ROCKVIU

Amaral, Poble Espanyol (Barcelona), 10 de juliol de 2009

Molt maca la versió que van fer del “Atrás” de Nacha Pop.
 
 

Pata Negra, sala Zeleste (Barcelona), 17 de febrer de 1989

Pet Shop Boys, Poble Espanyol (Barcelona), 7 de juliol de 2009

Això d’haver de fer les fotos des de la taula de so ja comença a semblar una pandèmia.

Tot grup està legitimat a deixar-nos fotografiar o no el seu show, i està en la seva postestat indicar-nos on, quan i com podem fer la nostra feina. Que els Pet Shop Boys decideixin posar-nos lluny per que llueixi més el seu espectacle que no uns rostres que ja entren perillosament a una edat de maduresa fins i tot pot tenir el seu sentit.

El que no te sentit és que d’un espectacle superb i plàsticament imaginatiu amb un escenari amb constant evolució, de l’únic que podem deixar constància gràcia a nivell oficial és de quan Neil Tennant va estar completament estàtic, el cos de ball no va aparèixer i els cubs de fons de l’escenari (que durant el concert tant podien ser escales, cubs de Rubik, tetris, píxels, armes contundents contra la gelosia i fins i tot una surrealista pluja) només s’utlitzaven com a pantalla de vídeo. Certament desaprofitat.

The Jesus Lizard, Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 28 de maig de 2009

Cada any m’he de passar hores buscant per tot arreu una imatge que quadri perfectament per la portada L’Anuari de la Música i L’Espectacle als Països Catalans.
Tinc un bon banc de fotos de recurs per aquesta mena de tasques, un banc d’imatges que sempre m’agrada anar ampliant i justament això em vaig posar a fer quan sortia del foso del concert de The Jesus Lizard al darrer Primavera Sound.

Des del lateral de l’escenari vaig veure que les primeres fileres donaven una bona imatge, amb un llum puntual que queia sobre un grup d’espectadors que estaven amb els braços alçats. I allà em vaig asseure per aconseguir captar-ho quan de copivolta el cantant David Yow va tornar-se a llençar per tercera vegada a sobre els caps del públic (les dues primeres van ser a la primera cançó) i em va donar la imatge perfecte per la portada. Al matí següent la foto ja estava a l’ordinador del maquetador per ser colocada al seu lloc.

George Benson, Poble Espanyol (Barcelona), 5 de juliol de 2009

Los Seis Dias, La [2] (Barcelona), 4 de juliol de 2009

La de PuPilo Records és la història d’una passió. Un segell discogràfic nascut en època de crisi però per amor a la música. Sense ganes d’engrandir-se només amb la voluntat de donar a conèixer bandes novells i nous talents. Cinc anys i només nou referències, però cada disc cuidat com si fos un fill, fent-lo crèixer i donant-li una educació bàsica per plantar-se en la lluita de gegants.

El seu darrer descobriment són Los Seis Días, una banda amb majoria femenina —quatre noies i dos nois— que des de Barcelona es presenta com una proposta fresca i més que vàlida en els terrenys del pop d’autor. Amb la producció
de Ricky Falkner, aquest grup liderat per la segura veu de Nereida Cerdà ha
sabut condensar en onze cançons un pop melodramàtic, agradable i accessible. Llàstima que al concert d’ahir hi faltés la veu de Santi Balmes per acompanyar-los a la cançó “Te odio”, moment que podria haver provocat incendis de neu a ple mes de juliol.

U2, Camp Nou (Barcelona), 2 de juliol de 2009

Digue-m?ho ben clar des d?un principi: els U2 són uns classistes i discriminadors. Per a ells ?la mida si que importa?.

La sorpresa d?ahir (al tanto, com sempre parlo a nivel professional com a reporter gràfic) va ser de bones a primeres saber que els fotògrafs estem segregats, que hi ha dos grups: els d?objectiu curt i els de teleobjectiu, sempre segons la llista que tenien els encarregats de premsa. Això vol dir qui la te més llarga? no pas, allà no hi havia ningú amb una cinta mètrica. Teleobjectiu volia dir situar-nos a la quinta forca i objectiu curt era al foso frontal de l?escenari.

