En
una edició estèticament correcta però no gaire còmoda pel seu tamany ens arriba
aquesta novel·la de Miquel Àngel Vidal,
un autor mallorquí que ha hagut d’escollir la via dels premis per donar a
conèixer una obra que ha anat creixent amb encert i saviesa. El quadre de
Francesco Guardi que figura en la coberta il·lustra bé el que ens trobarem a
dins i, des d’aquest moment, hem de dir que la sorpresa és majúscula.
La
literatura, la narrativa en el cas que ens ocupa, s’està convertint ràpidament
en una disciplina marcada pels extrems. L’aparició del llibre de moda,
publicitat o fenòmen social, i l’arraconament dels autors que fins fa poc
lideraven les vendes crea una situació complexa i de difícil evolució. Entre
altres paradoxes que ens ha portat el segle XXI hi ha l’escassa funció dels
premis, desprestigiats en molts casos pel mal us editorial o local. Rebre un
premi significa cada cop menys; els certàmens que abans marcaven el pas de les
vendes avui romanen impassibles a les taules de les llibreries o, el que és
pitjor encara, als seus prestatges.
Dins
d’aquest panorama de llibres que venen molt i altres que més aviat no res el
marge resultant per a una classe mitjana que faciliti el trànsit és escàs. Però
continua havent llibres que mereixerien una sort diferent.
Tot
això ve al cas d’una novel·la que des de les seves primeres pàgines ens
comunica la seva vocació de complaure dos tipus de lectors, el lector/a amant
de la novel·la d’aventures i el lector/a exigent, aquell capaç d’abandonar un
llibre perquè el llenguatge grinyola, l’estructura és de pati de col·legi o els
personatges podrien pertànyer al més rabiós segle XXI però, ves per on, resulta
que formen part d’una antiguetat ni possible ni creible, dues màximes que poden
viure soles o complementar-se entre elles. La seva absència total inval·lida
qualsevol llibre, fins i tot el best-seller més trepidant...
La meva novel·la Elsomni de Tàrraco va participar a l'excel·lent programa "Carreteressecundàries" amb motiu del seu pas per Tarragona. Conduït
per l'escriptor Rafael Vallbona, s'ha pogut veure a la xarxa de televisions
locals. Si no heu tingut l’ocasió, ho podeu fer ara a l'enllaç...
Hauran canviat moltes coses de la Tarraco capital de l'Espanya citerior a
la Tarragona d'avui?
Per respondre aquesta pregunta necessitava algú que hagi tingut un peu en
el passat; un autor de novel·la històrica, en Xulio Ricardo Trigo, per exemple.
Encara que només fa quatre anys que hi viu, en Xulio és ja un tarragoní de
tota la vida: s’estima i es coneix la ciutat i n’ha escrit ‘El somni de
Tàrraco’, una esplèndida i exitosa novel·la ambientada a l’època en que Octavi
August la va convertir en una gran ciutat. Voleu més amor?
Els porxos del segle XIV caracteritzen el carrer Merceria, des de la
Catedral fins a la baixada del Patriarca. A l’època medieval hi havia un mercat
de verdures; però el que busquem ara és la plaça del Fòrum provincial, centre
polític de l’època.
La ruta per Tàrraco és llarga perquè hi ha moltes coses a veure, per això
és patrimoni de la humanitat. En Xulio, en ho explica tot metòdicament: del
Fòrum anem al Pretori, una torre que allotja les escales que faciliten el pas
cap a la ciutat baixa a través del circ, amb el qual està comunicat per
passadissos subterranis.
Per cert, el circ tenia una llargada de 325 metres i capacitat per a 30 mil
espectadors. Diuen que és un dels més ben conservats d’occident, una joia de
l’arquitectura de l‘època.
La meva bici no és una quadriga, d’acord, però no hauria fet el ridícul a
les curses que es feien al circ.
Un esprint i a l’altre extrem del circ, davant de les escales de
l’ajuntament. Anem a demanar l’autorització del pretor per començar les curses.
