Raül Romeva i Rueda

(English version Below) 

(CAT) El tema que aixeca més passions aquí, a Brasil, és lògicament la situació de la Tonyina Vermella, però la majoria de les negociacions són als corredors, més que no pas a la sala ‘oficial’ de reunions. No obstant, hi ha moltes altres discussions igualment importants que estan tenint lloc al voltant de la taula.

Banderes de Conveniència

Fa anys, ICCAT era una organització de gestió
molt progressista, atrevint-se fins i tot a plantar cara a les banderes de conveniència.
Durant els anys 1990, hi havia vaixells abanderats a països
com Panamà, Belize, Hondures i altres – banderes de conveniència – pescant Tonyina a l’Oceà Atlàntic. Com que no eren membres
d’ICCAT, no tenien el dret per pescar allà. La ICCAT reaccionava davant d’aquests fets vetant la
importació de tonyina provinent d’aquests països, en un intent de tancar el mercat de
manera que el peix no es pogués vendre, cosa que també comportava reduir la competència. El món aplaudia sovint aquesta contundència.

Tanmateix, allò no va durar molt de temps. Aquells
països van esdevenir membres d’ICCAT i les prohibicions d’importació es van alçar de manera
automàtica. Els vaixells seguien essent els mateixos, pescant el mateix i portant la mateixa bandera que abans, però de sobte les seves captures van esdevenir legals. Els països es van rentar la cara i tothom pretenia que res estava malament, ja que qüestionar aquests països nous significava qüestionar també la manera com funcionava la ICCAT i la manera com implementava les seves regles.

Enguany, podria passar una cosa semblant. Un altre estat no-membre, Sierra Leona, havia estat identificat per la ICCAT fa uns quants
anys pescant tonyina quan no tenien el dret a fer-ho. Així que la seva tonyina
estava vetada a la venda en països de l’ICCAT. Aquest any s’han incorporat a la ICCAT, han explicat el seu
programa de gestió de les pesqueres, i han intentat que se’ls aixequi la prohibició a exportar a països de la ICCAT. De fet, els vaixells que s’havien vist pescant a les seves aigües o amb pavelló de Sierra Leona, ni tant sols eren d’aquell país, eren europeu, i més concretament espanyols, els quals havien renunciat al pavelló del seu país d’origen i operaven sota una bandera nova. L’objectiu? molt probablement evitar les regles de
pesca imposades per la UE.

Encara no s’ha pres cap decisió sobre si cal permetre a
aquest país continuar pescant i exportant, o no. Veurem què passa fins diumenge al vespre.

Qui té dret a pescar?

Quan hi ha molt peix, no hi ha cap discussió sobre qui
pot agafar-lo – n’hi ha prou per a tothom. Quan el peix esdevé escàs,
tanmateix, com passa avui, els països s’han de repartir el
pastís. Com que el pastís s’està encongint, apareixen les ganivetades i
cada país intenta assegurar que la seva part no s’encongeixi. Al voltant de la taula, tothom prova de justificar que ell ho fa bé, i que allò que toca és reduir la quota dels altres.

Aquest any, aquestes discussions se centren sobretot en unes quantes espècies – Tonyina Vermella, naturalment, però també el peix Espasa o Emperador, així com les espècies de tonyina pescades al Golf de Guinea. La regla
general és que els països que han pescat més històricament, haurien de continuar sent els qui pesquen més. Això és el què argumenten els peixos grossos (els estats més potents i amb més capacitat) durant les negociacions. Tanmateix, aquesta és una manera de premiar els responsables de la sobrepesca per davant d’aquells que procuren dur a terme una pesca més responsable i sostenible.

