La Trinca, Restaurant El Xalet (Barcelona), 19 d’abril de 2007
Patata patatera!
Quatre cd’s, un llibre i un dvd… quantes neurones dormides se m’activen!
The Hold Steady, La [2] (Barcelona), 18 d’abril de 2007
Podia haver estat un dels concerts de l’any però li va faltar una miqueta per arribar a aquesta categoria. Això si, van acabar amb totes les reserves de cervesa de la sala.
Avui comencem un nou servei al periodista musical. Sempre que sigui possible penjaré també el set-list de cada concert i així us estalvieu la trucada.
Quimi Portet, bar L’Ascensor (Barcelona), 18 d’abril de 2007
Si, s’acosta Sant Jordi i tots els mediàtics van corre-cuita a presentar els seus llibres. Aquest any però, és especial per la participació de Quimi Portet a aquesta esbojarrada carrera. L’astre presenta el seu “Diari d’un astre intercomarcal” (Editorial Comanegra), un resum del bo i millor que s’ha publicat i s’ha escrit dins del seu bloc, sens dubte un dels més interessants, amens, instructius i didàctics de la blocosfera catalana.
La presentació als mitjans ha estat memorable, com en els vells temps. A l’hora del vermut, en un bar històric del casc antic, amb tothom prenent l’aperitiu i de regal un fuet del Museu de L’Embotit de Castellfollit de la Roca. Això es subornar a la premsa amb classe i distinció!
Rammstein, Pavelló Olímpic de Badalona, 14 de desembre del 2001
A dins del pavelló moltíssima calor, follia i llançaflames, a fora una nevada ho deixava tot blanc.
Johnny Thunders, Studio 54 (Barcelona), 12 de desembre de 1986
Aquest concert de 1986 està catalogat com a memorable i històric. Thunders va sortir a l’escenari a per totes però a mig concert li van començar a fallar les forces i de cop i volta va desaparèixer deixant la banda (comandada pel baixista Glen Matlock dels Sex Pistols) sola i mirant-se estranyats. Als pocs minuts va sortir amb les piles posades deixant a tothom amb la boca oberta. Què va passar aquells minuts? Anys després m’ho va explicar el promotor del concert: Thunders va reclamar drogues, li van passar de dos grams de farla i sense dubtar-ho se la va fotre tota directament des de la papela. No va deixar ni les engrunes.
L’any 1988 va tornar a actuar a la sala Zeleste. Però en aquest cas qui estava en un estat lamentable era un servidor que va confondre els anònims teloners The Winners amb Johnny Thunders. Vaig rebre un parell de merescuts clatellots i em van prohibir tornar a la barra la resta de la nit quan els amics em van sentir reclamar el "Born to lose".
La seva mort va ser per causes "naturals", es a dir, sobredosi de metadona l’abril de 1991 a Nova Orleans.
The Lords of The New Church, sala KGB (Barcelona), 7 de març de 1989
Heu vist mai a ningú intentant suïcidar-se en directe? Stiv Bators, exDead Boys i líder dels Lords of the New Church i un dels principals caps de la lliga dels perdedors del rock and roll, ho va fer a la sala KGB l’any 1989 i era un dels numerets més impressionants de les seves actuacions. Cap el final de l’actuació va agafar el micro, el va enlairar a les bigues de la sala, va entortolligar-se el cable al coll i va estirar de l’altre banda columpiant-se. Quan la seva cara va començar a tenir un color sospitosament blau, finalment es va deixar anar contra la bateria. No content amb això va acabar l’actuació baixant-se els pantalons (veure l’arxiu adjunt).
La seva mort va ser digna de la seva llegenda. Poc més d’un any després d’aquesta actuació, Stiv estava passejant pels carrers de París amb el cos convertit en una farmàcia per la quantitat de drogues que portava dins. Un cotxe el va atropellar i ell, amb tot el morat que portava, ni es va donar compte. Es va aixecar, es va espolsar la roba i va tornar a casa seva. Al matí següent ja no es va despertar.
KOP, La Mirona (Salt), 13 d’abril de 2007
Feia ahir justament cinc anys del concert Free Juanra celebrat també a La Mirona, un concert on els KOP van fer la seva darrera aparició a sobre d’un escenari per demanar la llibertat del seu cantant Juanra Rodríguez acusat de pertenença a banda armada.