A un altre lloc potser haurien flipat, o fins i tot al·lucinat, però com
que eren a Tàrraco, els 14 mil espectadors de l’amfiteatre xalaven amb les
lluites de gladiadors, amb feres i amb les execucions públiques. Es diu que, el
dia que hi van cremar el bisbe Fructuós, hi va haver un ple històric, potser
per això, al segle VI s'hi va edificar una basílica visigòtica.
Deixem en Xulio i els seus romans. Com a totes les ciutats portuàries, a la
part baixa de Tarragona les coses es veuen d’una altra manera, i la vida te una
dimensió diferent, sobre tot de nit.
Des
que vaig saber que tindria l’oportunitat de parlar a la Barcelona Negra m’ha
rondat una qüestió de difícil resposta. De quina manera es relacionen les meves
novel·les històriques amb el gènere negre? Intentaré, sense fer-me massa
extens, respondre aquesta pregunta des del meu punt de vista.
En
un principi, després de crear els cels, la terra i tots els seus complements,
Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge i semblança, potser perquè la
novel·la negra necessitava una base sòlida per desenvolupar-se... És més que
possible que si digués això cap detector de mentides em deixaria en evidència.
Les primeres ficcions que recordo, les primeres que em van influir, van ser les
de caire fantàstic i les negres i policials. Fos a través del cinema o partint
de allò que dèiem novel·les de quiosc –sí, Clark Carrados i companyia- fins
descobrir els clàssics americans de la primera meitat del segle XX.
D’entre
els temes universals, aquells que interessen a qualsevol tipus de lector o
lectora, hi ha sens dubte un que suscitaria unanimitat absoluta: la vida i la
mort. Les novel·les negres porten sovint aquest tema al límit i són capaces de
sorprendre la nostra capacitat de resistència, o d’oblit, davant l’infortuni. És
aquest tema, la vida i la mort, el que connecta el gènere proposat pels
organitzadors amb la gran ficció de tots els temps. Però la proximitat als
límits que sempre ha demostrat la novel·la negra es converteix en un element
cabdal per provocar el nostre interès.
Si
no crec gaire en els gèneres, difícilment podria creure en els subgèneres.
Penso que, per damunt de tot, som escriptors, que segons el nostre interès en
cada moment podem escollir una direcció o una altra, però sóc també un creient
fervorós de la contaminació. Sent així, no puc estar més d’acord amb
l’encapçalament d’aquesta taula rodona: Intriga i Història, totes dues
barrejades, contaminant-se entre elles, fent saltar els límits, doncs, em
semblen una copulació ben avinguda...
Demà dilluns dia 1 de febrer tindré el gust de participar en la Taula Rodona...
INTRIGA I HISTÒRIA FA TEMPS QUE SOM DOLENTS
Taula rodona
P a r t i c i p a n t s :
Luis García Jambrina, F. G.
Modroño,
Borja Rodríguez i Xulio Ricardo Trigo.
Mo d e r a d o r : Miguel Ángel Matellanes
16.00 h. La Capella,
Carrer de l’Hospital, 56
Tant a la Salamanca del
segle XV com a la Zamora del XVII, a la Castella del XIV o a la Tarragona de
l’I abans de Crist, sempre hi podrem trobar un assassinat i, amb sort, algú
disposat a prendre la iniciativa per resoldre’l. La novel·la negra es contagia
de la novel·la històrica; o és a l’inrevés? Qui va ser primer, l’ou o la
gallina? Segurament ho resoldrem escoltant els seus autors, principals
representants a l’Estat d’aquest trepidant gènere híbrid.
Si us ve de gust, ja sabeu que parlarem d’aquesta
barreja tan freqüent entre Intriga i Història. A més a més, cap a les 19 hores,
està prevista la intervenció de dues dames nòrdiques del crim: Camilla Läckberg i Asa Larsson.
És evident que, per motius ben distints, no em perdré
cap dels dos actes.
Josep Ma. Castellet
recorda com a l’institut Balmes de Barcelona el professor Guillem Díaz-Plaja li proposà de llegir una dotzena llarga de llibres durant el curs i així
estalviar-se l’examen. Castellet llegí els seus i els del seu company traçut
que sabia fer làmines de dibuix tècnic (que en intercanvi li féu les làmines a
Castellet). Llavors començà a llegir i a escriure crítica. O sigui, començà a
escriure, que és alguna cosa semblant a aprendre a tocar un instrument musical.
