Raül Romeva i Rueda

Una de las raons que em fan defensar el Sí el dia 18J és precisament el fet que amb el nou text Catalunya guanya veu pròpia a Europa (arts. 184 a 190) i capacitat de projecció exterior (arts. 193 a 198). És cert que no ens quedarà ni la veu ni la projecció que tenen els Estats, però recordo un cop més que això ja no es donava en el cas del text del 30S, i malgrat tot, el 90% del Parlament català va estar-hi a favor.

Sigui com sigui, el text que votarem el 18 de juny: 1) Dóna instruments sense precedent per ser un actor en el marc de la Unió Europea per defensar els seus interessos, però també per contribuir a la seva construcció; 2) Impulsa la participació directa de la Generalitat a organismes internacionals (p.e. la UNESCO). I 3) Reconeix de manera explícita la necessitat d’establir espais de relació més enllà del seu territori, com ara l’euroregió, per tal de governar en un món cada cop més complex i interconnectat.

Repassem els articles en qüestió:  (segueix…)

Pel què fa a la participació en afers europeus:

Article 184. Disposició general. La Generalitat participa, en els termes que estableix aquest Estatut i la legislació de l’Estat, en els afers relacionats amb la Unió Europea que afectin les competències o els interessos de Catalunya. És a dir, la Generalitat tindrà més capacitat de participar als òrgans de la Unió Europea. La Generalitat podrà participar en les discussions sobre qüestions que l’afecten directament: mediambient, infraestructures, cohesió social. En definitiva, la Generalitat podrà no només defensar directament els seus interessos en alguns àmbits si no també ser un actor de la construcció europea.

Article 186. Participació en la formació de les posicions de l’Estat. 1. La Generalitat participa en la formació de les posicions de l’Estat davant la Unió Europea, especialment davant el Consell de Ministres, en els afers relatius a les competències o als interessos de Catalunya, […]. 2. La Generalitat ha de participar de manera bilateral en la formació de les posicions de l’Estat en els afers europeus que l’afecten exclusivament. En els altres casos, la participació es fa en el marc dels procediments multilaterals que s’estableixin. És a dir, el Govern de l’Estat pot incorporar representants de la Generalitat a les delegacions espanyoles que participin en els processos de revisió i negociació dels tractats originaris i en els d’adopció de nous tractats, en les matèries que afectin les competències exclusives de la Generalitat.

Article 189. Desenvolupament i aplicació del dret de la Unió Europea. 1. La Generalitat aplica i executa el dret de la Unió Europea en l’àmbit de les seves competències. […] i Article 190. Gestió de fons europeus. Correspon a la Generalitat la gestió dels fons europeus en matèries de la seva competència, en els termes que estableixen els articles 114 i 210. És a dir, permet gestionar amb major eficiència els fons europeus i implementar les polítiques que deriven de la legislació comunitària.

Pel què fa a la projecció internacional de Catalunya l’Estatut:

Situa a Catalunya en una situació immillorable per a la seva projecció exterior. Veure Article 193. Disposicions generals. 1. La Generalitat ha d’impulsar la projecció de Catalunya a l’exterior i promoure els seus interessos en aquest àmbit, […]. Article 194. Oficines a l’exterior. La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot establir oficines a l’exterior.

Impulsa la col·laboració de Catalunya amb altres regions europees, reforçant projectes com l’Euroregió. Veure Article 197. Cooperació transfronterera, interregional i al Desenvolupament. 1. La Generalitat ha de promoure la cooperació amb les regions europees amb què comparteix interessos econòmics, socials, ambientals i culturals, i hi ha d’establir les relacions que corresponguin.

I impulsa la participació directa de la Generalitat en organismes internacionals com la UNESCO. Veure Article 198. Participació en organismes internacionals. La Generalitat ha de participar en els organismes internacionals competents en matèries d’interès rellevant per a Catalunya, especialment la UNESCO i altres organismes de caràcter cultural, en la forma que estableixi la normativa corresponent.

Na Dolors Clavell, amiga i diputada al Parlament de Catalunya, m’envia la següent reflexió sobre el sentiment de frustració actual que alguns/es s’esforcen en alimentar, i defensa, contràriament, una actitud positiva.

