Blog d'en Xavier Mir

Continuant amb el debat sobre les plebiscitàries, i amb l’esperança que tots plegats puguem prendre les decisions més justes i més encertades per poder ser independents com abans millor, he trobat molt interessants les tretze respostes  publicades per Vilaweb sobre el com (més que no pas sobre el qui, com molt atentament m’ha fet notar en Pere Cardús) i he suggerit a la casa que puguem saber també l’opinió d’aquestes persones sobre el què, vist que no és tan evident que quan parlem d’independència estiguem parlant tots del mateix.

Crec que ja és prou clar que ERC no vol parlar ni del qui ni del com sense abans tenir ben clar el què, perquè aquest és el moll de l’os, encara que no ho sembli. Qui vulgui ho pot sentir a través de les entrevistes a Oriol Junqueras tant a Catalunya Ràdio com a El Periódico o, si és més de la Marta Rovira, a través de l’entrevista d’Antoni Bassas, de la qual recomano vivament aquest tall (en obert) perquè desmenteix diverses coses que s’han posat en circulació. Tal com comenta Antoni Bassas al seu editorial d’avui, el que demana ERC, i que segurament compartim la immensa majoria dels qui volem la independència, són garanties que no tornarà a passar el que ha passat amb la consulta, la data i pregunta de la qual vam trigar un any a tenir per finalment no poder fer-la i reconvertir-la en aquesta mobilització que farem ara. Jo no tinc la percepció, en absolut, que això sigui una condició de partit. Pensem que pel mig hi ha uns pressupostos pel 2015 als quals Junqueras ja s’ha referit i que seran letals si hi hem de fer front encara com a autonomia. És a dir, que la proclamació de la independència, esdevenir un subjecte per poder negociar la transició amb l’Estat espanyol d’igual a igual (perquè a diferència dels escocesos no tenim un pacte per al conjunt del procés) ha de venir amb la màxima urgència possible. Si no al primer ple, al segon, però no podem, insisteixo, no PODEM allargar-ho més.

En aquest context de pressions per intentar forçar ERC a acceptar parlar del qui i del com abans que no pas del què, acabo de trobar molt sorprenents i desafortunades les declaracions de Josep Rull en el sentit que “sense candidatura de país no hi haurà eleccions plebiscitàries”. ERC, tornem-hi, no es tanca a aquesta opció, però volem que abans es parli del què amb la màxima precisió i el màxim compromís possible. És tan senzill, doncs, com començar per aquí.  Com deia, però, són pressions. I ja hi estem acostumats, a ERC. Però són desafortunades perquè ara fa dos anys ja va passar el mateix. Aleshores va ser Corominas qui va dir que si CiU no treia “una gran majoria” seria “impossible” impulsar el procés sobiranista. CiU no va treure majoria absoluta, va perdre força escons, però el president Mas va entendre el missatge del poble (“volem que ho feu junts”; per cert, això també és unitat) i el procés ha continuat.

Per tant, trobo que aquesta mena de pressions per intentar que l’altre es plegui a les teves condicions són molt desafortunades i que no convenen al país, però en tot cas que tothom ho jutgi com vulgui i espero que entre tots aconseguim que les eleccions plebiscitàries siguin ben aviat, perquè va ser Mas mateix qui va dir que aquest seria l’autèntic referèndum d’independència que el poble li ha demanat per a aquesta legislatura. Estic convençudíssim que tots plegats vencerem aquestes pressions i que podrem parlar amb tota tranquil·litat del què abans d’haver de claudicar. I entengui’s claudicar com haver de pujar tot el país a un cotxe sense tenir garantit on anem i quan hi arribarem. En tot allò que depengui de l’Estat espanyol, ningú no ens pot donar garanties, però sí que ens en podem donar entre nosaltres d’allò que depengui de nosaltres.

Ens veiem diumenge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!