sorprenent: a través del mòbil. “Facebook, MySpace, Twiter, Fotolog?” no, molts d’ells prefereixen Tuenti. I a partir d’aquí el desert, no hi ha més referents ni tampoc sembla que hi hagi gaire interés amb el que els pugui explicar.

La classe que va impartir el Santi va tractar sobre el món de la música i els seu funcionament. Si per a mi resulta xocant sentir la organització de la indústria del disc explicada en pretèrit imperfecte, per a xavals de 12 i 13 anys és senzillament una marcianada.

I heus aquí la meva palla mental i la meva xapa particular:

aquests xavals han nascut amb el mòbil a la butxaca i l’iPod enganxat a les orelles. Però amb què l’omplen? Un cop eliminada la indústria i el gruix econòmic que movia, quina música els arriba des de mitjans mainstream? per la televisió únicament els anuncis de politons que es passen de bluethoot en bluethoot, música dels anuncis i molt poc més (i “El patito feo”, però aquesta és una altre història que mereix una anàlisi a part i que atrau a més públic que El Barrio: 4 representacions al Sant Jordi amb tot el peix venut).

Les xarxes socials són la solució? segons Santi Balmes, si. Són la manera més democràtica de distribuir la música, un espai “on la gent es converteix en fan i promotor alhora” gràcies al màrketing viral.

Hi ha molta feina a fer, des de les escoles, els músics, les famílies i els mitjans de comunicació. Fa un parell d’anys, en la sessió de “Músic del Mes” que va fer Lluís Gavaldà, tots vam quedar molt parats al comprovar que gairebé ningú de classe sabia qui era Bruce Springsteen.

Quan resulta que estem vivint la època de la història del rock en que hi ha mes possibilitats per escoltar-ho absolutament tot amb una simple connexió ADSL, possiblement també estem vivint el moment en que existeix més incultura desconeixement musical de base.

Joan Isaac i Luís Eduardo Aute, Teatre Joventut (L’Hospitalet de Llobregat), 5 de febrer de 2010

El set list d’Isaac + Aute

Arctic Monkeys, sala Sant Jordi Club (Barcelona), 6 de febrer de 2010

Si féssim cas als fòrums d’opinió dels seguidors d’Arctic Monkeys sobre el seu tercer disc “Humbug”, el Sant Jordi Club hauria d’haver quedat desèrtic ahir la nit. Però l’amor de fan pot molt més que un disc moderadament arisc i que no entra a la primera amb tanta facilitat com els seus dos primers i efervescents discs.

Les colònies que es van marcar els micos de l’àrtic al desert de Mojave a cal Josh Home (Queens of the Stone Age) han fet crèixer la banda. Alex Turner ja no porta la guitarra a l’alçada de les aixelles i no dona la sensació de no creure’s tot el que està passant al seu voltant mentre l’acné i els grans li solquen la cara. Ara s’ha fet gran, surt a l’escenari amb ulleres fosques, grenyes que li tapen la cara i fins i tot fan versions de Nick Cave & The Bad Seeds (“Red right hand”). Això si, ja tinguin un, dos o tres discos, els seus concerts duren exactament el mateix: una hora pelada més bisos.

Amb un muntatge de so (millorable) i de llums encegadores (*) dignes d’estadi, els Arctic volen entrar a una lliga superior. Per això ja utilitzen els que sembla ser ja imprescindibles canons de confetti, tenen fans esperant des de les set i mitja del matí per entrar al concert, i ells en canvi, han perdut la innocència i han endurit el seu so. Més que escurçar les distàncies amb Franz Ferdinand, sembla que vulguin recollir el relleu que van deixar els Strokes tirat al mig del camp. Abans semblaven ser un grup que llençava les notes a l’atzar i miraculosament s’ensamblaven amb un resultat amb més èxit que el sidral. Ara fan cara de nens dolents que han conegut el costat dolent del rock and roll i somien en ser els protagonistes d’una peli de Guy Ritchie.

(*) Com diu el company Luís Lecumberry al seu Fotolog: “Què difícil es poden fer de vegades les coses fàcils”. A més de signar un contracte i limitar el número de fotògrafs a mitja dotzena, ens vam haver d’enfrontar amb una il·luminació hipersaturada de colors càlids i contrallums animals a les que se li havia d’afegir la maledicció del fum sintètic. Sort que tenim suficients recursos per sortir del pas, però amb aquests condicionants no es treballa gaire de gust.