Diu la Dolors (ho reprodueixo amb el seu permís): "Per alguna causa segurament relacionada amb el fet que el poble català  ha patit molt, hem de reconèixer que col·lectivament ens és més fàcil sentir-nos malament que bé. Sovint coincidim en comentaris com: sempre ens menyspreuen; no podrem pas tirar endavant; tot plegat és un embolic; no hi ha qui ens entengui, etc. I és més fàcil trobar aliats quan fem aquest discurs que quan optem per dir: ens n’hem sortit; que bé ho hem fet; o mira tu quina alegria.

I aquest sentiment de base, aquesta tendència, està servint per confondre’ns quan parlem de l’Estatut. Per això vull dir ben fort i clar que fa dos anys era impensable que poguéssim aconseguir l’Estatut que ara hem de votar en referèndum. El nivell d’autogovern, de reconeixement nacional, de suficiència econòmica i de reconeixement de drets era absolutament inimaginable. (segueix…)

Avui hauríem d’estar brindant amb l’alegria i satisfacció del que hem aconseguit i no flagel·lant-nos pel que hem perdut, perquè no hem perdut res i hem guanyat moltíssim. I, des del punt de vista de la gent d’esquerres, és fabulós que la nostra llei de lleis aposti per l’estat de benestar i el seu enfortiment, pels drets socials, per visibilitzar les dones, per dir que s’han d’admetre tot tipus de famílies, etc. No hi ha molts textos a Europa que facin aquests reconeixements. I les resistències que tot plegat ha generat en l’Església i en bona part de la dreta catalana en són una bona prova.

També hem d’estar orgullosos de la tasca delicadíssima que s’ha emprès per aconseguir que les competències reconegudes a l’Estatut no siguin després qüestionades per l’Administració central. Ningú no pot garantir que no hi haurà  conflictes, clar que n’hi haurà. Però precisament per resoldre aquests conflictes no hi ha més garantia que un bon i precí­s reconeixement competencial a un Estatut, llei màxima que forma part del bloc de constitucionalitat."

Benvolguda Dolors, no puc estar més d’acord amb tu. És més, penso que l’actitud a l’hora de plantejar certes reivindicacions resulta fonamental per aconseguir coses. I em sembla perillós alimentar una sensació de frustració en la gent quan, ben al contrari, hi ha motius de sobra per estar contents i per constatar que amb l’Estatut nou comptarem amb moltes més eines per poder fer més coses, i millors.

Per altra banda, el discurs de que Espanya ens maltracta del qual viu, i beu, un cert nacionalisme català és de fet el què serveix també per alimentar en contrapartida al nacionalisme espanyol (sigui del PP o del PSOE). És sempre molt més fàcil carregar les culpes als altres, i fer-los aparèixer com a gent que ens odia, o que no ens comprèn. Tanmateix, quan viatgem i preguntem a la gent de fora, o fins i tot a la gent que a vingut de fora a viure aquí (vegi’s per exemple, les entrevistes a Un lloc estrany) constatem que la simpatia, l’empatia o la capacitat de seducció no són, ni de lluny, les característiques que millor ens caracteritzen com a poble.

En canvi, la meva impressió és que s’aconsegueixen moltes més coses per la via de la seducció, i sobretot fent un esforç per tal de convèncer el nostre interlocutor de que, a més a més de demanar allò que creiem que és just, també som un poble solidari, afectuós, universalista i que tenim molt a oferir. Insisteixo, no dic que no ho siguem, però certament no és la imatge que tenim, simplement perquè prima la cara victimista, ploricona, un pèl amargada, mai feliç, mai contenta, i fins i tot, de vegades, altiva i superba. Es tracta, al cap i a la fi, d’una qüestió d’actitud.

Per tot això penso:

Primer, que el nou Estatut és un bon Estatut, i no un estatuet, o en tot cas l’estatuet és l’actualment vigent, que és molt inferior que el que votarem el 18J;

Segon, que malgrat la malaurada foto Mas-Zapatero, aquest no és l’Estatut Mas-Zapatero, que ningú s’enganyi. És l’Estatut de tothom, també d’ERC, que hi ha participat més que notablement, i que si finalment tornen al govern estaran encantats de poder aplicar el nou, i no el del 79;

Tercer, que no val enganyar la gent fent-los creure que el procés d’elaboració acabava el 30S, ja que tots sabíem que allò era el punt de partida d’una nova negociació al Parlament espanyol, i que en tota negociació sempre cal deixar-hi alguna penyora. En aquest sentit, la frustració l’han alimentat aquells que han generat unes expectatives que sabien, de bon principi, que eren impossibles d’acomplir (per exemple enganxant cartells de Cap retallada a Madrid, quan tots sabíem que n’hi hauria d’haver);

Quart, que crec que Catalunya, com a país, guanyaria molt si aprenguéssim a celebrar les victòries, enlloc de lamentar les derrotes. És més, estic convençut que amb un canvi d’actitud en aquest sentit, les victòries es multiplicaran.