O sigui, un llenguatge nou. (Aprendre és aprendre llengües o llenguatges.)
(Quan
estudies sempre aprens una cosa inesperada: si a escriure novel·les, aprens a
treballar en grup; si un instrument, aprens disciplina; si llenguatge musical,
aprens humilitat; si italià, aprens a jugar amb el llenguatge).
Castellet
va aprendre d’escriure crítica i de llegir. Una llarga convalescència a Puig
d’Olena per una incipient tuberculosi també serví de pedra de toc per a la seva
formació humana. Després, entre molts altres papers, va escriure un estudi
crític sobre Josep Pla que un servidor va llegir a la biblioteca de La Caixa de
Seròs. Quin temps aquell en què la Caixa tenia biblioteques! Quin temps aquell
que el premi Josep Pla el guanyava un assaig de crítica! Déu meu, quin temps!
Amics
i amigues de l’Associació “Arraona Romana” van ocupar l’auditori de la Vapor Badia
de Sabadell, una biblioteca que pot servir de model a qualsevol ciutat, per assistir
a la presentació de la meva novel·la El somni de Tàrraco, una ficció que
pretén reconstruir la història del nostre passat romà.
Presentat
per l’ànima mater de l’associació, Francesc
Sánchez, i pel poeta i novel·lista Francesc
Valls-Calçada, vaig explicar la gestació de l’obra i la meva idea de dotar
amb un passat imaginable la ciutat on visc. L’actriu Coia Valls, vestida de romana per a l’ocasió pels membres del grup
reconstruccionista, va fer un recorregut per la novel·la en forma de petites
lectures dramatitzades.
A
l’acte, com podeu veure a les fotografies, no hi van faltar senadors, armats i
una mostra significativa de la cuina romana. L’entusiasme d’aquesta associació,
la seva capacitat organitzativa, és, sense cap mena de dubte, digna d’elogi. La
presentació va acabar amb una petita festa on es va poder degustar “mulsum”,
potser la varietat més deliciosa de vi que ens van llegar els romans.
El
meu agraïment per l’acollida d’aquesta associació reconstruccionista que,
malgrat el poc temps que porta en funcionament, estan cridats a fer grans coses
dins d’aquest difícil món.
La
presentació serà a càrrec del President de l'Associació en Francesc Sánchez i
de l'escriptor Francesc Valls-Calçada.
Durant l'acte l'actriu Coia Valls llegirà fragments del llibre.
Per una millor ambientació estarem acompanyats d'alguns membres de la Legio
VIIII Hispana, que portaran els seus vestits d'època. Al finalitzar l'acte
es servirà un refrigeri de l'època romana, acompanyat d'un "mulsum",
el vi més famós de la Roma antiga.
La presentació tindrà lloc el dijous 28 de gener a les 19 h a l'Auditori
de la Biblioteca del Vapor Badia de Sabadell (c/ Tres Creus, 127-129).
Per més informació mireu la pàgina web de l'autor:
Gràcies
a tots els lectors i lectores que ho fan possible.
Si
us ve de gust assistir-hi, avui presentem la meva novel·la El somni de Tàrraco a lallibreria 22 de Girona. Serà a les 20
hores i m’acompanyarà a la taula Núria Esponellà, autora de la recent i exitosa
Rere els murs (Columna), una de les
millors novel·les de monestirs que he llegit mai.
La
novel·la negra actual viu des de la sortida a la llum de la trilogia d’Stieg
Larsson una petita dictadura dels llibres que venen del nord d’Europa. No ho
podem considerar dolent perquè la qualitat dels autors és manifesta i ja n’hem
parlat –i seguirem parlant- en aquest bloc. Indridason, Nesbö, Sjöwall i
Wahlöö... Tots ells demostren a cada novel·la que, en aquesta ocasió, la
tendència de moda és una font inesgotable de plaers per als lectors i lectores
d’aquest gènere, un dels que millor saben retratar la societat d’ara mateix.
Però
oblidar altres excel·lents novel·listes de les que ens ofereix la literatura
contemporània seria una greu errada. I una de les més grans és, segons la meva
manera de veure-ho, la francesa Fred Vargas.