El proper mes, Juanra ja haurà complert la comdemna sencera i sortirà en llibertat. Mentre, la seva banda s’ha posat les piles i amb l’ajut inestimable de Fernando Lucifersapo dels bascos Kuraia, han tornat als escenaris per presentar les cançons de Nostrat, el tercer disc de KOP.
Per cert, quia bèstia escènica aquest Lucifesapo! No ens fa oblidar al Juanra però sap estar a l’alçada.
Article publicat a El Punt (edició Girona) el 15 d’abril de 2007
Tossudament alçats
Música/KOP
Xavier Mercadé
KOP
van tenir en el seu moment dues qualitats indiscutibles: un so avançat
al seu temps que conjugava la contundència metàl·lica i els missatges
conscienciats sense fer fàstics a les bases electròniques, i una imatge
acurada i estudiada allunyada de la iconografia de fanzine que fins aleshores havia imperat en el hardcore i en els estils més radicals. Això es va traduir en dos esplèndids discos, Internacionalista (1998) i Ofensiva
(2001), i en un directe sense fissures. El pas de KOP de les pàgines de
cultura i espectacles a les de política per la detenció del cantant
Juanra per pertinença a banda armada, el gener del 2002, va portar la
banda a una aturada forçosa. Fins aquest 2007, amb l’edició de Nostrat poques setmanes abans que Juanra hagi complert la condemna íntegra al penal de Zuera (Saragossa).
El
cronista no recorda la sala La Mirona tan plena, xafogosa i
intransitable des de justament el 13 d’abril del 2002, ara fa cinc
anys, en el concert solidari Free Juanra. Una sala plena d’un
públic molt jove que té KOP dins d’una mitologia revolucionària i que
va omplir la nit de consignes reivindicatives, amb una especial
insistència a demanar la llibertat de Núria Pòrtulas. Després de
l’actuació dels teloners Pirat’s Sound Sistema i Revolta 21 (ambdós
grups, presentant nous discos) i rebuts al crit de «no passaran», els
KOP van fer-se seu l’escenari amb autoritat i força. Fernando
Lucifersapo (cantant del grup basc Kuraia) és el substitut temporal en
funcions de cantant, i va saber complir la seva tasca amb una dignitat
encomiable. No té la presència física de Juanra, però sap arriscar-se i
arribar a l’alçada dels crits de ràbia fent seves cançons com ara Guerrilla de la comunicación o Tornarem a lluitar junts, del nou disc, o clàssics de la banda com ara Freedom, Utzi batean o l’himne Desalojos son disturbios,
amb el qual van acabar el concert. Per a l’ocasió, els de Celrà van
comptar també amb la col·laboració de Dani Tipuaixí, en la qual va
destacar la versió de Camí ral, una vella cançó de Falsterbo 3
coneguda també per la lectura que en van fer els històrics HHH de
Banyoles. El grup no ha perdut ni un xic de mala llet ni la conjunció
de guitarres amb una base rítmica impenetrable. Sonen engreixats,
encara que es va trobar a faltar la potència aclaparadora dels altres
temps. Però tot i l’aturada de cinc anys, el grup segueix gaudint d’una
robustesa i una claredat d’idees que el fan imprescindible en el rock
de combat català. Després dels tres concerts de presentació de Nostrat,
KOP tenen prevista una aturada fins a l’any 2008, un cop Juanra
Rodríguez estigui ja integrat en la vida en llibertat i es pugui
incorporar a la dinàmica del grup.
Intèrprets: Kop
Lloc: La Mirona, de Salt
Dia: Divendres, 13 d’abril del 2007
Mazoni, Jamboree (Barcelona), 12 d’abril de 2007
I si vols el disc nou de Mazoni, "Si els dits fossin xilòfons", pilla’t l’Enderrock d’aquest mes que hi és sencer.
I si vols el llibre "Història i poder del rock català" de Jordi Sierra i Fabra, pilla’t l’Enderrock d’aquest mes.
Màquina!, Jamboree (Barcelona), 12 d’abril de 2007
Ramones, Palau d’Esports (Barcelona), 1 de desembre de 1990
Blocs interactius: el bloc Esterofònic hi posa la música i jo hi poso la foto.