Així doncs, amiga Dolors, en mi trobaràs un aliat per a fer país des de la il·lusió i el convenciment, i per combatre la imatge de constant frustració que, de vegades injustament, però moltes més de manera merescuda, ens estem guanyant.

Jo, de moment, el 18J SÍ. I el dia després, caldrà seguir negociant, perquè així és la democràcia. I que duri.

Sovint em pregunten per a què serveix una comissió temporal parlamentària (al Parlament Europeu) que investigui els vols de la CIA (TDIP) i la responsabilitat  dels governs europeus en la detenció i entrega il.legal de persones. La meva resposta és sempre la mateixa: nosaltres no som ni jutges ni investigadors privats, el nostre mandat és polític, i la nostra obligació consisteix a mantenir sobre la taula política el tema de les activitats de la CIA i la complicitat europea, i potenciar per tant el debat públic i mediàtic.

Els fets són certament greus, i per a molts de nosaltres suposen una clara vulneració de l’article 6 del tractat de la UE. En aquests moments ens trobem en la fase de treballar sobre l’informe preliminar que ha preparat el ponent, l’italià Claudio Fava, del PSE (foto), i que podeu trobar aquí, juntament amb les esmenes que hem presentat els diferents grups. (segueix…)

Ara fa unes setmanes una delegació de la Comissió TDIP vàrem viatjar a Macedònia per investigar una de les denúncies més destacades, la de la detenció del ciutadà alemany El Masri, missió que ja vaig comentar en el seu moment. La conclusió de la visita va ser que no haviem pogut demostrar que la versió de El Masri fos la certa, però que tampoc les autoritats macedònies ens havien convençut, amb probes concloents, de que no ho fós. Quan els periodistes ens preguntaven llavors quin sentit tenia la nostra visita responia que creia que calia fer la pressió suficient per tal que, en algún moment, aquelles persones que sí podien saber alguna cosa, acabessin parlant, ja fós per sentiment de culpabilitat, o per por, o per venjança. Doncs bé. Comencen a sortir testimonis que poden resultar claus en el procés com, per exemple el què avui destaquen els diaris sobre la declaració, davant la comissió especial del Bundestag (Parlament alemany), d’un membre dels serveis secrets alemanys que coneixien que El Masri va ser detingut i retingut a Macedònia per part d’efectius dels serveis secrets dels Estats Units, i amb la connivència del govern macedoni, aspecte, aquest darrer, que va ser sempre negat per les autoritats de Macedònia al llarg de la nostra visita.

Adjunto la noticia tal i com l’ha publicada avui el diari El Pais (2/juny/06, pg. 5):

EL SERVICIO SECRETO ALEMÁN RECONOCE HABER FALLADO EN UN SECUESTRO DE LA CIA, per Cecilia Fleta (Berlín)

Un agente del servicio secreto alemán (BND) estaba informado desde el comienzo del secuestro a manos de la CIA del alemán de origen libanés Khaled el Masri, según reconoció ayer el BND. Las autoridades alemanas habían asegurado hasta ahora que la primera noticia del secuestro la recibió el entonces ministro del Interior, Otto Schily, por boca del embajador estadounidense en aquel momento, Daniel Coats, el 31 de mayo de 2004, cuando El Masri ya estaba libre. La cancillería lamentó ayer el incidente en un comunicado.

Sin embargo, Khaled el Masri sostiene haber sido secuestrado en Skopje (Macedonia) el 31 de diciembre de 2003 y liberado en Albania a finales de mayo de 2004, después de cinco meses recluido y torturado en una cárcel de Kabul (Afganistán).

En el proceso de designación de testigos para la comisión de investigación parlamentaria que indaga el caso, el BND ha descubierto, sin embargo, que uno de sus agentes supo del asunto ya en la primera quincena de enero de 2004, pocos días después de que El Masri fuese secuestrado. En una conversación en la cafetería de un organismo oficial -que según la agencia DPA era el Ministerio macedonio del Interior- en Skopje, un desconocido le contó que un alemán de nombre El Masri había sido detenido en el aeropuerto de dicha ciudad y "entregado a los americanos".

