Llegeixo un escrit de Jacques Attali sobre Haití molt interessant. Té una mirada sobre la desgràcia haitiana d’un optimisme potser provocador però de necessària esperança. Us en faig un resum:

Un esdeveniment natural pot servir de metàfora a un fenomen social, i per entendre les crisis, no hi ha res millor que l'al·legoria d'un terratrèmol. Una crisi econòmica és, com tots els sismes, resultat d'una successió de desequilibris, conseqüència de moviments durables seguits d'una ruptura brutal. En el cas de la geologia, la tendència llarga és la deriva dels continents, en el cas de l'economia, el desplaçament dels centres de poder d'un oceà a l'altre.

Aquestes tendències suposen acumulació de desequilibris (geològics o financers) que porten a trencaments (terratrèmols o crisis). En ambdós casos es constaten extremes desigualtats en el tractament de les víctimes, un seguit de rèpliques, sacsejades o recaigudes que perllonguen el caos inicial, una gestió caòtica dels ajuts i un oblit ràpid de les raons profundes del desastre. Els terratrèmols tenen un impacte econòmic, ho destrueixen tot i obliguen a efectuar despesa pública per a la reconstrucció, necessària, segons Keynes, per a reprendre el creixement.

Viure en una zona de terratrèmols és una crida constant al canvi, a la cosa nova, a la invenció, i porta a una cultura de la vigilància, a acceptar l'efímer, la modernitat, condició de progrés. No és sorprenent que entre les zones més creatives de la humanitat se situïn zones sísmiques actives com Grècia, Itàlia, Flandes, Califòrnia i Japó. Haití ha sabut millor que ningú donar proves de l'única creativitat que li era financerament accessible, la creativitat cultural.

La riquesa de la humanitat procedeix de la seva capacitat d'imaginar canvis i viure'ls i admetre que només poden sobreviure els qui poden donar un sentit a la destrucció del passat i entendre que la riquesa sempre ve de la "destrucció creativa" de la qual parlava el més gran economista del segle XX, Schumpeter, més clarivident que Keynes. Cal construir Haití perquè els haitians puguin fer del seu art, no un refugi de la seva misèria, sinó una manera de viure dignament la seva contribució a la Història. 

Després de la presentació del projecte Barcelona Decideix per part dels seus primers promotors el passat 9 de desembre, demà, 23 de gener,  a les 10 del matí, a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, es celebrarà la  primera gran assemblea d’entitats de Barcelona Decideix.

És una molt bona notícia. Durant aquestes darreres setmanes el grup promotor inicial hem posat fil a l’agulla, i ens hem anat engruixint amb noves adhesions fins a aconseguir treballar colze a colze amb totes les sensibilitats democràtiques de la ciutat. Ha costat, però poc a poc hem donat forma al que serà la iniciativa de la societat civil més important dels darrers 30 anys, des de les grans mobilitzacions de l’Assemblea de Catalunya.

Una estructura organitzativa sòlida –que demà es debatrà i, si s’escau, s’aprovarà- i uns canals consensuats i operatius alhora de prendre  les decisions, han d’assegurar l’èxit del procés i del treball en comú.

Si l’assemblea de demà és un èxit –i estic convençut que així serà- Barcelona Decideix i la Consulta sobre la Independència a la capital de la nació catalana ja no tindran marxa enrere. Lluny quedaran els dubtes inicials, d’altra banda ben normals en un projecte d’aquesta dimensió i complexitat, i podrem ampliar encara més l’ampli espectre de complicitats que esdevenen imprescindibles per assegurar una bona participació, també a Barcelona.

Potser un altre 14 d’abril s’està congriant al nostre voltant. Ora et labora, diu el vell precepte benedictí.  Nosaltres podem somiar però sobretot el que hem de fer a partir d’ara és treballar, treballar i treballar.

Em balla pel cap aquests dies de festes perquè estimem tant els nostres, perquè tenim tan inflamat el nostre sentit de pertinença al nostre poble, perquè destinem tantes i tantes hores a una causa no tangible com és la llibertat del “nosaltres”: els catalans i les catalanes.