Ràbia Positiva, Cotxeres de Sants (Barcelona), 5 de febrer de 2010

Sants es va cremar de nou. Ràbia Positiva, la seva banda de hardcore més representativa, cremava les naus i deia adéu després de més de quinze anys de carrera i carretera. I ho van fer, esclar, al cor del barri en unes Cotxeres de Sants que, incomprensiblement, tenien la calefacció posada en una nit que el color i el calor el van donar el grup i el públic.

I com deia el mestre:

“Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.”

El set-list del darrer concert de Ràbia Positiva

Backyard Babies, sala Bikini (Barcelona), 4 de febrer de 2010

Sembla que va ser ahir però ja han passat dotze anys des de la primera vegada que vaig veure als Backyard Babies en directe per primera vegada. Va ser un concert en una atapeïda sala Mephisto, amb la suor caient del sostre i la sala convertida en una piscina de cossos amuntegats. Vaig arribar tard i a sobre  tenia la comanda de fer una foto guapa del Dregen per posar-la de portada al Ruta 66. Finalment vaig aconseguir pujar a la barra i fer les fotos gairebé a sobre l’escenari.

Les coses han canviat amb els anys, ahir a Bikini el públic estava una miqueta més civilitzat. Però el que si que no canvia és la mala llet que destil·len encara aquest suecs a sobre l’escenari. Veure a Dregen utilitzat la seva gitarra a cops de destral és un plaer únic, tota una bèstia de les sis cordes que va comptar amb la ovació del públic des del primer moment. Llàstima que no vaig poder quedar-me tot el concert ja que havia d’anar a l’altre punta de la ciutat a omplir la càmera amb més música.

El set-list dels Backyard Babies

The Cramps, sala Zeleste (Barcelona), 22 de novembre de 1991

The Cramps, sala Zeleste (Barcelona), 23 de març de 1990

El món ja ha sobreviscut un any sense la presència malaltissa de Lux Interior. Pel que veig, hem sobreviscut força bé però encara trobem a faltar el seu somriure embogit abans d’entonar la seva versió del “Surfin’ bird”.

Ara fa un any vaig dedicar-li un post amb les imatges que tenia en arxiu (en aquells dies jo estava a l’hospital per la ja oblidada pancreatitits). Aleshores ja anunciar que qualsevol altre dia penjaria les dels seus concerts al Zeleste de l’any 90 i 91. Doncs bé, aquí les teniu recent tretes de l’escànner.

Quimi Portet, Teatre Joventut (L’Hospitalet de Llobregat), 30 de gener de 2010

Darrerament crec que tinc problemes amb la càmera. Em surten junts
personatges que feia una dècada que no es veien, em treu a Julian
Saladarriaga i a Santi Balmes ensenyant el cul al mig del Palau de la
Música,  David Mullor dels Ix! sense els seu inseparable capell (molts pensàvem que el portava enroscat) o a
Helena Miquel en roba interior.

El més greu ha arribat amb Quimi
Portet, astre intercomarcal de coneguda bellesa, evidentment sexi i
ben plantat, que ahir mateix em feia arribar a aquest bloc la seva preocupació i la
de la seva família pels caretus (sic) amb que l’he retratat aquesta
darrera setmana en diferents aplecs intel·lectuals.

Posat el tema en mans dels experts, han descobert meravellats que la meva càmera també te el poder de fer fotografies en moviment sense que calgui cap pista de vídeo. Tota una mostra fefaent dels prodigis que pot fer aquest instrument. No sé si deixar-la així o portar-la als entortolligats camins del servei tècnic de Nikon (Finicon) i que tot torni a la normalitat.

Crec que la deixaré tot com està.

Quimi Portet, Teatre Joventut (L’Hospitalet de Llobregat), 30 de gener de 2010

Més tranquil, més reposat però sense deixar-se la ironia a casa. A canvi ens regala un dels seus millor discos, “Viatge a Montserrat” que li ha valgut el Premi al Millor Artista de l’Any de la revista Enderrock; un discurs apte per totes les classes socials (intel·lectuals, noblesa i treballadors) i moments pletòrics com l’acostament al heavy metal que fa a “Kyrieleison” o el retrobament amb la líria de “Massa”.

El set list de Quimi Portet (llàstima que es deixés “La Rambla” i “Matem els dimarts i els divendres” que hi tenia apuntat)