Amb
una abundant bibliografia al darrere, la Vargas sembla accentuar a cada
novel·la la seva capacitat per enlluernar-nos. Després de deu obres dedicades
al gènere, ha sabut anar més enllà en les seves propostes sense cap gir
imprevist. El seu detectiu Adamsberg continua subjugant-nos, més fins i tot que
a les primeres de la sèrie.
Així,
tot i que la penúltima de les seves novel·les, La tercera verge, em va costar de llegir perquè la trobava una mica
lenta, en aquesta darrera, Un lloc incert,
m’he de treure el barret...
La
setmana del 18 al 24 esteu convidats a les següents presentacions de la meva
darrera novel·la, El somni de Tàrraco.
Si us ve de gust assistir-hi, m'agradarà molt poder saludar-vos...
Algunes
veus ens diuen que el conte viu una revifalla i que lectors i editors
reconsideren la seva funció dins el dia a dia de la literatura. Però aquesta
opinió és, si més no, dubtosa.
Quan
Quim Monzó va commocionar les bases d’una narrativa especialment ancorada en el
passat i el van seguir una bona colla d’escriptors amb històries curtes que
se’ns quedaven clavades a la gola, per la seva oportunitat i pel seu esperit
trencador, el conte gaudia d’un prestigi que no sé si ara se li dispensa.
I
l’errada és majúscula a la vista dels narradors que, sigui a través d’una
editorial puntera o d’altres més modestes, ens van mostrant la seva obra.
Un
dels casos més evidents és el de Lluís Freixas que en un recull pensat i
treballat com potser ja no ho fan molts escriptors ens ofereix les seves
històries, subjugant-nos amb el joc d’estètica i passions que, al capdavall, és
l’essència de la literatura. El poètic i a la vegada precís pròleg de Miquel
Pairolí ens introdueix aquestes narracions que adopten formes diverses; com ara
la d’un dietari en l’excel·lent conte que dóna títol al llibre. Pairolí ens
avança que el “discurs moral” de l’autor té un sentit “concret i inequívoc” i,
el més important segons la meva manera de veure-ho, Freixas l’interpreta a
través dels seus personatges i “d’instruments literaris de so molt contrastat”...
Després
d’haver tingut a les mans per primera vegada llibres d’Arnaldur Indridason, Camilla
Lackberg, Mari Jungstedt o la
parella, extraordinària, que conformaven Maj
Sjöwall i Per Wahlöö, no pots menys que preguntar-te si és impossible
trobar una escletxa per posar en pràctica l’esperit crític i una mica maldient
que tots portem a dins. Ben cert que la Camilla Lackberg es troba més a prop d’algunes
autores angleses que sempre desprenen un aroma a naftalina, però malgrat ser la
més coixa literàriament resulta encantadora i, al capdavall, entretinguda.
El
resultat és que aquesta onada d’autors i autores que ens arriba del fred, al
rebufo de l’experiència Stieg Larsson,
ens està generant un plaer per la lectura que no sentiem de fa molt de temps.
Les raons són ben clares. Els nòrdics compleixen molt bé aquella màxima que va
popularitzar Montalbán: Ara mateix el tipus de novel·la més capaç de retratar
la societat és la negra. Però també hi ha altres motius no menys importants.
Són
novel·les que, malgrat poder ser considerades un artefacte gairebé perfecte,
tenen immenses virtuts des del punt de vista literari. Estan molt ben escrites;
però no tant perquè ens mostren una prosa correcta i suggeridora, que també,
com perquè estan pensades amb una gran ambició. El gran treball de personatges,
l’estructura sovint sorprenent en un gènere que es vol veure com a popular -com
ara l’extraordinària La dona de verd,
d’Arnaldur Indridason-, l’exquisita ambientació, que sempre ens sona entre
exòtica i propera a la vegada -Ningú no
ho ha vist, de la Jungstedt-, fan d’aquestes novel·les uns dels corrents
més renovadors, enèrgics i interessants de la narrativa del nostre temps.