Em pregunto perquè milers i milers de voluntaris dediquem tantes i tantes hores a organitzar els preludis del referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya.  A insistir, peti qui peti, amb al repiqueig dels tambors que anuncien la darrera batalla democràtica per la llibertat.

I rellegeixo, cercant resposta, els pensaments d’un filòsof  gens sospitós de tendenciós nacionalista que ha cuit a foc lent les seves reflexions sobre la identitat i el sentit de pertinença; Xavier Rubert de Ventós.

1. L’home s’organitza en grups humans per necessitat.

“Hi ha una incompetència, diguem-ne natural, que va dur l’home primer a aplegar-se i després a explicar-se: la unió dels dèbils. Armat d’unes bones grapes i urpes, deia Darwin, mai no s’hauria fet un animal social."

2. L’home s’organitza en grups humans diferents.

“Les condicions distintes i variables -geogràfiques, climàtiques...- que l’home es va trobar allà on era van fer aplegar-lo de forma distinta i variable en grups humans, en pobles, que es van diferenciar.”

3. Llavors, el cos social, el poble, genera una cultura per sobreviure: aquells coneixements i experiències acumulades de generació en generació que aprenem de la família i del poble que ens ajuden a comprendre el món i a sobreviure.

“La cultura i les manifestacions culturals que genera el cos social – llengua, hàbits, gustos, creences, valors- ens subministren una informació que ens ajuda a sobreviure i a comprendre el món, els seus perills i com afrontar-los. Cada condició distinta i variable ha creat una  diferent cultura, una diferent forma de sobreviure i d’adaptació al món.”

4. L’agraïment i l’estima cap a aquest cos social, cap a aquest poble que ens permet sobreviure en un món incert esdevé infinita.

“Com pot estranyar-nos que aquesta dependència de la cultura per sobreviure, que aquest sentit de pertinença i d’agraïment al poble que la genera, esdevingui addictiva? Quelcom que necessitem per sentir-nos persona?”. “Reafirma Koester, que l’aspecte més definitori de l’ésser humà és la seva capacitat per a identificar-se amb un grup, cosa que sovint el fa indiferent a la raó i a l’interès personal”.

La cultura ens dóna la vida que podrem viure, per contra la no-cultura ens porta a la mort com a persones humanes. La cultura és territori, economia, tradicions, llengua, valors, vida!. No perdre allò que ens dóna i ens explica la vida és el que volem. Per deixar vida als nostres fills, per això lluitem.

Després de l’èxit de la diada del 13-D, on quasi 200.000 catalans sobre quasi 700.000 van participar en la Consulta sobre la Independència, en el que ha estat la major mobilització social dels darrers 30 anys en una activitat no organitzada per les institucions, volem seguir endavant en la nostra autodeterminació com a poble: una nova onada de la Consulta sobre la Independència es prepara per al 28 de febrer de 2010.

Són ja 31 municipis els que han decidit celebrar la consulta el 28 de febrer: Agramunt, Alella, Alforja, Alp, Begues, Bellpuig, Gelida, l'Escala, Les Cabanyes, Llinars del Vallès, Moià, Breda, Cabrils, Caldes de Montbui, Cardona, Castellterçol, El Vendrell, Montblanc, Molins de Rei, Palamós i Sant Joan, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Feliu de Codines, Sant Quirze del Vallès, Torrelles de Llobregat, Teià, Vidreres, Llorenç del Penedès, l'Espluga de Francolí, Xerta, Vilassar de Mar i Sant Quintí de Mediona.

Algun més encara pot ser que s’afegeixi a la llista. Serà una onada de consultes amb menys poblacions que la del 13-D. Això  i l’experiència acumulada i el mateix entusiasme,  ens ha de permetre reforçar l’organització i tornar a gaudir d’una mobilització plena d’esperança i de futur.

Ja manquen molt pocs dies perquè se celebri la consulta sobre la independència de la nació catalana a 170 municipis de Catalunya i la dimensió que ha agafat la iniciativa que va arrencar a Arenys de Munt és espectacular: De 6.500 persones amb dret a vot en la consulta de la població maresmenca, el 13 de desembre seran més de 700.000 persones les que podran votar. Més persones que habitants tenen alguns Estats de la Unió Europea com Malta o Luxemburg!

