ROCKVIU

Dan Zanes, Teatre Zorrilla (Badalona), 4 d’abril de 2009
The Del Fuegos, sala Marquee (L’Hospitalet), 4 de maig de 1992

Fa gairebé 17 anys que vam veure per darrer cop als The Del Fuegos a Barcelona. Van ser dues nit seguides, dues ressaques enllaçades entre una Telecogresca i un bolo sorgit a darrera hora a la desgraciadament oblidada sala Marquee de L’Hospitalet. Les dues nits van estar amarades de rock, molt alcohol i festa salvatge. Si depengués de la meva memòria potser ni me’n recordaria però les fotos —testimoni implacable— que tinc de la penya després dels dos concerts així ho testifiquen.

Qui ens hagués dit als que vam viure aquella nit de vi i roses que disset anys després ens trobaríem veient al mateix cantant dels The Del Fuegos, el senyor Dan Zanes, en un teatre i fent un concert familiar?. I tots portant als crios a veure’l i passant-nos-ho teta com mai. Allà hi eren la May, el Coco, el Ramon, la Mireia… tots carregats amb les criatures, unes personetes que fa 17 anys no eren ni tan sols projectes. Encara és més, si algú en ho hagués dit l’haguéssim pres per boig. Nosaltres hi vam anar amb l’Adrià, en Gerard tot just ahir començava els campaments i s’ho va perdre.

N’hi ha més!
Tenir dos marrecs per casa dona molta experiència en matins al parc, festes per infants i tota mena d’espectacles dirigits als més menuts pels anomenats animadors socioculturals.En Dan Zanes va aconseguir en pocs minuts el que ni La Tresca i la Verdesca (sens dubte els millors), ni Rah-Mon, ni Oriol Canals ni cap associat de l’AMAPEI ha aconseguit mai: que tant els pares com els fills ballessin conjuntament, que els grans no es quedèssim com a simples espectadors sinó que participèssin en l’espectacle.

Dan Zanes i la seva grandíssima banda va sortir amb ganes de festa i ho va aconseguir encomanar des dels primers acords convertint en un simple atrezzo les butaques del teatre Zorrilla. I tot a base de folk-rock americà, de l’herència de Pete Seeger i dels clàssics del rock com el “Walking the dog”. I jo m’ho vaig passar millor ballant amb la seva versió “Pay me my money down” que no pas amb la d’Springsteen i la seva nombrosa Seeger Sessions Band.

Aquí encara ens fa falta molt camí per recòrrer, però molaria poder tenir més concerts de rock dirigits al públic familiar i que le Minimúsica no sigui la gran excepció.