Com ja es podia suposar, la distinció entre fotògrafs ha estat molt clara i contradictoria: els diaris i les agències (els que habitualment tenen un equip fotogràfic més potent i car) al davant, la púrria de la premsa musical (un grapat de morts de gana que ho fem més per afició que no per les peles) ens han col·locat a prendre per cul. La culpa? com sempre la figura mítica del ?guiri?, sense veure la incongruència que aquesta decisió suposava. Doncs a fer fotos amb unes precioses vistes generals de la grapa amb tot de mòbils, Mochilaman’s i braços al mig. Per sort també tenim recursos per posar-nos a l?alçada del 95% del públic que anava armat amb les seus propis artilugis per captar imatges.

I el concert? massa per tant poc. Quan ja passem a parlar d?espectacle més que de concert, d?escenificiació més que de cançons, cal treure-li tot el suc a l?espai creat expressament. I aquests U2 no ho han fet.

Jo sóc d?aquells que els va veure al 1987 al Bernabeu (aquí ho vaig explicar) quan van anar a Madrid a presentar el ?The Joshua Tree?, i amb aquesta era ja la cinquena vegada que els veia i per tant tinc un cert conexiement de causa. He vist altres vegades triomfar als irlandesos amb un escenari pelat sense més escenografia que Bono il·luminant a The Edge amb un focus de cinema. Però el d?ahir va ser un despropòsit de ferralla desaprofitada. Si et muntes un circ d?aquesta mena a la teva mida, al menys et podries recòrrer tots els racons. Un treç del públic podria demanar que els hi tornessin el preu de l?entrada ja que l?únic que han vist ha estat l?esquena de Bono i companyia durant dues hores i mitja. Tantes passarel·les per no res, per quedar-se quiets com estaquirots mirant el tot moment el gol nord de l?estadi com en un concert estàndard. Un dinosaure amb les urpes sense ungles.

El repertori correcte, no m?esperava ni més ni menys d?ells. Em va agradar especialment el moment ?Desire?, mentre que l?homenatge a Michael Jackson va incloure un fragment de ?Billie Jean? i de ?Don?t Stop ?til get enough?

Moment més odiós? ?Volem ser els vostres amics, però amics de veritat i no com Bruce Springsteen o Coldplay?. Ridícul, senyor Bono, ridícul, semblava un nen ric al pati d’una escola pública fent amics amb la seva bossa plena de gogos, caps i tazos de Ben 10.

… / …

Roger Hodgson, Poble Espanyol (Barcelona), 1 de juliol de 2009

Vaig sortir del Poble Espanyol més amb la sensació haver vist una bona cover-band que no pas al geni creador dels millors moments de Supertramp (grup que reconec tenir-lo posat al meu iPod). Pensava que en aquest quart de segle les seves cançons haguessin crescut, canviat, reformat… però no, és un repertori que ja va crèixer adult i tal i com es va parir, així s’han quedat.

Tot i la senzillesa de la posada en escena (ell als teclats i/o guitarres, i un company encarregat de donar soport vocal, pianos i vents) els temes van sonar sense ni una sola variació de l’original, sense sortir-se’n del camí ni un sol moment, sense enlairar la seva ànima. Bé, potser això és el que el seu públic buscava i ell els hi ho va oferir sense cap colorant ni conservant.

Per cert, senyor Hogdson, els reporters gràfics no sóm paparazzis.

Ry Cooder + Nick Lowe, Sant Jordi Club (Barcelona), 30 de juny de 2009

Just al darrera del Sant Jordi, allà on els carrers de Barcelona gairebé perden el nom, es va oficiar una cerimonia que no per la seva senzilleza perd el seu encant. Dos amics, dos vells amics (Ry Cooder i Nick Lowe) a sobre d’un escenari que els hi anava gran i gaudint amb el que millor han sabut fer tota la vida: la música. 

Potser no calen ni pasarel·les, ni escenaris amb urpes i ni tan sols focs d’artifici (eps, una proposta també vàlida, a tots ens agrada l’espectacle), simplement n’hi ha prou amb la complicitat entre els músics i un repertori arrelat al més profund de la música americana.

Si algú vol veure la samarreta que segurament menys s’ha venut en un concert fet a Catalunya (només vaig veure algún guiri provant-se-la), la pot veure a vull llegir la resta de l’article.