La taca d’oli que ha escampat el 13-D i la voluntat d’autodeterminació que expressi el poble català tindran un fort impacte a Catalunya i a nivell internacional. Del gest únic i simbòlic d’Arenys de Munt, ara, amb centenars de municipis organitzant la consulta –també a Barcelona, la capital de la nostra nació–, els catalans i les catalanes hem començat a impulsar un veritable procés històric cap al referèndum vinculant d’independència que volem que convoqui el Parlament de Catalunya durant la propera legislatura sota els auspicis de la comunitat internacional. Aquesta és la dimensió real del que pot aconseguir el 13-D. I d’aquí la veritable importància d’anar a votar; a més d’expressar la nostra opinió sobre la independència i de realitzar un exercici impecable de democràcia directa, tenim l’oportunitat d’impulsar definitivament el procés d’autodeterminació. Això ho saben a Espanya i a Europa –d’aquí l’enorme interès que ha suscitat la consulta– però qui més ho ha de saber som els mateixos catalans. Votar massivament el 13-D és permetre a Catalunya fer un pas de gegant cap a esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.

Hi ha qui diu que això no és possible perquè la consulta no és jurídicament vinculant. Però no vincula allò que vol sinó allò que pot. El veritable caràcter vinculant d’una consulta no es conforma només a partir de la seva dimensió jurídica sinó sobretot per la seva dimensió ciutadana, política, històrica i emocional. I totes aquestes conformen l’ADN vinculant de la consulta sobre la independència. Podem contrastar-ho amb un parell d’exemples; ¿no ens van dir que era jurídicament vinculant el referèndum sobre l’Estatut? De què ha servit davant un Tribunal Constitucional totalment polititzat?. En canvi, el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana després d’unes eleccions municipals que jurídicament res tenien a veure amb la decisió sobre la forma monàrquica o republicana de govern. El missatge ciutadà expressat a través del suport a les candidatures republicanes fou tan clar que la República no va tenir oposició. Tinguem-ho clar: la consulta sobre la independència és molt més important per al futur de Catalunya i de la unitat del regne d’Espanya que una sentència del TC sobre l’Estatut que comença a no importar ni a preocupar ningú.

La independència, a diferència de l’autonomia, és un dret humà universalment reconegut que només depèn de les pròpies forces. I acumular forces és el que hem de fer el 13-D i el 28 de febrer i el 25 d’abril de 2010, quan, finalment, més de quatre milions de catalans hauran pogut exercir el dret de decidir. Sí, tenim la possibilitat de sacsejar definitivament les aigües autonomistes i estancades de la política catalana. Algú dirà que a l’hora de la veritat la majoria de partits no promouran el referèndum des del Parlament encara que els centenars de comissions ciutadanes ho demanin solemnement. Hem de tenir confiança en la força de la ciutadania. La meva opinió és que cap partit catalanista podrà sostenir durant gaire temps més la contradicció d’aprovar mocions a més de 400 municipis i impulsar el dret de decidir de milions de catalans, per, després, negar-se a debatre exactament el mateix al Parlament de Catalunya. A menys, esclar, que vulgui ser bandejat per la societat catalana que hauria deixat de representar.

Des de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència estem ultimant els detalls per aconseguir que el diumenge 29 de novembre l’acte d’inici de la campanya per la consulta del 13-D sigui un èxit.

De moment hem acabat de confirmar que serà presentat per Miquel Calzada "Mikimoto", la participació de Titot i David Rossell amb el seu espectacle l’Esca del Pecat, i un parlament del filòsof Josep-Maria Terricabras. I ja ens estem posant en contacte amb la vintena de Comissions Ciutadanes Organitzadores Locals que hi intervindran.

L’acte del 29-N, a més de representar l’inici formal de la campanya per la Consulta del 13-D, ha de ser un esdeveniment que mostri la força del moviment referendari que s’està organitzant a tots els racons del país. Fins al moment,  160 municipis han confirmat que celebraran la consulta sobre la independència i  més de 700.000 catalans i catalanes tindran dret a vot el 13 de desembre. Més ciutadans, doncs, que habitants tenen alguns estats de la Unió Europea com Malta i Luxemburg.

