Sismògrafs dels moviments del temps, els vells vidres d’aquest obrador desordenat, caòtic, brossià, ple de llibres, de diaris, de músiques, d’andròmines íntimes, etc. (quin llibre més bo el d’Umberto Eco sobre les llistes!) i amb un ram de pi ver, xiprès i Ilex ple de bolletes vermelles, em diuen més coses que aquests pensaments solipsistes
Dans l’homme, la seule chose qui pèse, c’est l’oeil irrassasiable. Pascal Quignard Quan em trob en aquest estat en què la indolència es barreja amb una tristesa que no sé d’on surt, la lectura de La barque silencieuse de Pascal Quignard em fa molt de bé.L’any 1838 Emily ha escrit en anglès en la seva
Me’n vaig cap a la caça.Deix una nadala que m’ha enviat un amic que silenciaré, X. Per molts d’anys i gràcies!Una de les millors nadales que he rebut.
Em sentia pujar allò, que anomenava per no haver trobat un mot més exacte per a la cosa, amb la paraula immensa de desesperació, i em sentia impotent per descriure aquella bolla de fàstic que em naixia a la part baixa del ventre i em creixia lentament com una invasió sorda fins que en arribar
Un telèfon que sona. Un encontre verbal. Paraules entrecreuades. Amb unes notes simples dic el temps, la llunyania, els buits, les veritats pensades molta d’estona, tan suaus com certes. Bella resposta, un reinici, unes dates, unes possibilitats de creuaments. Històries de viatgers que es troben en l’andana d’una estació i els seus trens, en direccions
Tot agafa coloracions inèdites aquests dies, Nadal, Cap d’Any…El Temps i la Vida i la Mort.Me’n vaig a un sopar de matances per estar al costat d’uns humans.Estrany oxímoron.M’enfony pels sons del sentit: inacabables… [Nadala que m’ha enviat Miquel Amate. Gràcies i per molts d’anys!]
FA DOS DIES, UN DEMATÍ FRED AMB UN RAIG DE SOL Era al bar Líric, Ca s’Andritxol, amb el seu tasser ple de gent i les seves taules de marbre amb cadires tonet, amb un fotimer de clients que fumen, i la portalada neogòtica de la Seu de Mallorca que entra rera els plàtans sense
Quin gust posar la versió de la Sibila de Dead Can Dance, dedicada a la memòria d’un amic seu mallorquí mort, Jaume Salas! Dins la fredor de la nit i entre la pluja als vidres del gabinet on escric, aquestes músiques i aquestes veus em donen calor i em fan companyia, des de molt enfora
UN LLIBRE DE CONTES SEDUCTOR I INACABABLE. Algú em va contar fa pocs dies que un llibreter de Barcelona va posar els Contes russos (Quaderns Crema, 2009) de Francesc Serés en la secció de “Literatura russa” sense cap mala intenció sinó perquè es pensava que eren traduccions al català d’escriptors de l‘antiga URSS. No
Només vull dir això: el cansament bell després de fer planters de llengua fins a la mala hora.I encara no he sopat.Escriure sempre és una prova, un provar-se sense descans, un emprovar-se i desaprovar-se.Escriure és infinit.
<!– /* Font Definitions */ @font-face {font-family:Times; panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;} @font-face {font-family:Cambria; panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0; mso-font-charset:77; mso-generic-font-family:roman; mso-font-format:other; mso-font-pitch:auto; mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
Un vespre històric, el de divendres,i, sobretot, sobre tot, feliç amb la Gran Festa de la Cultura organitzada al Teatre Principal de Maó per l’Obra Cultural Balear, en què vaig donar les gràcies a les persones que proposaren el Festival de Poesia de la Mediterrània per al premi Gabriel Alomar i vaig donar les gràcies
EM DEIXA L’AVIÓ.PERÒ VULL DIR L’ALEGRIA DEL VIATGE, DEL PREMI, DE LA LLUITA QUE NO S’ACABA!VERGONYA, POLÍTICS DE CENTRE I DRETA ILLENCA, VERGONYA!
Ho he sabut de cop i no ho esperava.Als vuitanta-sis anys Ràfols-Casamada ha partit.He pensat amb Maria Girona: eren una parella en una simbiosi perfecta.El seu llinatge Casamada sempre em va entendrir: casa estimada: això era ell.Els vaig conèixer en els setanta del segle passat a Barcelona: participàrem plegats en lluites polítiques, artístiques, socials, breu,
Avui cant l’edició facsímil de la revista mensual de literatura, art i ciències, La nostra terra que ha tret El Gall Editor de Pollença. L’amiga i periodista Joana Maria Roque fa un article excel·lent sobre aquest rescat de La nostra terra, que recoman amb gust. Gràcies!—————————————————————L’aparició de La nostra terra és una de les bones