Uns quants països en víes de desenvolupament, per la seva banda, els quals no
han pogut desenvolupar la seva pesquera,
insisteixen que se’ls hauria d’atorgar una porció més gran que la seves captures històriques, és a dir. Que ara els toca a ells pescar més, ja que els altres porten anys fent-ho, especialment per què han de fer front a situacions extremes de pobresa i per assegurar la seva seguretat
alimentària. En alguns casos, de fet, el peix es troba fins i tot a les seves
aigües, però no se’ls permet agafar-lo, ja que la quota que se’ls atorga és petita, en funció del fet que històricament no han pescat massa (quantitativament). Això fa que siguin d’altres flotes qui baixi a buscar-lo.

Finalment, hi ha també qui utilitza
l’argument mediambiental, o ecosistèmic. És a dir, mantenen que ja que pesquen de manera ecològicament responsable, amb arts més sel.lectives,
etc., se’ls hauria d’atorgar un tracte preferent.

Personalment em costa,a ra com ara, saber quin dels tres mètodes de repartiment de quotes és el millor. Potser la solució seria una combinació. Sigui com sigui això també és una de les coses que cal decidir en aquesta reunió.

Entre Bastidors

Mentre totes aquestes discussions continuen,
més o menys en públic, hi ha unes altres lluites que no veiem, i que hem de seguir a través dels rumors que emergeixen de tant en tant d’entre algunes delegacions. Aquests debats tenen a veure amb com acabar de manera definitiva amb les xarxes de deriva, tota la saga de la Tonyina Vermella, la trista història del ‘finning’ (tallar aletes) de taurons i molts altres.

Tot axiò que acabo de mencionar es negocia com a acord global, malgrat la complexitat. Els països no negocien sempre obertament i
en relació a un tema concret. De fet, massa sovint, els més grans (EC, USA, Japó) utilitzen el seu
poder polític i econòmic per posar pressió als països més petits.

Com solem dir en el marc d’unes negociacions tan complexes: RES no està decidit fins que TOT està decidit.

(Please, keep reading for English version)

(ENG) The hottest topic here is bluefin tuna, but for
now, most of the negotiations are in the corridors, rather than on the floor of
the meeting. However there are plenty of other discussions are going on.

Flags of Convenience

Years ago, ICCAT was a very progressive management
organisation, taking daring action to fight flags of convenience. In the 1990s,
there were vessels from a number of countries such as Panama, Belize, Honduras
and others – notorious flags of convenience all – fishing for tuna in the
Atlantic Ocean. Since they were not members of ICCAT, they did not have the
right to fish there. ICCAT reacted by banning the importation of tuna from
these countries, in an attempt to close the market so that the fish could not
be sold, which also happened to reduce competition for the market. The world
applauded.

However, that did not last long. Those countries
became members of ICCAT and the import bans were lifted automatically. The same
vessels were fishing, flying the same flags, but suddenly the fish they caught
became legitimate. The countries were laundered and everybody pretended nothing
was wrong anymore, for to question these new countries meant examining how well
ICCAT countries implemented the rules.

This year, the same thing could happen again. Another
non-member country had been identified by ICCAT a few years ago as fishing for
tuna when they didn’t have the right, and their tuna was banned from sale in
ICCAT countries. This year, they joined and have explained their fisheries
programme, trying to get the import ban lifted. In fact, the vessels that had
been seen fishing were not even vessels from the country itself, they were
European vessels that had, for some reason, abandoned their national flag and
now fly a new flag, quite probably to avoid the fishing rules imposed by the
EU.

No decision yet has been taken on whether to allow
this country to continue fishing and export the catch.

Who has the Right to Catch the Fish?

When there is plenty of fish, there are no arguments
about who can catch it – there is enough for everyone. When the fish gets
scarce, though, as happens far too often today, countries must divide up the
pie. Since the pie is shrinking, the knives come out as each country tries to
ensure that its piece doesn’t shrink. On the surface, each country argues in a
civilized manner in the meeting on why they should keep fishing while the
others are cut.

This year, these arguments are going on for several
species – bluefin, of course, but also swordfish and the tuna species caught in
the Gulf of Guinea. The general rule is that countries that have the biggest
share of the historical catch, who have fished the most, should continue to
fish the most. This is what the big fish in the negotiations argue. But for
over-fished stocks, this simply rewards those countries that are responsible
for the over-fishing.

