diàleg d’un albó i una flor de llevamà
Albó: No has vist la neu? Fa dies que la vigil, emperò els núvols són tan viciosos que la creen i la tapen. I la pluja inclement que no s’aturava mai m’ha ofegat una malafi de cèl·lules de les arrels. No veus que estic mig desenterrada?
Flor de llevamà: No estic per neus ni per núvols. Una aigua de bibolla combinada amb el vent quasi m’endú d’aquí. Sort de les teves fulles que em feien de cabana. M’he vist molt estreta. I no tenia temps ni de mirar. Tancava la copa de pètals carabassa i procurava aixoplugarme davall el teu cos. Gràcies. t’he de dar les gràcies perquè m’has salvat.
Albó: Ni me n’havia temut. Et veia arrufadeta i em pensava que dormies. Els costums de les flors sempre m’han semblat molt misteriosos. Però ara que ja ha passat tot, mira la neu. S’ho paga!
(…)
La flor de llevamà fa uns lleus moviments de la tija per albirar entre les fulles de l’albó les muntanyes llunyanes i parla.
Flor de llevamà: Quina festa més estranya veure la serra verda enfarinovada arreu arreu. Sembla un betlem.
Albó: Deu ser des de la teva perspectiva. Per a mi és una escena plena d’escenes. Lloms de xots blancs pasturant el cel dels capcuruculls. LLàgrimes congelades d’amors prohibits que es fan torrenteres de temps vertiginós. Vànoves emmidonades esteses al sol que esperen les carícies i els tactes. No em puc aturar d’imaginar-me artificis que m’entretenen una cosa de no dir.
Flor de llevamà: No puc mirar pus perquè m’he de canviar de posició. He d’aprofitar el sol perquè m’eixugui i m’ajudir a reviscolar la clorofil·la. Ja m’ho contaràs. Vola per la neu, vola pel temps de la neu, tan efímera!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El llevamà taronja cerca el raig de sol que l’enamora, la finestra xalesta. L’albó el núvols com xots blancs, la pau dels somnis.