El agente, según explicaba ayer el BND en un comunicado, se encontraba en Skopje por otros motivos y, dado que no le decía nada el nombre de El Masri, no vio motivo para informar a sus superiores. La revelación, que implica que las autoridades alemanas podían haber puesto fin al secuestro de El Masri tras dos o tres semanas, en lugar de los cinco meses que duró, provocó ayer la indignación de la oposición. "Siempre hemos sospechado, y ahora se confirma, que gente del BND sabía del secuestro de El Masri", declaró ayer Hans Christian Ströbele, miembro de la comisión de investigación por el partido de Los Verdes. Está previsto que el propio El Masri declare ante esta comisión el 29 de junio.

Avui debatim i votem un informe clau en relació a la situació de les dones en conflictes armats, tant en quant a la malaurada condició de víctimes que pateixen, de manera particular, pel sol fet de ser dones, com també perque són clarament un actor clau en la promoció i construcció de la pau.

L’informe elaborat per la diputada francesa del PSE, Veronique de Keyser, va ser discutit fa unes setmanes a la comissió de Dones i Igualtat d’oportunitats (FEMM), on va ser millorat considerablement ja que la versió inicial era bàsicament un text amb molt bones intencions, però poques propostes concretes. El resultat del debat a FEMM, que és el que avui es porta a plenària, és també el resultat d’un treball que hem dut a terme alguns grups en connivència amb nombroses organitzacions de dones actives en la qüestió del paper de les dones en conflictes armats. (segueix…)

L’informe, finalment, planteja els principals problemes que pateixen les dones com a víctimes específiques en contextos de guerra, el paper de les dones com a vectors de pau, el paper de les dones com a vectors de guerra (condemnem per exemple l’apologia del martiri i els suicidis ofensius), i finalment fa unes recomanacions al Consell, a la Comissió i als Estats membres. El text complert es pot consultar aquí.

Adjunto també la meva intervenció en plenària, en tant que ponent a l’ombra per a la redacció de l’informe: 

"La importancia de este informe es doble: destaca la enorme y grave situación que sufren las mujeres como víctimas en los conflictos armados, pero señala también el papel, fundamental y muchas veces exclusivo, que las mujeres pueden jugar en los procesos de paz y en la fase de rehabilitación posbélica.

De hecho, este informe, por el que felicito a la ponente, también por su sensibilidad a la hora de aceptar muchas de nuestras enmiendas, va más allá de lo establecido tanto en la resolución 1325 (2000) de Naciones Unidas, sobre Mujeres, y Seguridad, así como del Boletín de la Secretaría General de Naciones Unidas sobre medidas de protección contra la violencia y explotación sexual. Por ejemplo: establece la importancia del acceso a servicios de salud  reproductiva, especialmente en contextos de guerra y de posguerra, y más particularmente en los campos de refugiados; enfatiza la necesidad de hacer frente a la violencia contra las mujeres; exige que se consideren crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad los actos de violencia sexual tales como la violación, la esclavitud sexual, el embarazo forzado, la prostitución forzada, la esterilización forzada, entre otras prácticas, y reclama que las mujeres víctimas de estas prácticas puedan apelar directamente  ante las instancias judiciales internacionales.

Sin embargo, es también necesario destacar el papel fundamental que juegan las mujeres en la construcción de la paz, y por ello reclamamos de la Comisión y el Consejo, así como de los Estados miembros implicados en la gestión de conflictos, una mayor sensibilidad a la hora de garantizar la asistencia técnica y financiera necesaria para promover programas que permitan a las mujeres ser actores con voz propia en dichos procesos, tal y como, entre otras, han solicitado grupos de mujeres kosovares, quienes reclaman ser incluidas en la delegación negociadora que, por ahora, sólo cuenta con siete hombres.

Pero además solicitamos también que las misiones internacionales, sean de carácter civil o militar, tengan muy presente el enfoque de género en su práctica sobre el terreno, y que se castigue duramente a quienes formando parte de dichas misiones abusan de su estatus e impunidad, y cometen, como lamentablemente hemos visto en varias ocasiones, actos degradantes o violaciones  contra mujeres y niñas."