El 29 de novembre ha de servir per acabar de carregar les piles als milers de voluntaris i voluntàries que gràcies al nostre esforç estem fent possible aquesta iniciativa pionera en la història dels moviments autodeterministes. L’acte del 29 necessitem que sigui el de  la consolidació social i mediàtica de la consulta del 13-D, i, per això, cal que totes les persones que creiem que aquest moviment és el primer pas cap a la convocatòria del referèndum vinculant d’independència hi assistim amb entusiasme i el difonguem entre totes les persones que coneguem.

623.000 ciutadans catalans de la majoria de comarques de Catalunya tindran dret a vot en la Consulta sobre la Independència. Impressionant. Si la Consulta sobre la Independència d’Arenys de Munt va tenir per objectiu demostrar que en un municipi de Catalunya es podia fer una Consulta sobre la Independència malgrat els obstacles i impediments de l’Estat espanyol, la Consulta multitudinària del 13 de desembre ha de tenir un sentit nacional: demostrar a Catalunya i al món que la nostra nació ja està preparada per exercir el dret a l’autodeterminació. Per demostrar-ho, però, ens cal assolir una bona participació

La participació serà la mesura de totes les coses. Esdevindrà  l’aspecte clau de l’anàlisi que es farà amb posterioritat al 13 de desembre, i determinarà les possibilitats de convocar el referèndum nacional i vinculant d’independència política validat per la comunitat internacional. Totes i tots, doncs, a treballar per les consultes. Des de la Comissió Tècnica Nacional de la Consulta sobre la Independència ja ens hem posat en marxa.

Optimisme en el Govern espanyol? Segons els últims informes de pes coneguts en els últims dies, com el de Variant Perception, el del banc UBS o el de R.R. d'Acuña, no donen cabuda a cap indici de conformisme i frivolitat en aquest àmbit, tal com expressa Zapatero. I és que, en cas de complir-se aquests pronòstics, la recessió amenaça amb convertir-se en una depressió econòmica en tota regla.

La caiguda de la construcció, principal motor econòmic de l’Estat durant l'última dècada, i l’absència d’un nou motor econòmic de creixement fonamentat en la innovació i la tecnologia, tindrà conseqüències dramàtiques per a l'economia i l’ocupació.

La situació actual del mercat de l’habitatge és de sobreoferta. La comparació entre oferta (1.629.509 pisos en venda) i demanda (218.428 ) a l’Estat espanyol determina uns estocs d'habitatges nous buits en venda tan grans, que per poder esgotar els esmentats estocs amb els nivells de demanda de l'any 2008 farien falta 7 anys. Com a resultat, el preu de l'habitatge caurà fins al 2011.

Per tant, perquè el sector immobiliari pugui reactivar-se i començar a exercir efectes positius sobre l'economia es necessitaran, com a mínim, de l'ordre de 6 o 7 anys. Tot això condicionat sempre a les condicions del mercat, en particular, de la fluïdesa i la disponibilitat que es produeixi a partir d'ara en el crèdit.

El pes total de la construcció, directe i indirecte -a través del seu efecte multiplicador (per l'efecte arrossegament en altres indústries)-, sobre el PIB l'any 2007 era del 17,5% (7 punts directes i 10,5 punts indirectes per raó del multiplicador). En els moments actuals el seu pes està al voltant del 13/14% del PIB, d'aquí la dura contracció que s'ha produït en el PIB general i en l'ocupació.

L'any 2011 el pes total de la construcció podria estar només entorn del 2/4% del PIB, el que significa una dura contracció per al PIB de més de 10 punts, tot considerant el volum i el pes de la resta de variables constants.

D'aquesta manera, l'estudi, el més complet  en aquest àmbit, adverteix que l’Estat espanyol registrarà una contracció del PIB fins a 2012 fins i tot considerant una certa recuperació per a l'any 2011 a Europa.

