Adrià/Josep Puntí, Heliogàbal (Gràcia) 9 de desembre
Si, aquest és l’Adrià Puntí (o Josep Puntí) que voliem veure des de fa uns quans anys. Un músic pletòric, sol a l’escenari i amb un grapat de cançons que, aquest cop si!, va aconseguir acabar-les senceres. Que duri.
Crònica publicada a El Punt el dia 11 de desembre de 2006
Música/Adrià Puntí
Lloc i dia: Sala Heliogàbal (Barcelona)
Duri, duri la bona sort
Ja ho havia avisat en el seu primer disc en solitari, Pepalallarga i…, tot i que van ser pocs els que van desxifrar correctament el nom del disc: Pep a la llarga i…
Josep Puntí (nom real de l’artista) ha volgut desfer-se del seu germà
Adrià i parla d’ell en passat. Al concert del passat dissabte a
l’Heliogàbal es va presentar com Josep Puntí canta cançons d’Adrià Puntí.
Una doble personalitat en la qual de mica en mica es va consumant el
fratricidi artístic. Les seves actuacions al FigaRock de 2005 i a la
sala Zacarias el dia 12 d’abril d’aquest any són exemples de com podia
malbaratar el seu talent i fer perdre la fe als més fervorosos
seguidors. Per sort, la seva actuació al PopArb d’enguany va aixecar
esperances de la seva recuperació artística. Abans de sortir a
l’escenari, el mateix Puntí ens explicava que en aquella actuació al
Zacarias se’l va jutjar malament («Jo no he fallat mai en un concert,
potser el meu germà sí»): ja formava part d’una pel·lícula (un drama)
que està filmant amb guió i direcció pròpies però va acabar dient: «No
vull desvelar res més ja que si no, m’ho robaran els d’Antena 3.» El
nou capítol d’aquesta estranya situació es va viure a l’Heliogàbal, un
petit bar de Gràcia que va fer el possible, amb la millor de les
voluntats, per fer encabir tothom dins del reduït espai, tot i que va
haver d’abaixar la persiana quan l’ocupació va ser completa. A sobre
del minúscul escenari es va veure un Puntí serè i tranquil, alternant
la guitarra, l’harmònica i el teclat i… per fi, centrat no sols a
oferir les seves cançons i alguna novetat sinó també a acabar-les i
completar-les. Una tornada als orígens amb un públic còmplice que abans
de començar encara dubtava sobre si vindria o no, però sense amagar una
veneració malgrat les ensopegades i el silenci discogràfic que dura des
que l’any 2002 va enregistrar Maria. «Com més constipat estic,
millor veu tinc», va dir abans d’atacar un clar referent en la seva
música, Tom Waits. També hi van passar sobrevolant la sala els esperits
de Dylan y Mike Scott (The Waterboys), referents clau per entendre
l’univers Puntí. Amb lucidesa, l’artista abans conegut com Adrià Puntí
va fer un repàs íntim i emotiu al bo i millor de la seva carrera,
començant per Setze Jutges i passant per El gitanillo de Triana, De muda en muda, Si, Anònima in albis, Jeu, Sota una col (disculpant-se per no haver-la acabat bé), un Longui núm. 13 que va aixecar ovacions i un Coral·li amb què va tocar el cel, només superat per la immensa Ull x ull. Amb el somriure i la satisfacció a la cara del públic, Puntí es va voler acomiadar amb una atropellada versió de Conxita Casas de Pau Riba, el tema que li hauria agradat interpretar al Celebratge del Dioptría. «La diferència entre l’Adrià i jo? Doncs que jo toco millor que ell!». Geni i figura i que duri.