25 de desembre de 2009
Sense categoria
1 comentari

IN MEMORIAM JOAN ALEMANY I VILLALONGA

FA DOS DIES, UN DEMATÍ FRED AMB UN RAIG DE SOL

Era al bar Líric, Ca s’Andritxol, amb el seu tasser ple de gent i les seves taules de marbre amb cadires tonet, amb un fotimer de clients que fumen, i la portalada neogòtica de la Seu de Mallorca que entra rera els plàtans sense fulles pels vidres d’aquells finestrals que peguen a la plaça de la Reina i als jardins de Joan Acover.
Parlava amb dues persones sobre greus problemes de vies fèrries a Santa Maria del Camí (treure passos de nivell pot ser molt traumàtic i no hi veig sol·lució fàcil, sobretot quan a Inca i a Sineu es troben en les mateixes). A Mallorca poc tren i rosegat de rata!
I em va venir al cap la feta que no he escrit del proppassat dia dels morts. I la vaig contar més o menys així.
Vaig anar al cementiri de Santa Maria del Camí per veure les flors que els familiars i amics posen als seus morts. És com si les tombes s’inflamassin de vida multicolor tal era la varietat de rams, ramells i ramellers que explotaven entre les creus i les làpides.
I em vaig trobar de morros amb el petit, humil i bell monument dedicat als santamariers que moriren per la República i les Llibertats: un placa vertical de rajoles de ceràmica amb els seus noms i llinatges al fons d’un passadís de pedres de torrent amb amb unes tanques de xipresos retallats. Al peu d’aquells noms nombrosos rams de flors, alguns amb amb la bandera republicana. Vaig pensar en la guerra civil i amb C., aquesta novel·la meva que no s’acaba mai.
I quan continuava el meu passeig pel caminal central, no havia fet dues passes quan vaig veure un trast sense tombes, la terra de call vermell nua, i al fons, tres mitjans horitzontals d’un marès quasi negre sobresurt un petita placa negra, d’un pam i mig, que deia, en lletres clares,  JOAN ALEMANY I VILLALONGA. Batlle (sic) de Búger. Diputat provincial (1931-1936). Vaig tenir una girada de ventre. Sabia per testimonis orals i escrits (Massot, Duran, Capellà) que aquell home bo fou assassinat de la manera més vil i terrible a Pòrtol (el torturaren, li feren beure olí de ricí, li pegaren pallisses brutals i mig mort el fermaren a un camió i l’arrossegaren els dos quilòmetres que separen Pòrtol i el cementiri. Un calvari inhumà. Seguien sense saber-ho la tradició dels botxins de Joanot Colom, que morí esquarterat.) Quan escric això un bocí del cor em fa mal. I el cap.
Mirava aquella petita làpida i em vaig témer que veia un buit, una excepció dins aquell cementeri ple de festes florals: no hi havia ni una flor, ni un ram, ni un alè de record vora les lletres blanques, el nom d’un home bo.
[Foto: Michael Kenna]
(…)
No em vaig atrevir a anar a la làpida dels republicans, agafar un ram i
depositar-lo just devora els llinatges d’aquell màrtir. Però em vaig passar
tota la resta de l’horabaixa dedicant-li pensaments i notes perquè un dia aparegués en el meu
relat amb tota l’energia del seu coratge.

  1. biel, m’ha agradat s’article. tot el que fa referència a santa maria per jo te un sentit especial -hi he viscut sempre- em viscut tants de silencis que és bo recordar… sobretot per a saber el que hem de fer a cada moment. una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!