Jane’s Addicition, sala Zeleste (Barcelona), 6 d’abril de 1991
Un d’aquests concerts que et marquen per tota la vida.
The Cult, Palau d’Esports (Barcelona), 14 de novembre de 1991
Plouen Catximbes, Can Masallera (Sant Boi), 8 de setembre de 2006
Els Plouen Catximbes m’han dit fa un parell de posts que cada matí visiten aquest bloc, així que com a detall avui els hi toca a ells.
Esperem que d’aquí a pocs mesos ja tinguin un segon disc al carrer i acabin d’arrodonir i perfilar la seva pròpia personalitat i que per fi es deixi de citar a The Police i Umpah Pah per parlar de Plouen Catximbes. Recomano que els descobriu al seu myspace.
David Bowie, Mini Estadi FC Barcelona (Barna), 7 i 8 de juliol de 1987
Aquest de David Bowie va ser el primer gran concert en un estadi al que vaig anar amb la càmera. Fins aleshores havia recorregut tot el circuit de sales, ateneus i casals de Barcelona fent tasques fanzineroses (el fanzine Voll-ker)
Dues nits de juliol seguides, amb les entrades comprades des de feia mesos cremant-me a la butxaca… com a bon fan. Els temps de les acreditacions de premsa encara quedaven lluny i poder sobreviure de la fotografia era un somni inabastable. Dues nits seguides arribant ben d?hora per plantar-me a primera filera, al costat de la tanca de seguretat veient les actuacions dels teloners (Aviador Dro i uns Stranglers en l?inici de les seves hores baixes) i, a la fi, el ?Glass spider tour? de David Bowie.
Veure a Bowie era com tocar el cel, era tenir davant el músic que més havia admirat des que vaig comprar-me el single d??Ashes to ashes? a Discos Castelló arrel d?una crítica que va publicar (Ignasi Julià?) a la revista Vibraciones.
Com canvien els temps: quan vaig entrar al Mini-Estadi, els encarregats de tallar les entradees em van preguntar què hi portava a la bossa. Jo només vaig comentar que una càmera (la del meu germà, amb teleobjectiu i tot) i es van quedar tan amples. Avui en dia seria considerat com un delinqüent a l?alçada de qui s’atrevís a portar una ampolla d?aigua. A no ser, es clar, que portés una compacta digital d?aquelles que només serveixen per deixar anar esclats de flash però no per fer fotos aprofitables.
Keith Richards, sala Zeleste (Barcelona), 10 de desembre de 1992
Avui m’han alegrat el dia per diverses raons. En primer lloc, poder començar les vacances, curtes però necessàries, i per altre banda arribar a les 20.000 visites en aquest bloc inaugurat el passat 26 de novembre. Gràcies a tots.
I a sobre ahir a Loops van parlar dels Endeblocs amb imatges d’aquest.
Però el millor han estat les declaracions de Keith Richards al New Musical Express, aquest home està en plena forma:
"El més estrany que he esnifat? Les cendres del meu pare, a ell no li hagués importat. Les vaig mesclar amb cocaïna. Van entrar molt bé i encara estic viu." (nota: el mànager de Keith ho ha desmentit, diu que es tractava d’una broma de l’April Fools Day, el dia dels innocents en el món anglosaxó. Però, a què és creïble?).
"He assistit al funeral del metge que em va diagnosticar sis mesos de vida."
"No tinc cap pretensió de ser immortal. Sóc igual que la resta… però amb una mica més de sort."
"Hem van trepanar el crani i obrir el cervell i hi van posar i treure tota mena de merda. En tinc fotos." (ja ho saps Tardà)
"Arctic Monkeys, Bloc Party i Libertines són un munt de merda, uns impostors. Volen ser el que no són."
"Vaig ser el primer a la llista dels que probablement moririen en menys de 10 anys. Em va decebre quan vaig sortir d’ella."
"Els Rolling Stones és la única banda que encara aprecio. No puc esperar-me a tornar a la carretera amb aquests bastards."
"Vaig arribar als estudis de Walt Disney per fer "Pirates of the Caribbean III", i vaig pensar: estic seguint les passes de Mickey Mouse!"
"Sóc el millor rock-star que hi ha al món."