Semblava,
és clar que només això, semblava que el meu entusiasme per aquest gèlid
descobriment faria figa davant una de les novel·les més aclamades per la
crítica del seu pais, l’extensa El pit-roig,
de Jo Nesbo. Moltes veus deien que
era la millor novel·la d’intriga dels darrers temps, però la lectura va
esdevenir difícil des del primer instant. Es tracta d’una novel·la exigent, on
has d’anar amb compte per no perdre el fil dels personatges o la perspectiva
temporal, tot i que l’autor data cada capítol. També ens parla, doncs, de
l’atenció que demana la bona literatura. Així, després d’uns dies navegant
entre dues aigues -deixar-la/no deixar-la- li vaig aplicar la recepta
definitiva...
Tàrraco,
la ciutat l’origen de la qual es troba l’any 218 en una petita guarnició
romana, va jugar al llarg d’unes centúries un paper important en el complex
procés d’incorporació de la península ibèrica a la romanitat. Tant és així que
aviat aconseguix l’estatut de colònia romana i després la concessió de la
capitalitat de la província de la Tarraconense. L’any 26 abans de Crist i
durant un any el primer emperador romà, Octavi August, acompanyat de la seua
esposa, Livia, s’instal·la a la ciutat per tal de seguir les operacions
militars que el seu exèrcit du a terme contra càntabres i àsturs. A partir
d’aleshores s’inicia una llarga etapa en la qual es dota la ciutat d’un alt
nivell urbanístic i monumental, passant a ser considerada en tot l’imperi com
un lloc on la vida és plaent i còmoda. En aquella ciutat que molts consideraven
una petita Roma situa Xulio
Ricardo Trigoels fets que es relaten en la seua novel·la El somni de Tàrraco (Edicions 62, Barcelona,
2009).
El somni de Tàrraco està dividida en dos plans
temporals. L’un situat l’any 26 abans de Crist que s’inicia quan un seguit
d’interessos públics (l’extensió dels conreus d’oliveres per abastir Roma
d’oli) i privats (l’afany de poder i una passió incestuosa i malaltissa) de
diverses personalitats de l’imperi i de la província confluïxen en una conxorxa
que donarà el seu primer pas amb l’assassinat del governador de la ciutat i
amic de l’emperador. I l’altre l’any 44 després de Crist, quan un vell iber
romanitzat fill d’una fetillera, Perhtus, ens narra en primera persona part de
la seua biografia: la seua infantesa a les muntanyes d’Ausa, la seua vida a
Tàrraco.
A
més de la conxorxa política, hi ha una història d’amor entre Sula, el fill d’un
navegant d’origen iber, i una ciutadana romana, Ariadna, la filla del
governador, la seua relació és complicada i difícil per les diferències
socials. Una d’aquelles casualitats del destí (Sula és sorprés amb el cadàver
del moribund governador), farà que aquest amor acabe convertint-se en un
impossible. També hi ha una trama detectivesca on el mestre Apol·lodor
intentarà, sense aconseguir-ho del tot, desemmascarar els diversos individus
que participen en la conxorxa i esbrinar qui ha estat l’assassí.
Al
llarg de les pàgines el lector ensopega a més de l’amor i el crim amb la
traïció, la traïció d’un fill, Luca, al seu pare, el governador; la traïció de
dos senadors a l’emperador; la traïció de Virgili duumvir d’Illerda al seu
soci, Luca... Però la més gran traïció no la descobrirà fins que no arribe a
les darreres pàgines...
Hi
ha dos dies a la setmana que treballo en una escola ubicada molt a prop de la
platja. Aparco el cotxe al pàrking, que es troba arran de sorra, i un caminet
que fa pujada em condueix al meu destí.
M’agrada fer i desfer aquest petit trajecte que em connecta amb l’entorn i amb
mi mateixa. Massa sovint anem d’esma, les presses s’emporten qualsevol
possibilitat de sentir res, que no sigui el nostre propi neguit o les cabòries
que passegem a ulls clucs.
Després
de caminar uns minuts, d’esquena a la mar, un revolt a la dreta em deixa a
tocar de les vies del tren, només un lleuger entramat metàl·lic m’hi separa. En
paral·lel als rails, recorro els darrers metres. De vegades, un comboi em surt
a l’encontre i trenca el silenci. Llavors aixeco els ulls en direcció a un
arbre sec que jau entre pedres oblidades. Les tórtores avui no han aixecat el
vol, potser ja no les tornaré a veure fins el bon temps.