Una destrucció laboral de tal magnitud es traduirà en una taxa d'atur  l’any 2009 del 22,7% i del 25% a finals de 2010. Tanmateix, ja que la contracció econòmica es mantindrà fins a l’any 2012 i, en tot cas, el creixement serà inferior al 2,5% el 2013 (1,1%, segons aquestes previsions), l’Estat espanyol s'enfronta a un atur estructural d'entre el 25% i el 30% en els      pròxims anys.

Els resultats quant al creixement del PIB a partir de l'any 2010 seran millors o pitjors, segons evolucioni l'economia europea, que al seu torn dependrà de les polítiques econòmiques que s'apliquin per reactivar-la i de quan iniciï l'economia americana la seva reactivació. Ara bé, segons les previsions de la Unió Europea, del Fons Monetari Internacional (FMI) i de l'ONU, la reactivació de l'economia de la UE no s'iniciarà abans del 2011 i, en tot cas, l’Estat espanyol ho farà després.

Com he escrit en moltes ocasions el dilema segueix sent el mateix: apostar per una Catalunya que continuï formant part de l’Espanya de la construcció, l’especulació i la crisi, o bé, apostar per una Catalunya que amb la independència i la fi de l’espoli fiscal pugui consolidar un sector industrial punter, tecnològic i innovador que generi riquesa i ocupació de qualitat.

Arran de la consulta per la independència d’Arenys de Munt el setmanari espanyol TIEMPO dedica la portada de l’edició d’aquesta setmana a posar a la diana de l'espanyolisme els noms d'alguns independentistes (Sergi López, Joan Laporta, Uriel Bertran, Carles Mora, Héctor López Bofill, Alfons López Tena, Oleguer Presas, Joan Carretero i Joel Joan), més endavant, a les pàgines interiors, la revista publica un article provocador i també senyala  altres persones; comença la campanya d'intoxicació? Estan nerviosos a la capital del regne d’Espanya.  El que és segur és que el moviment independentista creix i preocupa de debò. 

“TIEMPO dedica su portada a desvelar los nombres de los que preparan la independencia de Cataluña. El semanario saca a la luz los nombres de los principales hurdidores de una estrategia que tiene como objetivo promover el soberanismo.

La convocatoria de consultas populares en ayuntamientos tiene detrás a personas muy conocidas del mundo de la abogacía, las artes, la literatura y el empresariado.

Según publica TIEMPO en el número de esta semana, organizaciones como Sobirania i Progrés, Cercle d’Estudis Sobiranistes, Sobirania i Justícia, Cercle Català de Negocis están presentes en todos los eventos de afirmación nacionalista.

Estas asociaciones cuentan entre sus filas con el catedrático Héctor López Bofill, el actor Joel Joan o el sociólogo Salvador Cardús. A todos ellos se han añadido personajes muy conocidos en Cataluña y fuera de ella como el actor Sergi López, i los que han dado apoyo a los actos reivindicativos realizados en los últimos años, Elisenda Paluzie, el periodista Miquel Calzada (Mikimoto), el diputado republicano Uriel Bertran (líder de la corriente Esquerra Independentista)...

Uno de los más destacados miembros de estas plataformas civiles proclives a la independencia es Alfons López Tena, ex vocal del Consejo General del Poder Judicial…” 

L’economista John Maynard Keynes va escriure: “Les  idees són més poderoses que els interessos creats.” Keynes tenia raó: Catalunya i Escòcia són dues nacions on una bona idea: la independència de les nacions s’està tornant més poderosa  que els interessos creats d’Espanya i el Regne Unit. Més poderosa que els interessos d’Espanya  de perpetuar l’espoli fiscal i empobrir progressivament  els Països Catalans,  i que els del Regne Unit  per continuar acaparant els grans beneficis que reporta l’explotació de les magnífiques reserves de petroli de les costes escoceses (i que han contribuït a pagar la participació britànica a les guerres d’Irak i d’Afganistan). Però també s’està tornant més poderosa que els interessos de la minoria unionista autòctona que es beneficia de la  dependència (polítics sostinguts des de Madrid, sectors econòmics dependents, concessionàries de peatges que viuen del dèficit d’infraestructures...).  En qualsevol cas, que l’independentisme guanyi suport social no és un cas excepcional, de fet, és el més normal, el 1945 hi havia 74 estats al món i avui n’hi ha quasi 200.

