Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l’Imperi Britànic i l’Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que ambdues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. Així, l’Imperi Britànic, ha aconseguit arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos el minut abans de la proclamació de la independència, per contra, l’Imperi Espanyol, només s’ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L’Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d’arreu i avui un estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.
No ens ha d’estranyar, doncs, la liquidació de l’Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional- de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!… ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”
El que realment s’ha carregat la sentència del TC sobre l’Estatut és el camí del mig entre l’unionisme i l’independentisme que la transició espanyola ens va voler fer creure que existia i per on volíem avançar. Ara ens hem adonat que el camí del mig autonomista, el del mica s’omple la pica i el poc a poc i bona lletra només ens el creiem aquí.
Qui vulgui avançar de debò i sortir aviat de la crisi ja sap que el miratge del camí del mig ha desaparegut. Però és que fins i tot aquells que tenen objectius més modestos, i que creuen suficient fer un pas més, o un passet més, o tan sols un pam més cap a una major qualitat de vida, cap a gestionar els nostres impostos, cap a una millor sanitat i educació o cap a normalitzar el català, ara ja saben, també, que per a assolir aquests objectius només hi ha un únic camí possible: la independència i l’Estat propi. Això o quedar-nos en la via morta actual, del dèficit fiscal i l’empobriment relatiu. No hi ha camí del mig.
Només conèixer la veritat ens pot fer lliures. I en aquest sentit la sentència és molt positiva, perquè ens ha ensenyat la veritat implacable de la nostra condició espanyola: som una colònia fiscal. Ho reconeix implícitament el mateix President Montilla: “Espanya és inviable si Catalunya té el Concert Econòmic”. Sí, conèixer la veritat ens ha permès viure la sentència sense amargor, fins amb un somriure sorneguer als llavis i amb ganes de marxa, d’acció i de manifestació.
Ara toca dissenyar el full de ruta cap a l’Estat propi, que al meu entendre hauria de passar per: 1) Continuar eixamplant la majoria social que avui respon a les enquestes que votaria sí en un referèndum d’independència, amb la Consulta sobre la Independència i amb campanyes que expliquin, sobretot, la millora de la qualitat de vida dels catalans en el cas de disposar d’un Estat propi; 2) Portar al Parlament de Catalunya el debat sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació a través de la Iniciativa Popular i de les iniciatives parlamentàries; 3) Aconseguir una majoria al Parlament de Catalunya a través una proposta electoral atractiva i creïble amb el compromís de convocar el referèndum d’independència i proclamar l’Estat propi, malgrat els impediments o les prohibicions del govern espanyol de torn; i 4) No caure en el paranys dels porucs i dels que hi guanyen amb la dependència que sempre ens diran que “encara no estem preparats”, o “que no estem madurs”, o “que no ens precipitem”.
El moment ja ha arribat perquè som un poble fantàstic que ens mereixem molt més, i, avui, estem molt més madurs i preparats del que ho estaven Montenegro, Kosovo o Eslovàquia quan van iniciar el seu procés cap a la independència. El camí es fa caminant i la preparació s’aconsegueix practicant.
Endavant catalans que el millor comença ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Uriel en primer lloc vull fer-te arribar la meva enhorabona per la decisió presa d’abandonar el CN d’esquerra; això t’honora
Et faig a mans tot seguit el correu que avui he enviat a la coordinadora nacional per la consulta sobre la independencia perquè tu el puguis valorar també si això et plau:
________________________________________________________________________
A la vista de les dificultats de tota
mena que van sorgint per tirar endavant una iniciativa tipus referèndum
o consulta que permeti al poble de Catalunya expressar quina és la seva
voluntat pel que fa a la sobirania de la nostra nació, vos proposo la
següent idea.
Impulsar una recollida de compromisos signats en els quals les
persones manifestaríem la nostra ferma decisió de votar en les properes
eleccions al Parlament de Catalunya tan sols aquelles opcions
polítiques que hagessin incorporat prèviament en el seu programa
electoral la idea de proclamar des del Parlament la independència de
Catalunya de manera unilateral.
Suposo que d’aquesta manera ningú podria impedir-nos la recol·lecció
dels compromisos (la seva finalitat no seria fer un referèndum però a
la pràctica estaria vinculat a una mena de referèndum, les eleccions
legislatives), Aquest Compromís per Catalunya
no seria parable legalment i mostraria als diferents partits polítics
el potencial de vots que podrien aconseguir si fan el que els
compromisaris esperem d’ells. Seria girar una mica la truita, que prou
torrada està ja per la cara actual. Fins ara els partits “prometien” i
els ciutadans els escollíem, o no. De la manera que vos ho proposo
seriem nosaltres qui els diríem a ells, ep si tireu per aquí ens hi
tindreu i si no , avant va….
Desprès del que vàrem viure/veure dissabte passat penso que la idea podria tenir molts suports.
A veure que vos sembla….
