Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

A l’hospital

De retorn de Menorca he hagut de passar una setmana ben bona hospitalitzat. Estic bé. Però ho he passat mal. A l’hospital és ben curiós com van passant les hores. No tens res a fer excepte esperar. Si ve el metge, si et toca l’antibiòtic, si et miren la febre, si arriba el sopar…
Els primers dies, si ingresses com ho vaig fer jo, la veritat és que et mous en un estat de semiconsciència molt vaporosa i no ho notes massa. Però amb el cap ben posat i les dolències remeses el pas de les hores es fa immensament lent. Com un degoteig.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A Menorca, amb Saramago de veí

He passat el cap de setmana a Menorca. Havia de participar en una xerrada organitzada pel PSM i hem aprofitat per a quedar-nos tot el cap de setmana. Cap de setmana, per cert, ben ple d’activitats a l’illa. Entre altres una conferència de José Saramago, que s’allotjava al mateix hotel.
Vam coincidir amb el conseller de cultura del govern menorquí i aquest ens va presentar. No li vaig explicar, però, una anècdota deliciosa que em va passar a Lisboa.
Un dia vaig visitar el Diari de Notícias, la gran institució periodística lisboeta. Saramago n’havia estat director durant l’època de la revolució i pel que es veu no havia deixat massa bon sabor de boca. Tot i això, en arribar a la sala noble del diari, vaig veure que hi havia un quadre enorme de Saramago presidint l’habitació. Vist tot el que m’havien dit d’ell abans vaig expressar la meua sorpresa per la presència de la tela. I la resposta va ser demolidora: “d’ací uns anys ningú no recordarà que va ser un mal director d’aquest diari però tothom recordarà que un Premi Nobel va ser director del Diario de Notícias”.
Ho conte tal i com va passar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Bambang Harymurti empresonat

Llisc a la web de la BBC que l’editor indonesi Bambang Harymurti ha estat condemnat a presó. És l’editor de Tempo, un mitjà que es va distingir en la lluita per la democràcia.

Al maig passat vaig compartir amb ell una taula rodona a Djakarta (fotografia) i una llarga conversa després de sopar, al voltant d’un malaguanyat cafè indonesi (excel·lent però fet a l’americana…)

Parlàvem dels problemes de la premsa arreu del món i ell va dir que a Indonèsia el problema ja no era la censura política sinó la censura que els empresaris intenten exercir a qualsevol preu. I l’han condemnat precisament per una informació sobre les pràctiques poc ortodoxes d’un dels principals empresaris del país.
Li he enviat un mail de suport. Sembla que estarà al carrer fins que es porte a terme l’apel·lació. Per supost la informació era certa i contrastada en tots els seus extrems.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Mehta a Barcelona

Anit vaig tindré la sort d’escoltar la tercera de Mahler, al Palau de la Música, sota la direcció de Zubin Mehta. Des que el vaig escoltar per primer vegada trobe que el darrer moviment, amb aquella mena d’Adaggio inacabable, és un autèntic cim de la música universal. Anit esborronava veure de quina manera el director feia ballar l’orquestra i l’orfeó català generant cercles concentrics primer amb la corda i després amb la fusta durant minuts i més minuts. Una dada: només vaig escoltar una tos. A Barcelona això no és gens normal.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Macs al cinema

Com a usuari del Mac sóc un fanàtic. Especialment després que Steve Jobs va tornar a Cupertino i ens va tornar ñ’autoestima que havíem perdut. Per això em diverteix sempre observar al cinema que no hi ha cap pel·lícula americana on un dels protagonistes no tinga entre les mans un Mac. Especialment un portàtil. Pel que es veu no sóc l’únic que s’ha fixat i un xicot s’ha empescat una web on explica en quines pel·lícules hi ha macs i quins models són.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Memòria

La memòria és desconcertant. Se m’ha oblidat totalment el nom de Siena quan he volgut explicar on vaig prendre el millor cafè de la meua vida. La gràcia és que notava als llavis el sabor. I ho sabia tot. On hi ha el bar, la seua forma, com és la tassa, el que es veu assegut des d’aquella taula que hi ha a dalt… Només havia oblidat, no em venia, el nom de la ciutat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El tren, ple de russos

Puge al tren a Arenys. No és molt prompte i va mig buid. M’assec i escolte que estan parlant en rus la parella que va al meu davant. No m’estranya. Passa prou sovint. Però veig que al fons del vagó hi ha una altra família. Ell llegeix un diari també en rus. I a mig vagó un grupet de joves tenen una pinta de russos que tomben de tos. Efectivament: en quan obren la boca descobrisc que sóc l’únic no rus del vagó.
Per sort quan el tren s’atura a Mataró pugen un parell de subsaharians i la cosa canvia… No és que em molesten els russos -en absolut. Però no m’agrada ser l’estrany en el tren.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari