Cafè en gra

-Podrá hacer
la visita en castellano?
-Sí, por
supuesto, no hay ningún problema.
(nomes faltava allò de ?sus deseos son ordenes para mi?)

Estàvem
esperant aquesta tarda per entrar a fer la visita guiada (no es pot fer per compte
propi) al monestir de Vallbona de les Monges i sento aquesta petició per part d?una
parella gay al que es disposava a fer de guia, un home de Vallbona de tota la
vida.
-Tindrem
marejol, li dic a la M.

Som unes 14
persones esperant i les converses que sento son en català, fins i tot amb els
que parlen castellà, tots entenen el català. Entrem al claustre.

-Haremos la
visita en castellano….
-Perquè?
-Porque me
lo han pedido..
-Doncs jo
demano que es faci en català, quanta gent hi ha que no entengui el català?
La colla
se?m queda mirant i ningú contesta.

-Que
aixequin la ma els que volen la visita en castellà, els dic. L?aixequen cinc
(es veu que han entès la pregunta)
-I els que
la volen en català? L?aixequem la M.
i jo. I la resta? Interrogo amb la mirada.
-?A mi m?és
igual?….
-?Així ho
entenem tots?…
– Molt bé, endavant
dic al guia, nosaltres ja us anirem seguint.

S?alarma,
diu que no podem anar sols, que no ho he entès bé, que ell ha dit que ho faria
meitat i meitat

-No ens
perdrem, us anirem seguin, dic. I mentre comença a parlar en castellà l?enfoco
ostensiblement amb l?objectiu de la reflex. Seguidament em poso al seu costat
de cara a tota la colla i enquadro al grup. Es produeix un moviment d?uns
quants que intenten fer unes passes per
sortir de l?angle de visió de la càmera,
o giren el cap. Vaig fent altres fotos del claustre i de detalls interessants.

El guia
alterna català i castellà, va repetint que si algú no ha entès alguna cosa que
ho pregunti ?que con mucho gusto lo aclarará?. Ningú pregunta res. Al cap d?una
estona una dona s?acosta al guia i, en privat, sembla que es queixa de
l?alternança però ell continua amb el canvi de llengua, sense cap criteri
racional fins al final de la visita.

No soc un
nacionalista català, desprès d’una hipotètica independència ? l?única cosa seriosa del
que es pot parlar- no m?avindria amb els nacionalistes. En qualsevol país
digne, no caldria que una persona del país demanare a una altre que parli a un
grup del país en la llengua pròpia. Una majoria dels meus conciutadans viu al
llimb dels mesquins, pateix misèria moral. Un país no és només una terra, sinó
una identitat comuna que cohesiona i fa pinya. No hi ha país.
Nomes val la
pena lluitar per allò que ho mereix però no pas ?per un país que mai no hem fet?,
i sembla que no voldrem fer mai.

El President
d?aquest país virtual, un tal Montilla,
acaba d?anunciar els tres ganxos on penjarà la ridícula despulla en que l?hem
convertit: la ?vella dicotomia? entre Barcelona i Catalunya, ?el dilema
excloent? entre Catalunya i Espanya i ?la falsa elecció? entre castellà i
català. Bravo!

El President
d?aquest país-bluf és un mort, un anti-líder que no sap ni emfasitzar una frase, i que
és recolzat per el principal partit independentista. Caldrà excavar el fons del
pou per anar mes avall.

Un país de
Montilla només pot anar acompanyat d?un fino Moriles. Bon aperitiu
republicans, però no m?hi compteu, el mon es gran.

Certament l?habitual xup-xup de l?olla política arran de la crema de
fotos del Rei Borbó no és un bull de bombolles de gasosa i es pot convertir en un
catalitzador que activi reaccions d?oxidació-reducció accelerades, però em
sembla que els únics que han percebut la magnitud a que poden arribar les conseqüències
son precisament els politics. A la
Plaça de Sant Jaume i a la Sarsuela no els toca la
camisa al cos.

De l?altre canto, la judicatura i la fiscalia (o una part al menys) i
els manifestants-cremadors de retrats s?entesten en lliurar una batalla que només
pot acabar en una victòria pírrica o en una discussió de cantonada, sembla que
no sàpiguen anar mes enllà dels arguments republicans d?un cantó i
constitucionals de l?altre.

Els articles 56 i 64 de la Constitución Espanyola
del 78 es legalitza aquesta barbaritat: "la persona del Rey es inviolable y no
está sujeta a responsabilidad?. Es el mateix que deien els Principios del
Movimiento referint-se a Franco.

En les democràcies a l?estil occidental aquesta aberració jurídica només
es pot mantenir si queda encoberta, si no es fa publica ni se?n parla. Això es
el que ha passat fins ara.

Per tant, és el moment de discutir sobre l?exercici de la professió del
Rei i dels seus actes i no pas de discutir sobre la legitimitat del seu càrrec.

En aquest camp acotat hi ha i hi haurà molta gent espanyola i catalana
que ens posarem d?acord en exigir explicacions sobre tants i tants punts foscos de l?actuació del monarca sense entrar a discutir-li de moment la
legitimitat.

Si l?ofici de fer de Rei és un càrrec equiparable, en l?aspecte executiu,
a la Direccio General
d?una multinacional, es jutja a la persona que l?exerceix per els objectius
assolits, per la transparència de la gestió i per els comptes de balanç amb les
partides correctament comptabilitzades i justificades. Si així fos el Rei
d?Espanya seria acomiadat i hauria de justificar per quins mitjans ha
aconseguit el seu patrimoni personal i de quina manera ha gastat els diners del
pressupost que li atorga l?Estat, so pena de ser processat.

Cal recordar a Nixon, president dels EEUU, destituït ?només? per mentir o
actualment al President de l?Estat d?Israel, Moshé Katzav, processat per un
delicte sexual.

Es realment xocant que la fiscalia de l?estat actuï contra un acte simbòlic
contra la Monarquia
i no hagi processat per calúmnies als autors coneguts de centenar d?acusacions
directes i detallades com aquestes.

L?impunitat de tants anys ha creat costum i una acció tan impresentable
com acceptar el regal del Iot Fortuna valorat
en 3000 milions de pessetes de l?any 2000, no va tenir la resposta de la
fiscalia per escatir a canvi de què un tal present era intercanviat.

Una democràcia, encara que només sigui per lluir el nom, no es pot
permetre tenir per Cap d?Estat una persona que pugui delinquir impunement per
mandat constitucional.

Aquesta immunitat a un possible delinqüent, i solament a un, és el que
protegeix això que alguns en diuen Carta Magna.

Amb tota fermesa i amb el risc que evidentment comporta, cal forçar el
canvi cap a la Isonomia,
aquell vell i savi principi de la democràcia grega que proclama que la llei es igual per a tots, absolutament tots.

Amb la sana intenció d?aportar
altres elements al debat sobra la crema de fotos del rei de l?Espanya, heus
aquí una vista de la real parella des de la privilegiada posició dels cremalls
situats en l’interior d’una de les llars de foc d?alguna de les múltiples
residències reals. Podria assemblar-se a la crema d’una foto real, però no ho
és.
Perquè?
Perquè així ho afirmo. Algú pot jutjar les meves intencions? Puc cremar al
carrer un "especial" de la revista "Hola" dedicada a la
casa real en un fred dia d?hivern?. Qui pot afirmar que no es per escalfar-me?
La batalla de la immunitat és una batalla perduda i això ho hauria de saber un
fiscal que cobra per perseguir delictes, si es que a la carrera de lleis li han
ensenyat que delicte es allò que fa mal a la societat o al proïsme i no allò
que arbitràriament ha sancionat la mateixa persona a qui es dirigeix la
suposada ofensa.
Els fets però son que la
Casa Real rebrà en els propers pressupostos 8,3 milions
d’euros nostres sense que ens en doni compte a nosaltres, ni tan sols als
representants elegits.
Els fets son que la seva funció representativa esta esquitxada per fets poc
edificants i fins i tot escandalosos dels que no s?ha volgut donar explicació.
Castigar uns ciutadans perquè estan emprenyats amb la conducta impune del Rei i
ho manifesten cremant la seva efígie no s’ho pot permetre un Estat que es digui
"de dret" .
O potser el que qüestionen no és la conducta sinó la institució?. En tot cas la
intencionalitat no es pot escatir ni provar.
L?altre fet rellevant es el vergonyant i acollonit silenci de politics tan
cridaners i reivindicatius que tots coneixem.(*)
Heus ací un vídeo que pot aportat altres elements al debat.

(*) No calia esperar que fossin el pepers ni els peseces, tampoc els convergents, però Carods, Puigcercós i companyia haurien fet els gest si estiguessin a l’oposició.
Mastegar poder es com xuclar fulles de coca, s’aguanta tot estoicament

…i dels països on es vota en diuen democràcies. Res és
tan fals com amagar-se darrera una paraula de prestigi desvirtuada. La nostra democràcia i
aquella que li serveix de referència s?assemblen com un ou a una castanya.

Els antics grecs, inventors d?un sistema d?administrar
les relacions entre els ciutadans que ha passat a la història amb el nom de
democràcia no anaven pel carrer cridant ?som demòcrates!?. Ells no van copiar,
van inventar, i se be es sentien orgullosos de la seves institucions, no les
van exportar. El sistema de que es varen dotar per governar-se a partir de les
reformes de Soló primer, Clístenes mes tard, i sobretot en el segle d?or de
Pericles foren un vestit a mida, de talla L per dir-ho així, i de patró
inservible per una talla XXL.

