Algunes de les reaccions a les declaracions d’Oriol Junqueras ahir al matí a Catalunya Ràdio m’han tornat a sorprendre i no precisament en un sentit positiu. Darrerament estic llegint coses que no comparteixo de persones amb qui sempre havia coincidit molt . I això sempre sap greu, però és bo perquè són les persones que t’obliguen a revisar la manera com veus les coses. Són ells i no certs fantasmes cridaners que volen sobretot per twitter, els qui val la pena escoltar i llegir. I si no és possible continuar coincidint, no passa res.
És el cas d’algun editorial i alguna piulada de Vicent Partal, poca cosa al capdavall, o d’Eduard Voltas, que ahir qualificava de “perdonavides” Oriol Junqueras i li retreia una rebaixada del nivell del debat sobiranista per haver respost a Sanchis que sí, que havia dit a Mas que una opció era garantir-li la presidència encara que la seva candidatura no guanyés les eleccions. Tots dos són persones que s’han guanyat a pols el meu respecte i la meva admiració, encara que ara hi hagi aquest dissentiment, però tant de bo tothom fos com ells, tant de bo tots plegats, i naturalment m’hi incloc, sabéssim trobar el to i la bona predisposició a l’entesa també a twitter, on massa sovint perdem la paciència.
Els darrers 40 dies, des que el 25 de novembre Artur Mas va fer pública la seva proposta, percebo un altre cop una gran animadversió contra ERC que en alguns casos s’entén en clau de partit, en d’altres s’entén pels nervis amb què tots plegats, com deia, vivim la proximitat d’una cosa llargament esperada i intensament desitjada, i en d’altres casos només es pot entendre pel clima generat. Si a mitjan octubre ja notava la gran pressió que es començava a exercir envers ERC, ara a final d’any admeto que la pressió ha superat totes les meves expectatives, cosa que fa que tingui més mèrit estar-la suportant amb arguments, propostes enraonades i serenitat.
Es llegeixen moltes piulades negatives, de gent que diu que està farta dels partits, d’en Mas i d’en Junqueras i fins i tot del procés d’independència. Algunes persones autoritzades han arribat a interpretar que la dada del CEO d’aquesta setmana, segons la qual el “no” guanyaria per primera vegada, s’atribueix a aquest ambient de desencís que, per rematar la jugada, solen carregar a ERC. Jo l’atribuiria més aviat a altres factors que faríem bé de prendre en consideració i que ja he apuntat anteriorment en aquest blog, però sembla que hi ha persones entestades a mantenir i a augmentar aquest clima de pressió a ERC, que ha arribat a un punt en què si Mas fa pública la seva proposta sense haver-ne parlat abans amb Junqueras cal aplaudir, però si Junqueras respon una pregunta en una entrevista tot són retrets. De fet, que Junqueras exposés la seva proposta també va ser motiu d’uns quants retrets, malgrat que la conferència ja estava programada abans no se sabés que el MHP Mas faria la seva. Diverses persones van demanar-se si calien tantes conferències.
Cal ser molt prudents, doncs, abans de creure’s l’honestedat i fins l’autenticitat d’aquests perfils tan negatius, però la millor manera d’evitar-ne la possible influència hauria estat no crear aquest clima. Ens ho podíem estalviar? Jo crec que sí, però ja en parlarem en una altra ocasió. El que està fet, està fet. I ara toca ajudar Mas i Junqueras perquè arribin a l’acord que necessitem, perquè la independència és urgent i les eleccions que ens han de permetre exercir-la han d’arribar abans de les municipals, abans no ens engoleixi la dinàmica electoral espanyola. Alguns, doncs, no passaran un Nadal tranquil perquè fa temps que arrosseguen els problemes que amb el nou Estat hem d’intentar resoldre. Altres no l’hi passarem perquè som patidors de mena i ho serem fins que el blat no sigui al sac i ben lligat. Però pel que fa a les xarxes, sí que estaria bé que tots plegats aprofitéssim les festes per respirar profundament i trobar la serenitat i la lucidesa, que ens faran molta falta si volem guanyar.
A partir del requisit d’aportar alguna cosa en un mínim to de cordialitat, es pot coincidir més o menys. Per exemple, Andreu Barnils ens clava avui uns quants directes i ganxos a la gent d’Esquerra Republicana, però al final em sembla que fa un gest honest quan escriu: “Junqueras, Mas, Fernàndez. Per mi, tres exemples de la millor generació de polítics catalans en dècades. Com a mimím des de l’any 1978, finalment tenim polítics (…), i nosaltres vinga a insultar-los, malfiar-nos i crear soroll. L’únic que porten bé és el procés, i els tirem els plats pel cap. Per acabar: jo en el tema de les llistes no ho tinc clar. Ho dic sincerament. No sé què ens donaria més vots. La meva opció inicial eren dues llistes: la gran (CIU, ERC, ANC, etc) i la petita (CUP, Procés, etc). Però ahir, Junqueras, em va oferir una filigrana al mig del camp que em va fer pensar. No sé si em va convèncer. Però sí que em va fer pensar.”
En una altra línia, Sergi Castanyé ha fet una anàlisi que ha representat d’una manera molt gràfica i que té la mateixa virtut, la de fer-nos pensar. És una oportunitat per tenir una visió alternativa i estaria bé que algun altre politòleg fes alguna cosa igual de gràfica, però amb un altre plantejament. I per acabar tornant al nucli del problema, si realment volem refer la unitat, potser hauria estat millor una altra mena de reacció que no pas la que hem vist en Josep Rull, que ha qualificat d’error el plantejament de Junqueras i l’ha capgirat com un mitjó per tornar-l’hi embolicat en paper de regal i rentar-se’n les mans. Em sembla que si a més de ser educats aconseguim ser honestos tindrem més opcions d’entendre’ns, perquè també és cert que amb una educació impecable es pot engegar a pastar fang qui no para de fer gestos per arribar a l’entesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!