Malgrat tota la pressió que exerceixen Espanya i el Regne Unit – volent prohibir consultes o difonent el discurs de la por i de la mentida-, la raó de la independència creix, i genera en aquests moments debats emocionats entre la ciutadania alhora que ja hem portat a terme la primera consulta independentista a Arenys de Munt. Ara bé, per aconseguir l’Estat propi cal alguna cosa més, i és que la idea independentista penetri i s’incrusti en la pràctica dels partits polítics i es concreti en una proposta de referèndum nacional d’independència  promogut pel Parlament.

A Escòcia no hi ha marxa enrere. La llei per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pel 2010 es debatrà al Parlament d’Edimburg en els propers mesos. Amb tot, no és segur que s’aprovi a la primera ja que malgrat que  l’independentista SNP, el partit del president Alex Salmond, és el primer del parlament escocès, no compta amb majoria absoluta, i  és probable que l’oposició tombi aquesta proposta de  referèndum.  Però vol dir això que Salmond i Escòcia fracassaran? Al contrari, Alex Salmond és un gat vell de la política i sap que l’oposició s’arrisca a perdre la confiança d’uns ciutadans que veurien amb molt mals ulls que els polítics es neguessin a consultar-los sobre una qüestió tan transcendental com el futur d’Escòcia. Les estadístiques constaten que els escocesos volen un referèndum, encara que sigui per votar no. Per tant, si la oposició   accepta el referèndum, perfecte, Escòcia votarà la independència. I si no, també. Perquè llavors Salmond serà, a ulls dels ciutadans, l’únic polític que haurà defensat el dret del poble a dir la seva. I en les eleccions del 2011 aconseguirà ampliar la base social de l’independentisme escocès. A la segona segurament serà la vençuda.

A Catalunya el procés no està tan avançat.  Primer cal que, com va fer l’SNP abans de guanyar les eleccions del 2007, l’independentisme parlamentari faci pública la seva voluntat  d’iniciar el procés independentista i es comprometi a presentar al Parlament de Catalunya una proposta de referèndum d’independència. Aquesta és l’única  manera, a més, que l’opció independentista podrà  aglutinar el votant independentista, créixer, i plantejar el referèndum amb més força que els  seus 21 diputats actuals: ara, el votant independentista es dispersa entre les diferents opcions polítiques –inclosa l’abstenció i el vot en blanc- ja  que l’únic taulell de joc que se li ofereix pels propers quatre anys és el dels programes autonomistes (ja que ningú planteja portar el referèndum d’independència a votació a curt termini). Sense altra opció que els programes autonomistes, aquest votant s’oblida de la possibilitat d’independència i decideix el vot a un o altre partit en funció de les seves preferències conjunturals dins aquest marc autonomista, l’únic possible a curt termini:  tripartit sí o tripartit no, Mas o Montilla, més o menys impostos... Només si el taulell de joc pels propers quatre anys s’amplia i inclou una proposta de referèndum  el vot independentista es podrà aglutinar i podrem créixer (com ho van fer en el seu moment l’SNP, el Sinn Féin o el Parti Québécois).

Són dues les condicions necessàries que depenen l’una a l’altra: 1) per convocar el referèndum des del Parlament cal que algun partit polític el sotmeti a votació, però perquè aquest partit tingui prou força com per sotmetre’l a votació i guanyar, 2) cal que es comprometi, abans, a presentar la proposta de referèndum a través del seu programa electoral –ja que només així obtindrà la credibilitat imprescindible i podrà aglutinar el vot independentista i créixer.

Com a Escòcia, passades les eleccions, aquesta proposta de referèndum pot obtenir el suport majoritari o no del Parlament, però en qualsevol cas  prestigiarà, donarà credibilitat i permetrà encara créixer més qui la sotmeti a votació. Quan de temps podran mantenir aquells que diuen que votarien sí en un referèndum d’independència com Artur Mas la seva oposició a aquest referèndum? Estic segur que no massa, la pressió social farà la resta.