Tot aquell que tingui uns mínims coneixements d?història
i s?hagi interessat per escatir perquè a l?antiga Grècia hi va néixer una forma
d?administració pública que mai mes ha estat possible aplicar en tota la seva
extensió i la seva essència, haurà pogut admirar la sagacitat d?unes tribus que
foren capaces de raonar en tots els camps del pensament, inclòs el de la forma
de portar l?administració publica, i trobar solucions adients, racionals i
raonades, contrastades desprès amb
l?experiència. Mai mes ha estat així i ara menys que mai.

Per exemple, a la Grècia de Pericles no hauria estat possible un
rei com el Borbó ni un Grande-Marlaska, ni un Garzón, l?ekklesia, l?ostracisme
i els heliastes ho haurien impedit.

Quin era el secret?. Simplement, Clístenes, deixeble de
Pitàgores, el savi que va comprendre que el secret de l?Univers és l?harmonia,
va forjar un sistema en que cada individu esdevé ciutadà perquè entra en el
cercle perfecte de l?alternança entre l?exercici del poder i la obediència al
poder. Totes les institucions, des de la Boulé (el poder legislatiu), els Heliastes
(tribunals del poble), els Arcontes (magistrats) els tresorers, els membres del
Areópag que jutjaven les causes criminals, tots eren triats a sort i tots els
ciutadans tenien la mateixa possibilitat d?exercir el poder i la possibilitat
real de mirar les situacions des dels dos costats, des del que jutja i des del que es
jutjat, el que decideix i el que obeeix la decisió. Només els estreteges -els
que comandaven la guerra- eren elegits i no triats a sort.

Ara d?això en diuen democràcia directa, i Suïssa seria una rara avis de
país en es practica mes o menys. Les democràcies representatives (totes les
altres, la nostra inclosa) no son dignes de tal nom, han usurpat el mot ?demos?
(comuna) per unir-lo a ?cracia? (govern o poder) però aquesta ?comuna? que
podria equivaldre a ?poble? o mes aviat a ?poblet? es falsa, no és tal, és el país sencer sense
matisos, i el ciutadà és sempre l?objecte passiu quan vota i el subjecte passiu
d?aquells a qui ha votat. Mai es actor, i el propi sistema esta muntat perquè
mai pugui ser-ho.

La primera de les reformes de Clístenes va ser
precisament la ?ordenació territorial?. A l?Ática hi convivien els pescadors i
mariners (paralia) que ocupaven tota l?extensa costa, els pagesos (mesogeia) a
l?interior, i una petita i concentrada area urbana on s’apinyaven comerciants,
artesans, artistes i ociosos, la ?polis?.

Organitzar el país en ?demos? (comunes) cadascuna amb el
seu propi govern, agrupar les comunes en ?cantons? (trytis), i a més ponderar
en cada tryti el pes de cada idiosincràsia territorial -mariners, pagesos,
poliates- fou la manera de posar les bases del repartiment i l?alternança en
l?exercici del poder i la submissió al poder. Els trenta ?trytis? es
subdividiren encara en 10 tribus que es posaren sota la protecció ritual dels
deu Herois Epònims (epònim= el que dona el seu nom) reforçant així la cohesió
interna del grup. La litúrgia te la seva importància de cara a sentir-se
reconegut dins del bosc de la multitud i no en va una de les obligacions dels
ciutadans reconeguts com a tals, era participar-hi.

Aquesta barreja e igualació serví no pas per ?loapitzar?
el país sinó per donar completa autonomia a cada una de les 10 tribus, amb
assemblea i magistrats propis, i
extreure?n en igual proporció i oportunitat els membres de les institucions que
governarien tota l?Ática.

Certament es pot objectar que dels aproximadament 400.000 atenencs,
sols un 10% (40.000) adquirien la condició de ?ciutadans?, doncs calia tenir
mes de 20 anys, ser home, lliure, i nascut de pares atenencs, cosa que excloïa a menors, dones, estrangers i esclaus, però les imperfectes (i ara diríem que
discriminatòries) condicions per ser reconeguda la ciutadania no invaliden la
grandesa d?un sistema, inventat a partir de zero, que reconeixia a cadascú dels seus membres la mateixa validesa, sense
cap preeminència legal o de fet(garantida per l’institució del
ostracisme) i que pretenia fer realitat
els tres principis bàsics de la funció política: la Isonomia
(igualtat davant de la llei), la
Isogoria (el
mateix valor de l?opinió de qualsevol) i la
Isokrateia (la
igualtat de tots els poders).