Visca Catalunya lliure!
Xavier Segura i Riu
Co-coordinador de la Plataforma Pla d’Urgell Decideix (PUD)
Ivars d’Urgell
Pla d’Urgell
En vistes que no hi ha res a fer ni amb CiU ni amb ERC perquè no lidereu juntament amb en López Tena la unitat independentista.
S’hi hauria d’afegir en Carretero, en Laporta, les plataformes sobiranistes, les CUP, els nombrosos grupets i gropuscles que hi ha….
Segur que no serà fácil, però valdrà la pena.
Ah ! i a prendre pel sac en Mas i en Puigcercós !
Anims !
Senyor Bertran: No sé què troba de dolent en la frase del diari digital que vostè comenta. Jo la trobo encertadíssima. Quan un territori forma part d’un Estat, resulta inviable que s’estigui replantejant a cada moment les seves relacions amb aquest Estat. O, per ser més exactes, en el cas de Catalunya, que els seus dirigents estiguin constanment amenaçant amb replantejar aquestes relacions si no s’atenen les seves exigències. O estem a dins o estem a fora: això ha de quedar clar d’una vegada per totes, perquè és impossible que cap Estat funcioni de forma normal en aquestes condicions. Per tant, la pregunta del diari digital és molt pertinent: “tenim agalles” per declarar-nos independents, o no en tenim?
Segurament, la única cosa en la que estem d’acord vostè i jo és en la necessitat de convocar un referèndum sobre la independència. Sí, en sóc un ferm partidari. Ara bé, també sóc partidari de respectar escrupulosament el resultat de la consulta, sigui quin sigui. Si surt que sí, tindreu la meva enhorabona; ara bé, no us creieu que serà un camí de roses. Per molt que a la pregunta de la consulta es digui “membre de la UE”, cal assenyalar que la pertinença a aquesta i altres organitzacions internacionals correspon a l’Estat espanyol, i que per tant un hipotètic Estat català hauria de passar per tot un procès de reconeixements internacionals i negociacions d’accès a aquestes organitzacions. I evidentment, no compteu que els nostres veïns, Espanya i França, respondrien amb bona voluntat a les continues expressions de menyspreu i odi que es verteixen des de les postures independentistes, sobre tot en relació amb Espanya. Més aviat no seria d’estranyar que responguéssin amb la instauració de duanes i aranzels a les noves fronteres. Tampoc seria fàcil la situació en que quedarien institucions d’àmbit estatal com ara entitats bancàries, o infraestructures com l’AVE. Em pregunto com afectaria tot això a l’economia catalana, però suposo que els nostres preclars dirigents polítics ja en tenen la solució.
D’altra banda, si surt que no, doncs ens quedem a Espanya i acceptem les regles de joc d’aquest Estat.
Una tercera opció, deixar les coses com estan, i continuar com fins ara, amenaçant continuament amb trencar amb l’Estat (sense decidir-nos mai a fer-ho de debó) si aquest no ens dona el que volem, pot portar a un tercer escenari: que sigui el propi Estat qui es cansi de nosaltres i ens foti fora, com van fer a Indonèsia amb Singapur (posats a posar exemples allunyats de les nostres circumstàncies, com els que menciona vosté). Avui sembla un escenari força improbable, però no seria la primera vegada que es produeix, i, a la Història, coses més rares s’han vist.
A reveure.
Benvolgut Uriel:
Em dic Anna Costas, no pertanyo a cap partit polític, però vull expressar amb ple convenciment la meva voluntat de que la nostra Nació pugui decidir i determinar el seu procés cap a la Independència, a partir de l’esforç, el treball, i la formulació d’uns objectius clars en els quals basem la reclamació d’un dret legítim i comú a tots els pobles de la terra que n´expressin la seva voluntat .
Estic seguint d’aprop tots els aconteixements succeÏts arrel del rebuig per part de la Mesa Parlamentària de la Iniciativa Popular per tal de Convocar una Consulta Popular Oficial sobre la Independència, tot i que la legislació vigent ho permet a partir de l’expressió de la voluntat d’un 3% de la població votant, aquelles 230.000 signatures que molts estem disposats a arremangar-nos per tal de realitzar la seva recollida.
He llegit la carta que vau fer arribar a la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la indepèndència i comparteixo la vostra indignació, tan teva com de l’Alfons, com de tots aquells que hi esteu implicats fins el moll de l’os.
El fet que proposeu d’enviar correus electrònics a tots els que han intervingut directa o indirectament en el procés i que han traït la confiança de tots aquells que hem anat expressant la nostra opinió assistint a les urnes en les convocatòries municipals i a la manifestació del dissabte 10 de juliol,etc.., penso que està bé.
