ROCKVIU

Prince, Estadi Olímpic (Barcelona), 25 de juliol de 1990

Mai vaig fer cas a aquest negatius. Eren un petit fracàs, les vaig fer entre el públic però ni la llum ni la situació van fer les millors. En definitiva una tira de negatius que ha dormit el somni dels justos fins fa molt poc en que l’he recuperada mentre passo per l’scan tot el que tinc acumulat d’aquests darrers 26 anys. Navegar per aquest arxiu és tota una sorpresa dia rera dia.

I ja que hi sóm i com que heu arribat fins aquí, no us perdeu la nova superproducció del Gerard (que demà fa deu anys!): “El Lladre Playmòbil”, un curt en stop-motion amb acció i emoció a punta pala!!!

Nacho Vegas, Palau de la Música (Barcelona), 9 de gener de 2010

Te bones, molt bones cançons, l’acompanya una banda per treure’s el barret i és sens dubte una figura cabdal de l’indie estatal. Però tot i això Nacho Vegas mai m’ha fet el pes, no he sabut entrar al seu univers poètic i personal.
A més, escènicament em resulta estàtic, gairebé inexpressiu i errant,
com si no circulés la sang que es passeja per les seves venes…

El set list de Nacho Vegas al Palau

The New Raemon, Palau de la Música (Barcelona), 9 de gener de 2010

Les cançons del nou Raemón van saber conjugar-se amb les muses del Palau, repertori 100% acústic i amb versións d’Estanislau Verdet, Nueva Vulcano i d’American Music Club incloses. Curt i concís, maco.

Potser les cançons de “La dimensión desconocida” no tinguin la
brilantor de “A propósito de Garfunkel”. Ja se sap que un cor
trencat és la millor font d’inspiració per la música, i no es qüestió
de trencar amb la parella cada cop que es vulgui fer un disc.

(Cada cop m’agrada més el resultat que em dona la Lumix LX3)

The Right Ons, sala Apolo (Barcelona), 8 de gener de 2010

Ahir a fora al carrer fotia una rasca de collons, un fred glacial que augmentava a l’anar en moto pels carrers de Barna. Però musicalment es va poder viure una de les nits més caloroses del que portem d’any i que costarà superar.

Vam començar amb The Right Ones, una maquinària perfectament engreixada que no fa més que millorar any rere any i que, a sobre, va augmentar eons quan s’hi va afegir la secció de pitos dels True Lovers, la banda d’acompanyament del senyor Paperboy.

Eli Paperboy Reed, sala Apolo (Barcelona), 8 de gener de 2010

Les expectatives eren elevades davant d’Eli Paperboy Reed, com no podia ser d’altre manera després de la master class que va oferir al Primavera Club de 2008 a l’Auditori del Fòrum (remember aquí i aquí). Superar-ho era difícil, per no dir impossible, aquella va ser una d’aquelles actuacions gravades a foc i difícil d’oblidar.

Amb un somriure que no desapareix mai de la cara i una sensació de felicitat absoluta a sobre l’escenari, no va arribar a l’alçada d’aquella mítica actuació però s’hi va acostar força. Sense haver de forçar la màquina, amb la naturalitat de qui ho porta escrit en el seu ADN, Eli Paperboy va demostrar ser una rotunda força de la natura posseïda per l’esperit del soul.

The Jamboree All Stars, sala Jamboree (Barcelona), 8 de gener de 2010

I de sold-out en sold-out i sense temps gairebé per assaborir els bisos de l’Eli Paperboy, la nit em va dirigir fins la Jamboree, sala que celebrava el seu mig segle d’existència amb una jam-session d’excepció amb la The Jamboree All Stars (Llibert Fortuny, Albert Bover, Perico Sambeat, Marc Miralta i Masa Kamaguchi).

I un ple total a les catacumbes de la Plaça Reial significa una concentració de peus i cames per metre quadrat molt superior a l’humanament desitjable. Per tant vaig haver de gastar tota la meva col·lecció de “siusplau”, “disculpi”, “perdoni” i (el més important en aquests casos) “gràcies” per fer encabir l’objectiu entre cap i cap. El públic jazzero és així.

El set list d’Eli Paperboy Reed

The Black Rider, Almeria Teatre (Barcelona), 7 de gener de 2010

Estrenem l’any amb la posada en escena en català de “The Black Rider”, la mítica obra originalment dirigida Robert Wilson, amb textos de William S. Burroughs i la música de Tom Waits.

La companyia Gataro l’estarà representant a partir d’avui estrenant l’escenari de l’Almeria Teatre, un nou espai per la dramatúrgia de risc a la ciutat de Barcelona (situada allà on durant anys i panys hi va haver “La casa de Almería” amb una immensa foto de Manolo Escobar l’entrada).

Dinosaur Jr., Festival Internacional de Benicàssim, 6 d’agost de 2005

Es maco començar l’any i trobar-me als quioscs una portada com aquesta. Si, és la enèsima portada que faig pel Ruta 66 des de fa dècades, però això no treu que sempre em faci molta il·lusió veure una foto meva en una de les millors revistes de rock que hi ha hagut mai a l’Estat.