Francesc Vila i Femenia
Un saforenc a Barcelona
Maria Josep Escrivà és del Grau de Gandia, i la conec des de fa molts anys perquè, entre d’altres moltes coses, som del mateix poble. Ja fa uns mesos que és la Poeta de Barcelona. De fet, ara encara la recta final d’aquest merescut reconeixement que s’ha guanyat amb un poemari impressionant, Flors a Casa (Edicions 62, 2007). Un llibre que estic llegint i que vaig poder escoltar a través de la seua pròpia veu al Centre d’Art Santa Mónica de Barcelona, i després en el recital que va oferir a l’Ateneu Barcelonès.
Amb el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona i el nomenament de Poeta de la Ciutat per a tot un any, Maria Josep Escrivà ha tornat a demostrar que es pot superar la dimensió local i comarcal en la que se solen quedar molts bons escriptors. Una situació habitual, sobretot si vius i escrius en català al País Valencià, on hi ha un índex de lectura baixíssim, al voltant del 3%, en la llengua pròpia, i on les polítiques culturals no existeixen.
Malgrat tot, el destí és tossut i continua havent-hi futur. Sobretot perquè tenim escriptores com Maria Josep Escrivà, que treballa constantment i escriu contra corrent al País Valencià, amb un inqüestionable nivell literari. Si hi ha una activitat literària al Grau, a Gandia, a qualsevol poble de la Safor és molt probable que directa o indirectament trobeu a Maria Josep Escrivà.
A més, sempre ha sabut estar en contacte amb els ambients literaris de València i Barcelona. Fins i tot ha format part del grup de poetes que es van autonomenar “Imparables”, provinents d’arreu de l’àmbit cultural i lingüístic, que van aconseguir crítiques de tota mena i, al mateix temps, una projecció volgudament provocadora. Però ara, Maria Josep Escrivà és la Poeta de Barcelona, i això està donant una nova dimensió a l’escriptora saforenca del Grau de Gandia.
Ací teniu un petit tast de Flors a casa:
La llum és l’excepció
La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre, Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.
L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.
La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.
La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit
definitiva.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara esperem els teus poemes, Paco, que fa un any sentíem recitar a l’auditori de Rafelcofer