Sense escarafalls, sense agonia, de puntetes i en silenci, dins els somnis, la nit del 22 de desembre de 1997 en Blai Bonet va partir.I el passat dia 22 de desembre de 2008 (ja no escriurem quasi mai 2008, ara tot serà nou) no vaig recordar la feta, la fita. Flonja memòria, mal re-cor-dar!I ara,
DE VEGADES, PER FRENAR CAL ACCELERAR Mentre mires la teva filla adolescent, Laura Ferrer Trobat, que parla amb uns amics seus que s’encarreguen del so dins la gran porxada de vidres convertida en pista de ball, t’ha vengut al cap la idea que et va remoure per dedins: La vida no és homogènia, i has
AMB MOS LLAVIS DE GRANIT Si quan tornin els ropitsjo ja no hi som,Al de la corbata vermella,Dóna-li la mica commemorativa. Si just adormidaNo pogués dir gràciesTu sabràs que jo ho provAmb mos llavis de granit.E. Dickinson iArribares,et col·locares rere el teló,sabia que estaves despullat,però jo no duial’as de pic. iiPartires, vaig tirar les miquetes
NOCTURN ENTRE FULLES SEQUES DE PAPER D’ESTRASSA(poema precipitat) Col·locava els meus llavis damunt el teusen cada imatge dels moviments que feies,i anàvem per un caminoi de cada dia sensetocar-nos, amb les paraules com a lligams,amb els gests com a danses tàctils del desig,el teatre era molt vell com els decoratson interpretàvem aquella funció, els horabaixes.
GRÀCIES AL FLUX DE JAUME SUBIRANA HE TROBAT UN DESETRESSADOR EXCEL·LENT. Sembla mentida que una pardalada com aquest joquet et deixi tan bé el cos i l’esperit. I no fas mal a ningú. I t’amolles. I et relaxes. I fas més habitable el món. Flux és una de les meves plaguetes amigues. sempre hi ha
TAMBÉ MOLTES VEGADES També moltes vegades, per no dir quasi totes, l’amor escau en els detalls més simples, un botó descordat, un mocador amb indicis d’algú, l’endevinalla d’una frase incompleta, o fer un bisbe quan no sabíem què dir, o un punt de sal a la pell, o una ratllada de plom en una cama.
Avui escriure a l’ordinador, llegir, em fa mal. Tenc els ulls malalts. Però vull dir NO A LA GUERRA I A LA MORT DELS INNOCENTS! Pobre Terra Santa! Pobres llocs evangèlics! Pobre Betlem! Pobres de nosaltres, tots!(Foto de Gaza bombardejada pels israelians, uns dos-cents morts, entre ells, dones i nins palestins. Qui plora a l’hora
M’ha caigut del cel (correu electrònic) com un regal.Un dels textos més essencials d’El quadern gris. Dins aquest vespre fred, plujós, desamparat de Sant Esteve, plorant Eartha Kitt i Harold Pinter, copii les paraules del Mestre:«23 de desembre. — Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de
PRELUDI. CONTAR L’INCONTABLE: LA MIRADA PRÒPIA. Tremol en agafar la ploma per fer unes cal·ligrafies adhominesques, del cronista que escriu i descriu, sobre la meva relació amb la cúpula de Miquel Barceló (MB des d’ara) a la Sala XX del Palau de les Nacions Unides de Ginebra. (Em sorprèn que en el llibre panoràmic, El
Avui, fa vint-i-cinc anys que va morir Miró. Record que em contaren que un periodista li va demanar quina paraula diria en el moment de fer el bategot. I Miró va contestar: Merda!Ho vaig trobar a l’alçada de la seva llegenda.I que quan va morir Picasso, Miró li va dir a la seva dona Pilar
ENTRECERVELLS I ENTRECORS Beneta Suau, miraves rere els vidres d’aquella tribuna amb la camilla, el ram taronja de llevamans, la canastra del punt que vessava randa, una carta oberta, un respirador d’atrovent, un tassó d’aigua i la teva butaca d’orelles amb el ciclorama del passeig Marítim, el Molinar i el port de Palma a la
Aquest proppassat mes d’agost vaig agafar La Consolante (La dilettante)[El consol, Edicions 62 / El consuelo, Seix Barral] amb una certa prevenció. Per què? Era un totxo de quasi quatre-centes planes i només havia llegit una entrevista a la Gavalda, feta per l’amic Octavi Martí, que m’havia despertat ganes de llegir-la. I va ser com
I llegir Moments feliços és com si tocàs la matèria del tremolor, del dolor, del paisatge, de l’stravagganza, del batec, de l’ensomni, de l’aspror, de la serenor, de l’infinit assus-suaquí, de les coses sentides, de l’absència, sí, sobretot, és un llibre fet d’absència viva. DESIG APRENDRE A DELECTAR-SE EN L’ESCÀS MARGEDE TEMPS COM SI FOS
diàleg d’un albó i una flor de llevamà Albó: No has vist la neu? Fa dies que la vigil, emperò els núvols són tan viciosos que la creen i la tapen. I la pluja inclement que no s’aturava mai m’ha ofegat una malafi de cèl·lules de les arrels. No veus que estic mig desenterrada? Flor
Dolors Berguedà tenia trenta-nou anys, treballava de venedora de pisos per hores, estava casada des de feia catorze anys amb Miquel Colom, advocat, i tenien una filla de sis, Marta. Aquell matí boirós i gelat, quan devers les vuit baixà al garatge per treure el golf i acompanyar Marta a l’escola Ferrer i Guàrdia, va