Avui plou i un fred gèlid em té arrupida sota el paraigües. Conscientment,
decideixo no córrer. Sortejo els bassals, em permeto ronsejar encara uns
minuts. La mar brama molt a prop i un repicar de gotes cauen sobre la tela que
m’aixopluga, posen música a la tarda. Les escolto i somric. Quantes vegades no
m’han passat per alt!
De
cua d’ull miro per darrera vegada la costa. En sortir de l’escola tot serà
diferent i les llums dels vaixells espurnejaran sobre la línea de l’horitzó.
M’atansaré a l’aigua, respiraré l’aire salobre i potser m’hi aturaré una
estona. Poc després una fotografia segellarà el moment, donarà testimoni de
l’encontre.
Un
primer llibre és sempre una barreja d’atreviment i desfici. Saltes el mur que
pensaves infranquejable, però dubtes si el que has deixat de l’altra banda era
en realitat la teva vocació. Penso que tot poeta es debat entre la necessitat
d’assolir els seus somnis ètics i estètics i la dificultat de transmetre’ls al
lector. La vessant conceptual de la poesia xoca molt sovint amb l’actitud
relaxada del qui espera trobar grans veritats ben dites.
Des
del seu títol, Anna Ballbona ens deixa ben clares les intencions d’aquest poemari. Hi ha un desig d’enfrontar-se a la quotidianeïtat –“ni els mites
d’estar per casa s’aguanten”-, però tanmateix és conscient que treballa amb uns
materials immersos en la tradició i que no podria transgredir sense la
participació activa d’aquells que ja ho van intentar molt abans. Poetes tan
contemporanis com Ponç Pons o Enric Sòria es donen la mà amb altres com Gabriel
Ferrater o Joan Salvat-Papasseit, en una festa dels sentits que aspira a
deixar-nos idees noves sobre temes de sempre...
Us acosto l’excel·lent crònica que ha
publicat Rubén Lombarte –amb la fotografia de Lluís Milián- al Diari de Tarragona sobre la presentació
d’ahir en aquesta ciutat.
Xulio acerca una Tarraco de novela
La Antiga Audiència acogió este viernes la presentación de El somni de Tàrraco, la última novela de
Xulio Ricardo Trigo, ambientada en la Tarragona romana del siglo I antes de
Cristo
Estamos en Tarraco. Año 26
aC. Época en la que se presagian grandes cambios. El emperador César Augusto
quiere emular a Julio César con una guerra, en este caso contra Astures y
Cántabros. Es también momento de conspiración. En Roma se precisa de mayor cantidad
de aceite, tanto para la alimentación como para cosméticos, y no tiene
suficiente con la que se produce en la provincia bética. Desde Tarraco, segunda
ciudad más importante del Imperio, encuentran el remedio, fomentando el cultivo
de olivo para suministrar a Roma. Pero en ese preciso momento es asesinado el
gobernador de Tarraco.
Así empieza El somni de Tàrraco (Edicions 62), la
última novela del escritor afincado en Tarragona Xulio Ricardo Trigo, que narra
una trepidante historia ambientada en la Tarraco del siglo I aC y en la que se
sumerge por los rincones conocidos y desconocidos de la ciudad de la época.
Durante la presentación de la novela, que tuvo lugar ayer a las 19.00 horas
tras las piedras romanas de la Antiga Audiència, el autor reivindicó que
«Tarraco tiene muchas maravillas que todos conocemos», pero «la ciudad esconde
también otras» de memorables, que recoge la obra, y que debería reinventar las
rutas históricas y patrimoniales de la ciudad.