A l?Ágora, al mercat, es compra i es ven, el verb agorazó vol dir ?comprar? pero tambe agoreuó vol dir ?prendre la
paraula?, parlar, enraonar, difondre les notícies, escoltar les xafarderies,
oir als oradors, comunicar-se de viva veu, sentir-se a prop, barrejar-se,
palpar l?ambient, viure, conviure.

Que mai mes ningú parli de ?democràcia? per referir-se a
un sistema polític vigent avui dia, Clístenes no va pensar en el copy-right, i
va ser una gran mancança perquè des de la seva estàtua podria empaperar a mes
de mig mon i amb la quantia de la indemnització que, de segur, li atorgaria un
just tribunal Heliasta podria embellir l?Atenes d?avui, extensa, de barris
vulgars i blocs de vivendes que avergonyirien al mes inepte dels ajudants de Ictini
i Calícrates, els arquitectes del Partenon

Un poble que va saber viure buscant la bellesa en totes les seves manifestacions es un poble que que val la pena, però jo no hi era (o no ho recordo) i em sap greu.

Es dissabte
a la tarda i faig cap a les Corts, vaig a veure en Manel. A quarts de cinc
passo per davant del camp del Barça on
no tinc per costum anar i menys en dia de partit. Les paradetes on venen
banderoles, bufandes i altres andròmines culés son curulles de coloraines, els
semàfors -desarreglats- per donar preferència a les vies que porten la gent al
camp embussen amb el vermell el meu itinerari, les motos de pampalluga blava i els
agents de la guàrdia urbana a pilots vagaregen fent temps, perdent el temps, i una
part del famós ?entorn? -la culerada d?espardenya- va arribant a l?avançada per
estalviar-se les estretors les cues i l?apilotonament d?última hora, l?altre
part de l?entorn arribarà per via preferent a ocupar els seients de llotja cinc
minuts abans de començar el partit

En Manel es
culé de tota la vida, no ha pas de patir, porta el carnet de soci a la butxaca
de l?americana i fa hores que esta confortablement instal·lat a un pas de
l?estadi, no farà tard, ell te plaça de pàrking al camp i seient reservat de
segona graderia, últimament no ha vingut gaire però el seu entusiasme no ha
decaigut.

El culé
autèntic, genuí, és el típic català que comença la lliga amb ?aquest any sí? (o
aquest any també, segons l?any anterior s?hagi guanyat o no) i l?acaba amb
l?èxtasi, o la decepció fugissera d?un sol dia, per tornar a començar la roda
sense eix que gira al voltant dels mites sagrats i balla al seu entorn com un
dervix girador. Si algú no ha entès mai la llei del karma, que es faci soci del
Barça i comprovarà perquè costa tant arribar i quedar-se al nirvana.

El Barça es la Catalunya reduïda a
l?estat de microcosmos, les il·lusions es fan i es desfan com les impredibles
tempestes anunciades per en Mauri, cada afeccionat es un entrenador de primera
que sap com arreglar els grans mals de l?equip, i bavardeja receptes que no
caldrà aplicar per assegurar-ne l?èxit, ?si per mi fos…. si jo manés…?, és tanta la fusió entre la política catalana i el futbol blaugrana
que el president de la démos de la Barçalitat de Catalunya i
la dovella mestre del govern en persona fan de ciris pasquals a costat i costat
de Laporta del futur. Un país d?ou deixatat, de garrafina.

Últimament
en Manel hi ha reflexionat molt en torn d?això, ja es gran, jubilat, i a
aquesta edat hom observa -si és observador- que la camí s?aplana i vulguis que no, la meta pot aparèixer a
qualsevol tombant, i la meta, el punt d?arribada, no és la Itaca desitjada, sinó que hom
espera que encara siguin moltes les matinades.

En Manel i
jo n?hem parlat alguns cops a les reunions familiars, en un casament, un
bateig, un enterrament. Ell, convergent, sobiranista, culé, un self-made-man
que forma part de la classe empresarial catalanista ho te clar ?noi, això no ho
veurem ni tu ni jo ni el 2.014.?

Per això,
amb un realisme i un optimisme de peix al cove, en Manel ha volgut que al menys
el Barça no li fallés i si un dia a l?estadi del Camp Nou surt un partit rodó i el Messi de torn en fa cinc
o sis, cinc o sis gols com cinc o sis sols al Madrit, i la gent s?esgargamella
i embogeig cridant gooooooooooool!!!, no hagi d?esperar el toc de trompeta dels
àngels i sigui dels primers a córrer per la vall de Josafat.

Amb el
carnet a la butxaca de l?infern de l?americana i sentint-se acomboiat per amics
i familiars en l?últim viatge en Manel des del nínxol del cementiri de les
Corts sentirà que tot el camp es un clam per in secula seculorum tal com va disposar.

Ahir ja en
va fer el primer tast, reposa en la pau bipolar del barcelonisme benvolgut Manel,
benvolgut cosí.