“L’illa dels llibres” va guanyar ahir el Premi Blocs Catalunya 2010 en la categoria de Millor Bloc de Literatura en català. Seguidors com som des de “El violinista celest” d’aquesta excel·lent pàgina, hem volgut afegir-nos a la celebració reproduint les paraules del seu responsable, Jordi Milian. En una cerimònia celebrada al Centre de Congressos
Quan recordem les nostres primeres lectures sempre ens ve a la memòria una sensació màgica i combinatòria. Amb les lletres anàvem formant paraules, sovint breus, més carregades d’un sentit fonètic que d’un significat del tot entenedor. I la vida que albiràvem darrere d’aquelles paraules ens anava obrint camins cap a una quotidianitat on il·lusió i
Ignasi Revés, un dels nostres escriptors joves que més fa honor a les virtuts que hauria d’albergar la literatura, publica un nou llibre. La seva és una faceta especial, entre literatura i gastronomía, sempre calibrant aquests detalls que ens fan complementar el plaer de menjar amb el plaer de la lectura. Després del seu interessant
Coia Valls ens sorprendrà molt aviat amb la seva primera novel·la, però mentrestant ha decidit posar en marxa un bloc personal, El quadern taronja, on segons diu anirà reunint les seves proses poètiques i, a més a més, deixarà constància de les seves idees sobre literatura i altres arts. No és una activitat nova en
Comencem per una història. Un dia, em sembla que no massa llunyà, algú va tenir la idea de qualificar l’escriptor argentí César Aira com el secret millor guardat de la literatura argentina. Aquesta fórmula va fer tant de camí que ja poc importa si a l’esmentat Aira li publiquen en les millors editorials del món.
“Un quadre es mostra tot d’una vegada. Quan llegeixo un llibre, escolto música o veig una pel·lícula, experimento aquestes obres en el temps. Una novel·la, una simfonia, un llargmetratge només tenen significat com una seqüència de paraules, notes i fotogrames. Per moltes hores que transcorren, un quadre no experimentarà cap augment o pèrdua d’una part
Els qui seguiu aquest bloc sabeu que m?agrada col·locar-hi fragments, descontextualitzar-los, fer-los viure una vida diferent. En aquest cas, però, es tracta d?una qüestió de justícia poètica. Les opinions que haveu deixat al bloc, que m?haveu comunicat de paraula o per teléfon, m?indiquen que en aquest cas tant Pep Sala com els lectors mereixen que
?Si fos valent, guixaria amb els dits, a la sorra, sota l’aigua, bussejant contra els corrents del temps, a punt d’òfec, cada fonema de la teva illa; audaç, ardit o agosarat, per tenir més set de tu, em beuria, maror incessant dels mesos de naufragi, cada gra de sal que l’oneig em vessa als llavis
?Es diu que el paper és un invent dels xinesos. El que ens inspira el paper occidental no és més que la sensació de trobar-nos davant un material utilitari, mentre que en veure la textura del paper xinès o del japonès sentim una mena d?escalfor i de serenor. Si bé tots són blancs, la blancor
?Tela buida. En aparença: vertaderament buida, guardant silenci, indiferent. Gairebé estúpida. Però en realitat: plena de tensions amb mil veus baixes, plenes d?espera. Una mica espantada perquè pot ser violada. Però dòcil. Una mica espantada perquè se li exigeix, ella només demana gràcia. Pot donar-lo tot però no pot suportar-lo tot. Accentua el que és
Un arc no és una altra cosa que una força causada per dues debilitats: als edificis, un arc està format per dos segments d’un cercle, cadascun dels quals és molt dèbil per si mateix i desitja caure, però com un oposa resistència a la caiguda de l’altre, les dues debilitats es transformen en una sola força. Leonardo
NOTES SOBRE LA MAR La sorpresa fou quan en haver pogut retirar, després de molts esforços, els bastidors on hi havia pintats tot d’atributs marítims, descobrírem la cleda misteriosa dels cavalls negres que, en ésser nit, vaguen a milers i milers per la platja amb una estrella al front. La sorpresa fue cuando, al haber
Et perds Et perds entre llibres d’estranys autors oblidats; et perds entre tants textos imitables que mai no imitaràs; et perds en una espera esperançada d’un somriure infantil; et perds entre el somni i el desig d’empreses que no arribaran a la seva conclusió; et perds en el record de terres llunyanes que t’han amagat
"Una societat, en el curs de la seva evolució, va perdent la capacitat de justificar la naturalesa inevitable de les seves formes particulars. Quan això passa, es veu forçada a abandonar les nocions acceptades sobre les quals artistes i escriptors fonamenten la seva comunicació amb el públic. Costa assumir qualsevol certesa. Es qüestionen les veritats
"Aplastado por el aislamiento, el alemán de Praga se iba convirtiendo en ‘un idioma festivo subvencionado por el estado’, subrayó Klaus Wagenbasch. La evidente desaparición de palabras abrumaba a algunos escritores. Un síntoma de este inconveniente era la busca febril de Rilke de palabras inusitadas en los diccionarios de la Biblioteca Nacional de París; o