Several developing countries, which have not been in a
position to develop their fishery, insist that they should be awarded a larger
share than their historical catch, since they are trying to combat poverty and
ensure food security. In some cases, the fish are even found in their waters
but they are not allowed to catch it.

Finally, yet others use the environmental argument.
They maintain that since they fish in an ecologically responsible manner, with
more selective gears, etc., they should be given preferential treatment.

It is not easy to know which is right. This, too, is
not decided yet.

Behind the Scenes

While all of these discussions are going on, more or
less in public, there are other fights that we do not see, though there are
rumours that emerge from time to time. These involve the final end of
driftnets, the entire bluefin saga, the sorry tale of shark finning and many
others.

All of the above form a complex whole which is
negotiated as a package deal. Countries do not always negotiate openly and
based on the issue, for more often than not, they use their political and
economic clout to put pressure on the smaller countries.

Nothing is decided until it is all decided

NOTE: I thank Michael Earle for these notes

Foto: Abanderant un vaixell amb pavelló de Sierra Leona. Font: registropesquero.blogspot.com

(En español más abajo)

(CAT) Davant l’evident depauperització dels estocs pesquers, 3/4 parts dels quals es troben totalment sobre explotats o ja directament esgotats, han proliferat recentment propostes, como l’aqüicultura, que idealment podrien ser una solució. Tanmateix, són moltes les ombres i els dubtes en relació a aquesta activitat que l’allunyen d’aquesta condició de solució màgica que alguns pretenen que sigui.

A grans trets, aquestes instal·lacions provoquen contaminació química, invasió d’espècies forànies, abusos dels drets humans i sobreexplotació pesquera. Ho explica de forma molt sintètica i clarificadora Paloma Colmenarejo, responsable de la campanya d’Oceans de Greenpeace, qui resumeix els principals problemes de la següent forma:

– Sobrepesca: l’ús de peix per a l’elaboració de farina i oli de peix per a alimentar a moltes de les espècies que es críen i engreixen en les granges d’aqüicultura no disminueïx la pressió sobre les pesqueres, sinó que en molts casos l’empitjora. La quantitat de peixos necessària perquè un salmó s’engreixi un quilo és d’entre 4 i 5 kg. En el cas de la tonyina vermella, aquesta quantitat s’eleva fins als 20 kg per cada quilo de peix produït. La majoria de les espècies d’aqüicultura que es consumeixen al conjunt de l’Estat espanyol com l’orada, el turbot, el llobarro, el salmó, etc., són espècies carnívores, o sigui, que mengen altres peixos per a desenvolupar-se.

– Contaminació química: a les gàbies i als estancs de producció s’hi aboquen una gran quantitat de productes químics i de fàrmacs per a controlar els virus, els bacteris, els fongs o altres patògens, que suposen un risc per a biodiversitat propera. L’ús d’antibiòtics suposa també un risc potencial per a la salut pública, a l’afavorir el desenvolupament de resistències.

– Invasió d’espècies forànies: quan espècies que es troben en un mitjà del que no són originàries s’escapen de les gàbies, aquest fet provoca gairebé sempre conseqüències negatives per a les espècies autòctones. Un exemple el trobem en la fugida de salmons de l’Atlàntic cap l’oceà Pacífic, on ha desplaçat a poblacions autòctones com la ‘trucha arcoiris’ migratòria d’Amèrica del Nord, al competir amb elles pel menjar i l’hàbitat.

– Violacions de drets humans: la ubicació de les granges impedeix l’accés a les àrees costaneres que, en molts casos, són un territori d’ús comú de les comunitats locals. En el cas de la cria de llagostí tropical en països com Filipines, Vietnam, Tailàndia, Bangladesh, Equador, Hondures o Brasil, s’ha produït el desplaçament de comunitats costaneres a gran escala, moltes vegades sense compensació econòmica i sense rebre a canvi un lloc alternatiu on poder viure. En països com Bangladesh, més de 150 assassinats estan directament relacionats amb l’aqüicultura.

