“Les cançons ens han d’ajudar a unir coses ben desaparellades: les classes socials, les diferents cultures i races, els diferents pobles”
Que algú s’aixequi enmig d’una sala atapaïda de públic, en ple desenvolupament d’una taula rodona, i amb l’ukelele a la mà enceti una cançó que tota l’audiència segueix amb entusiasme, només pot passar, possiblement, en un acte dedicat a un personatge singular, amb estil i esperit propi, que en el seu moment va connectar amb el poble essent força políticament incorrecte.
Això ho vam viure fa unes setmanes, a la sala Betúlia de Badalona.(continua)
“No serem moguts” i altres cançons que Xesco Boix va apropar-nos van ser l’himne dels estudiants i dels obrers en les lluites de finals del franquisme, sense l’ajut dels mitjans de comunicació. Les cançons viatjàven ràpidament através de la gent compromesa, que trobava reflectits en moltes d’aquelles lletres els seus ideals, i canalitzava amb elles la força contracorrent del moment. En un temps en què cantar col·lectivament encara era patrimoni del poble.
“Una cançó per mi és com una forma de vida, per mi és una cosa estimada, per mi és una cosa que m’ajuda a viure, per mi és una arma, una arma que serveix per unir la gent.”
Aquesta manera d’entendre la cançó i la seva tasca d’investigació i difusió el van portar a mitjans seixanta a l’Hogar del Libro, on tot fent cançoners es van conèixer i col·laborar una colla que serien la gènesi del Grup de Folk, entre ells sobretot Jaume Arnella, encara en actiu, i amb qui van compartir molta feina i vivències, i Joan de Déu Soler i Amigó, que treballava “a l’ombra”. El Grup de Folk pretenia retornar a la cançó popular i fer participar activament a l’auditori. A diferència dels Setze Jutges, que eren més seriosos i s’influenciàven de la cançó francesa, el Grup de Folk pretenia recuperar la cançó catalana i deixar-se influenciar pel folk nord-americà en aquells moments en efervescència amb Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, PP&M…al capdavant. Joan Soler i Amigó adaptava i traduïa cançons, i també escrivia lletres. Segons ell, a Xesco Boix se l’ha encasellat d’una manera equivocada, limitant-lo a la seva faceta de folklorista i d’animador infantil, i esborrant la seva dimensió política (no partidista, tanmateix), que era ben clara i avui queda oblidada.
“Cantar és bo per a la salut, encoratja, engresca, apaivaga, esponja el cor, ajuda a estimar, desemboira, alegra, distreu, fa arrelar, agermana i sensibilitza…”
Als setanta, amb tota una colla de gent, entre ells la Núria Ventura, van fundar el grup d’animació Ara Va de Bo, que va fer història. De fet a Xesco Boix se’l considera el precursor i el model de l’estil d’animació català, encara vigent. Com va recordar-nos Núria Ventura aquesta tasca anava molt lligada al compromís de lluita social, als barris, al costat dels més desafavorits, defensant el model democràtic, la cohesió i la igualtat d’oportunitats.
“La mainada necessita, al meu entendre,cançons que els situïn al món, que els facin comprendre, que els espongin el cor, que els facin xalar, que els facin crear, conèixer el seu cos, agafar bon gust per viure, que pot ésser una cosa molt bonica”
D’en Xesco com a pedagog i mestre de música ens en va parlar una mica en Joan de Déu en relació a l’escola Thau, però sobretot la Teresa Giné, una de les tres fundadores de l’Escola Gitanjali i que era directora quan ell va treballar-hi, època en què es va gravar el disc El Gripau Blau, amb la participació d’alumnes de l’escola. Part de la seva intervenció ha quedat reflectida als apunts vint-i-cinc anys després xesco viu en el record, ixesco boix amb ulls d’infant (d’una alumna).
” Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, amb tots els dits, les seves possibilitats són il·limitades” Vam comptar amb Noé Rivasper parlar d’aquesta etapa final de la carrera de Xesco Boix, de la tasca dels 5 dits d’una mà, encara en actiu, i per reflexionar sobre molts aspectes de la personalitat i obra de l’animador.
Va ser un plaer coordinar una taula rodona com aquesta, impressionant com han destacat diversos assistents. Vam parlar del vell amic Xesco, tant de la seva personalitat, atreviment, estil, vivèncis compartides i aportacions a la cultura del país, com de la petjada que ha deixat en totes les persones que l’han conegut en alguna de les seves facetes. El públic, participatiu, va enriquir la part vivencial i de la relació de la ciutat amb el cantant (per Rialles-Òmnium, AVCentre-Festa del Badiu, Coordinadora Esplais de Badalona-sessió de formació als monitors…), però això forma part d’un altre apunt, el pas de xesco boix per badalona.
Per acabar, Jaume Arnella ens va deixar amb una interessant reflexió damunt la taula: el paper de la cançó cantada col·lectivament pel poble en el seu oci i esbarjo, en el treball i en la festa, de forma lliure i espontània, per gaudir, cohesionar…un paper que sembla que ha desaparegut…
(Qui va iniciar i animar la sentida i aplaudida cantada enmig de l’acte fou Joan Giralt i Salvadó, ànima del Memorial Xesco Badalona i autor del mural de retalls, efímer, que decorava la sala)