El acto estuvo presidido
por el escritor y cineasta catalán Jordi Lara, quien destacó que El somni de Tarraco ofrece «la magia de
la historia», ya que «permite sumergirte en la literatura pero haciendo un
retorno a nuestro pasado». Precisamente, recordó que Xulio ha aprovechado
«estas piedras de Tarraco, en las que abunda patrimonio, pero que son una
cantera de historias». Defendió además que «es una obra que te atrapa» y que es
de aquellos libros que «genera una extraña nostalgia de cosas que en realidad
no hemos vivido». Lara aplaudió el trabajo de Xulio, y destacó que «los tarraconenses
tenéis la suerte» de poder reconstruir la novela con el legado patrimonial.
Desde su terraza de
SPiSP
Xulio decidió escribir El somni de Tàrraco porque «a esta
ciudad que tantas cosas me está ofreciendo le tenía que ofrecer algo a cambio».
La idea, como en otras ocasiones, le vino a la mente cuando estaba en la
terraza de su vivienda, en el barrio de Sant Pere i Sant Pau, «y con vistas al
mar», pero también a la muralla romana. El autor defendió además que -a
diferencia de lo que ha sucedido con la época medieval- no se acostumbran a
ambientar las novelas en época romana, «cuando los catalanes tenemos un origen
lejano que también es muy importante». En la presentación de El somni de Tarraco pudieron escucharse
algunos fragmentos de la novela, interpretados por Gisela Figueres.
El acto que acogió la
Antigua Audiència estuvo presidido además por el alcalde de Tarragona, Josep
Fèlix Ballesteros, que hizo una comparativa política y social de la época
histórica en la que está ambientado el libro con la actualidad. Precisamente,
Ballesteros fue uno de ‘los primeros afortunados' en tener en sus manos la
última novela de Xulio R. Trigo e invitó a todos los asistentes a la
presentación a leerlo. El somni de Tàrraco
cuenta con distintos personajes principales, entre los que aparecen Sul·la y su
amante Adriana, hija del gobernador asesinado en el inicio de la novela.
También aparecen Lucà, malo de la película, y Perthus, el médico sabio que será
el narrador de la historia.
El somni de Tàrraco, de 320 páginas y disponible en distintas librerías, se
puede adquirir por el precio de 19,95 euros.
Lloc: Antiga Audiència
Plaça del Pallol (Sala d'actes), a les 19 hores. A càrrec de l'Exc. Sr. Josep Fèlix
Ballesteros, alcalde de Tarragona, i de Jordi Lara, escriptor i cineasta.
L'actriu Gisela Figueres, llegirà fragments de la novel·la.
Déu vos guard. Per a un
periodista que obre o tanca una etapa, els articles més difícils de fer són el
primer i l’últim. En ambdós casos tenim la sensació que ens juguem el prestigi
de tota la nostra carrera professional. Vull que surti tan perfecte aquest
article d’avui que serà el pitjor de tots.
Perdonin. Ja em llegiran
demà. Ara només faré una declaració d’intencions. El Bloc pretén ser la mirada de Perthus, el metge de l’emperador
August que l’escriptor Xulio Ricardo Trigo ha escollit com a narrador de la
seua novel·la El somni de Tarraco.
Perthus
no era nascut a Tarraco i per això -diu Trigo- podia tenir «una mirada
exterior, la mirada neta del recent arribat». Un servidor és de Lleida. Amb la netedat forastera
arbitrarem de forma periodística aquest matx apassionat que és Reus-Tarragona.
O havia de dir Tarragona-Reus?
Cada
cop m’agrada més anar a la ràdio i a les televisions locals. La comunicació amb
els lectors i lectores es fa fluïda, els professionals són excel·lents en la
majoria dels casos, sovint molt més que en altres mitjans amb més poder econòmic.
Des
de RAC 1 a Reus TV, Tarragona Ràdio, El 9TV o Ona Zero, La meva novel·la El somni de Tàrraco m’ha fet anar amunt
i avall de la geografia catalana. Els resultats sempre han tingut una qualitat
notable.
Avui us deixo una primera mostra d’aquest esforç
periodístic per la difusió d’El somni de
Tàrraco, l’entrevista que m’han fet el Pep Suñé
i la Núria Cartañà al "Ja tardes", de Tarragona Ràdio. La podeu trobar als fitxers adjunts de la pàgina web de la novel·la, dins de la secció "Entrevistes".
A la fotografia: Pep Suñé i Núria Cartañà, conductors de “Ja tardes”.