– Destrucció costanera: la ubicació d’aquestes granges en espais costaners d’alt valor ambiental provoca un deteriorament irreversible de la seva riquesa natural, tal és el cas d’algunes plantes en espais protegits de la xarxa Natura 2000 (com és el cas del projecte de la planta de Touriñán, a Galicia) que és la xarxa europea que selecciona els espais marins més singulars del nostre litoral o granges que directament se situen sobre praderes de Posidònia o altres hàbitats amenaçats dels nostres mars.

(seguir leyendo para versión en español…)

(ES) Ante la evidente depauperización de los estocs pesqueros, 3/4 partes de los cuales están totalmente explotados o agotados, han proliferado recientemente propuestas, como la acuicultura, que idealmente podrían ser una solución. Sin embargo son muchas las sombras y las dudas en relación a esta actividad que la alejan de esta condición de solución mágica que algunos pretenden que sea. De forma general, dichas instalaciones provocan contaminación química, invasión de especies foráneas, abusos de los derechos humanos y sobreexplotación pesquera.

Lo explica de forma muy sintética y clarificadora Paloma Colmenarejo, responsable de la campaña de Océanos de Greenpeace, quien resume los principales problemas de la siguiente forma:

– Sobrepesca: el uso de peces para la elaboración de harina y aceite de pescado para alimentar a muchas de las especies que se crían y engordan en las granjas de acuicultura no disminuye la presión sobre las pesquerías, sino que en muchos casos la empeora. La cantidad de peces necesaria para que un salmón engorde un kilo es de entre 4 y 5 kg. En el caso del atún rojo, esta cantidad se eleva hasta los 20 kg por cada kilo de pez producido. La mayoría de las especies de acuicultura que se consumen España como dorada, rodaballo, lubina, salmón, etc., son especies carnívoras, por lo que necesitan comer otros peces para desarrollarse.

– Contaminación química: a las jaulas y a los estanques de producción se añaden una gran cantidad de productos químicos y de fármacos para controlar los virus, las bacterias, los hongos u otros patógenos, que suponen un riesgo para biodiversidad cercana. El uso de antibióticos supone también un riesgo potencial para la salud pública, al favorecer el desarrollo de resistencias.

– Invasión de especies foráneas: la fuga de especies en un medio del que no son originarias provoca casi siempre consecuencias negativas para las especies autóctonas. Un ejemplo lo encontramos en la fuga de salmones del Atlántico en el océano Pacífico, donde ha desplazado a poblaciones autóctonas como la trucha arcoiris migratoria de Norteamérica, al competir con ellas por la comida y el hábitat.

– Violaciones de derechos humanos: la ubicación de las granjas impide el acceso a las áreas costeras que, en muchos casos, son un territorio de uso común de las comunidades locales. En el caso de la cría de langostino tropical en países como Filipinas, Vietnam, Tailandia, Bangladesh, Ecuador, Honduras o Brasil, se ha producido el desplazamiento de comunidades costeras a gran escala, muchas veces sin compensación económica y sin recibir a cambio un lugar alternativo donde poder vivir. En países como Bangladesh, más de 150 asesinatos están directamente relacionados con la acuicultura.

– Destrucción costera: la ubicación de estas granjas en espacios costeros de alto valor ambiental provoca un deterioro irreversible de su riqueza natural, come es el caso de algunas plantas en espacios protegidos de la red Natura 2000 que es la red europea que selecciona los espacios marinos más singulares de nuestro litoral o granjas que directamente se sitúan sobre praderas de Posidonia u otros hábitats amenazados de nuestros mares.

Foto: Les granges de Malta produeixen el 80% del peix que es desembarca. Font: Mathew Mirabelli / The Malta Times.