ROCKVIU

Doncs ja hi som de nou al Primavera Club. Esperem que avui millori una mica l’afluència de gent (Jeff Tweedy, Teenage Fanclub, Rapture o Cat Power) semblen uns bons esquers per que l’Auditori del Fòrum i el CCIB (un gegantí espai que recorda el Fira 2 on es celebra el Sònar) tinguin un aspecte menys fred que ahir.
De moment els concerts han començat amb un grup amb nom de peli de Sam Peckinpah, Grupo Salvaje (ex-Pribata Idaho). No deixa de ser curiós veure a l’encarregat de premsa del FIB, Ernesto González, actuant en un festival de la competència.

Els They Might Be Giants ho han intentat però no ho han aconseguit. Superar la seva actuació al Primavera Sound de fa dos anys era la meta, però no hi han arribat. Han sonat molt dispersos, perduts en la fredor de l’immens local. Bé, les cançons, autèntiques bombes de pop pur, segueixen funcionant i sempre seran millors que el techno i la electrònica que està sonant mentre em preparo per abandonar el recinte del Fòrum i m’en vaig a descansar fins demà.

Sens dubte ha estat l’actuació de The Twilight Singers, amb un Greg Dully (ex-Afgan Wings) perfectament sintonitzat amb el públic i la col·laboració de Mark Lanegan en tres cançons. De moment, el millor del festival, molt per sobre de l’actuació de Richard Hawley.

Els barcelonins Los Tiki Phantoms van donar la primera sorpresa de la
nit i una mica d’energia, que ja feia falta, a base de surf rock
amagats darrera màscares. I darrera de les màscares hi trobarem a un conegut personatge del bar Barbara-Ann. Un lloc sempre recomanable per anar a fer una cervesa.

Jackie O-Motherfucker han protagonitzat el primer concert desconcertant del Primavera Club. Prenent-se l’escenari com el saló de casa seva, la forma de compondre i interpretar s’allunyava de tots els canons. Alguns dirien que són un grup arty. Això si, al marge de les vistoses interpretacions, van avorrir fins les ovelles.

A les cinc de la tarda el grup Evripidis And his Tragedies han inaugurat la primera edició del Primavera Club i el darrer festival de l’any. L’ha seguir Bobby Bare Jr. (foto) amb una electritzant actuació, tot i que cap dels dos van convèncer.

Estiguin atents a aquest bloc ja que seguirem informant durant tot el festival.

Iron Maiden 1.1
Sant Jordi, 30 de novembre

Qué macos són els tòpics algunes vegades!

Iron Maiden 1.0
Palau Sant Jordi, 30 de novembre
Si, el heavy metal encara és viu. 17.000 persones enlairant el puny i fen banyes no es poden equivocar.

Article publicat a El Punt el dia 2 de desembre de 2006

Música/Iron Maiden
Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 30 de novembre.

Nit de banyes

Xavier Mercadé
No, el heavy metal no ha mort. 17.000 persones en van donar testimoni el passat dijous per la nit al Palau Sant Jordi al retre tribut a una de les bandes més carismàtiques de l?estil, els britànics Iron Maiden. Un públic on destacaven gran quantitat pares amb la samarreta de Killers gastada pel pas dels anys acompanyant el seu fill en tota una cerimònia d’iniciació. També hi havien els metalheads de vella escola que no es treien la jupa de cuiro encara que estiguessin trinxats a la primera filera i una nova generació molt jove que troba en aquest grup clàssic tot un referent. Era l’únic concert a l’Estat i no era difícil veure banderes d’Astúries i Galícia, pancartes enviant salutacions des de Lanzarote o una ensenya de Còrsega, tots lluint el catàleg sencer de samarretes amb l’efígie de la mascota Eddie.
Si els seguidors són tan agraïts amb Iron Maiden és per que després de gairebé trenta anys no s’han convertit amb una franquícia, ni han enganyat amb retirades i retorns triomfants. Ja van patir prou quan van fitxar a l’oblidat Blaze Bayley, com per saber que el que el seu públic vol és la màquina metàl·lica compacte i sense fissures
Els Iron Maiden són com el pessebre o els torrons, tota una entranyable tradició que no falla encara que en aquesta gira hagin decidit passar dels clàssics i fer una capbussada completa al seu nou disc, A matter of life and death.
Qui anés predisposat a deixar-se la gola amb The number of the beast, Run to the hills o The Trooper es va quedar amb les ganes. Només al final del concert van sonar Fear of the dark, Iron Maiden, 2 minutes to midnight i Hallowed be thy name. Però els fans de Maiden són del que no hi ha: havien fet els deures i se les sabien totes al peu de la lletra. Un disc que van interpretar en un escenari amb la èpica del cartó-pedra que simulava un camp de batalla on no hi faltaven filats amb punxes, focus antiaeris, sacs de terra i un curiós paracaigudista penjat del sostre de l’escenari. Malgrat que Bruce Dickinson portava una americana, la resta anaven vestits de vikings i tot i tenir una edat considerable, s’ho passen com a nens corrent i saltant per les passarel·les i les bastides de l’escenari. Tampoc van fallar amb els tòpics ortodoxes sense els quals una cerimònia dels Maiden no tindria sentit: postures per la galeria, tornades que conviden a alçar el puny, tota mena de solos i lluïments personals, guitarres doblades, centenars de litres de cervesa servits a la barra i, sobretot, l’omnipresent Eddie que en aquesta ocasió va sortir al final de l’actuació muntat a sobre d’un immens tanc i, ja als bisos, passejant-se amb una metralleta per tot l’escenari.