Francesc Vila i Femenia
Un saforenc a Barcelona
El setmanari El Temps és l’única revista capaç d’aplegar juntes anàlisis polítiques amb fonament i contrastades d’arreu dels Països Catalans. I ho sol fer especialment bé quan hi ha eleccions com les que acabem de patir. M’imagine a Eliseu Climent i el seu equip de redacció preparant el número d’aquesta setmana: “qui tenim a Alacant que ens puga fer una anàlisi digna”, “truca al Terricabras i que faça una pàgina sobre Catalunya”, “proposa-li-ho també al xicot que va fer aquell estudi”… Com si ho estiguera veient.
Després d’unes eleccions com les del passat 9 de març, necessitem saber què ha passat. Perquè els resultats són els que són, els podem consultar a internet tantes vegades com vulguem, una vegada han escrutat el vot per correu ja no canvien. El més important, però, és que més enllà dels partits algú valore què ha passat i què ens està passant. I és que El Temps és l’única publicació periòdica que comprén i compara tot el territori, d’una manera obsessivament interessant.
El número d’aquesta setmana ho torna a fer i no decep. Us recomane que la busqueu als quioscos i que la comenceu a llegir pel darrere. Amb el títol “Estació de Pristina“, l’article de Joan F. Mira parla del respecte a la voluntat dels pobles, l’acceptació de realitats nacionals, la supremacia d’uns valors sobre uns altres… Gràcies Mira. Després del viatge a Pristina entendreu perfectament les interessants valoracions de Roger Buch, Josep Maria Colomer, Joan Lluís Ferrer, Dani Gómez, Joan Hernàndez, Manuel Jardí, Joan F. López Casanovas, Joan Marí, Paco Mariscal, Manuel Peris, Pere Rostoll, Francesc Sanuy i Josep Maria Terricabras… Gràcies a tots ells per les valoracions fetes, i a la revista que les reuneix per explicar i fer evident el que no pot ser. I a veure si aquest país comença a aprendre a votar!
Nota: L’arxiu adjunt és la cançò que necessitava escoltar. L’he trobat en el CD que regala la revista Sons de la Mediterrània de març-abril…
Què té aquesta terra nostra
Hi havia una porrassa
que congriava un albó
tan alt com el Puig Major
i gruixat no ho era massa,
i tenia una rabassa
com el castell d’Alaró.
Esponerós sí que ho era
amb cimals que s’enfilaven
de Mancor fins a Morella,
les branques a Cornudella,
feia una ombrera de primera;
a davall tots hi becaven.
Un dia des de Castella
arribaren molts de senyors.
Pensaven fer-ne tions
i llavors també estelles
per llevar males idees
d’un símbol de nació.
En nom d’Espanya vengueren
mil mestres per tallar-lo.
Picaren un any rodó
i encara no pogueren.
I a la fi se resolgueren
recórrer al traïdor;
en trobaren un boldrò.
Tot d’una els convenceren.
Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors:
diputats i senadors,
hi ha mestres i professors
i també el senyor rector,
i aquets són els pitjors.
Els diuen que són senyors
i sols els tenen per mostra.
Semblen tots triats a posta.
Sempre hi ha un glosador
que cantar li ve de vena
que, als joves, els ensenya
l’antiga i bella cançó.
Tant és ara com abans
perquè això ja ve d’enrere
només hi ha una senyera
dels Països Catalans.
Lletra: Popular, Biel Majoral i Llorenç Móra
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara de no ser a la ‘pixa-veïna’ Barcelona, el País Valencià no és cap país català pel mateix que els territoris catalans no són cap país valencià.
Això és respecte als pobles i altres qüestions són collonades.