És massa habitual que quan una persona de Barcelona sent parlar un valencià el situe a les terres de l’Ebre o de Lleida. Ja fa uns anys que vaig trobant-me en situacions com aquesta. I no em queixe, perquè quan es produeix dóna peu a explicar que sóc de la Safor, una comarca situada entre
Diumenge passat vaig topar de ple amb Josep Piera al Metro de Barcelona, jo i els milers d’usuaris més de la línia 2 que entrem per la boca del Paral·lel. No estava fent un recital d’Ausiàs March o d’Ibn Khafaja a l’entrada del metro, on és habitual trobar músics i cantants d’arreu. El cas és
El setmanari El Temps és l’única revista capaç d’aplegar juntes anàlisis polítiques amb fonament i contrastades d’arreu dels Països Catalans. I ho sol fer especialment bé quan hi ha eleccions com les que acabem de patir. M’imagine a Eliseu Climent i el seu equip de redacció preparant el número d’aquesta setmana: “qui tenim a Alacant
Al País Valencià fa uns anys que alguna cosa potent es mou al costat de les soques dels tarongers. Un d’aquests moviments, potser el més evident, és el musical: Obrint Pas, Feliu Ventura, Verd Cel, Soul Atac… Són només alguns exemples sonors potents del panorama musical valencià actual. I ara apareix amb força a l’escena
Maria Josep Escrivà és del Grau de Gandia, i la conec des de fa molts anys perquè, entre d’altres moltes coses, som del mateix poble. Ja fa uns mesos que és la Poeta de Barcelona. De fet, ara encara la recta final d’aquest merescut reconeixement que s’ha guanyat amb un poemari impressionant, Flors a Casa (Edicions 62,