Però potser també convindria fer un redactat comú per tal de poder fer un enviament massiu, cal que aquest contingut es faci públic a la premsa i que se´n faci difussió a través de tots els mitjans, hem de comptar amb l’ajut de tots aquells que ho tenen clar i que són capaços de mantenir les seves conviccions malgrat tot. I si cal demanar al Poble Català que torni al carrer a expressar la seva voluntat el proper 11 de setembre, es fa!!!!
El poble ha de saber amb qui se la juga, els polítics van perdent credibilitat dia a dia, no cal tenir por de perdre cap poltrona, com heu demostrat tu i l’Alfons, cal denunciar tot el que sigui denunciable i cal també una renovació de la classe política que ens aclapara, entre tots ho podem fer exigint, com ja heu fet vosaltres, que les el·leccions es facin a través de llistes obertes per les quals poguem votar persones i no interessos de partits.
També hem de poder fer les propies peticions electorals expressant publicament que no votarem cap persona, ni cap partit que en el seu programa no hi plantegin tot allò que volem que es plantegi amb la ferma promesa de complir-ho. Els votants podem demanar explicacions i fins i tot la dimissió de polítics que s’han apoltronat i que en cap cas estan complint amb els seus programes ni amb les seves promeses electorals.
No es pot pactar amb ningú, sota cap motiu que no sigui en bé i millora dels compromisos que hom pren i els objectius que hom es proposa.
En un escrit que vaig fer dies enrere hi deia això, penso que és adhient per a l’ocasió:
“Entre tots podem fer que el malefici “d’atrapats en el temps” quedi
dissolt, amb voluntad ferma i el cap net, mantenint a ratlla tots
aquells que per ànsies de poder canvien d’opinió o de jaqueta per tal de
no deixar anar la mamadora. En els ulls de les persones hi ha la
transparència, mirem els ulls als nostres polítics i sabrem de de cert
qui són i perquè lluiten en realitat.”
xeso
Soposo que s’entén la frase “atrapats en el temps”, no d’ara sinó que ja parlem d’uns quants segles. Només nosaltres ho podem canviar i hem d’utilitzar la fermesa i sobretot molta creativitat
Del mateix article quan encara no s’havia fet públic el rebuig de la Mesa Parlamentària:
“La questió és avançar amb pas segur, la Mesa del Parlament de Catalunya
va acceptar a tràmit el dimarts 8 de juny, la Iniciativa Popular
perquè la Generalitat convoqui un Referèndum Oficial sobre la
Independència, …cal recollir 220.000 signatures? Doncs es fa! Cal
insistir davant els organismes internacionals que calgui, per tal que
facin de mediadors i es pugui tirar endavant aquesta Iniciativa Popular? Doncs s’insisteix!!
sense que això pugui suposar cap tipus de violència, ni enfrontament,
per davant de tot hem de caminar per les vies pacífiques i del diàleg,
amb pas ferm i segur, amb el cap ferd i el cor calent. Sobretot el que
ha de comptar és la voluntat del poble”
Per acabar vull posar una frase Matias De Stefano, jove argentí que té les idees molt clares sobre com cal enfocar la política i l’economia si veritablement caminen cap un món on regni el respecte, la pau i la sostenibilitat, aquesta frase forma part d’una resposta en relació a una consulta que li vaig fer en relació a la situació actual al nostre país:
“Mi trabajo en el futuro tiene relacion con la politica, y ya
he dicho que cualquier discurso inaugural de algo tiene que poner en claro lo
siguiente: PARA QUÉ EXISTE UNA NACION Y CUALES SON SUS OBJETIVOS DE SER? es
decir, no economicos y culturales, sino OBJETIVOS DE SER… el dia en que muchos
comiencen a plantear esto a los pueblos, es posible que las naciones se
independicen pacíficamente manteniendo una unión aun más fuerte. independencia
no es separación… esa es otra clave fundamental…es igualque en una pareja: no existe el amor si soy posesivo… pero si libero
a la otra persona, ésta me amará… lo mismo pasa a nivel naciones… pero
claro, es un proceso duro, y el trabajo es de cambio de conciencia, pero tiene
que haber alguien públicamente influyente que haga ese cambio de conciencia…
sino, nunca se dará, o si se da, tardará siglos.”
T’envio el meu suport i una forta abraçada!!!
Anna Costas i Juandó
annacostas@tempsgranolers.com
La Haia (ACN).- El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ), màxim òrgan judicial de Nacions Unides, ha dictaminat aquest dijous que la declaració unilateral d’independència de Kosovo ‘no viola la llei internacional’. Malgrat que el fallo no és vinculant, és la primera vegada que un tribunal decideix sobre un cas de secessió i crearà un precedent per altres regions i nacions sense estat en situacions polítiques similars. Kosovo, antiga província sèrbia, va declarar unilateralment la independència de Belgrad el mes de febrer de 2008. Actualment, 69 dels 192 membres de Nacions Unides i la majoria dels estats de la UE han reconegut Kosovo com a estat. Entre els països que donen suport a Sèrbia es troba l’estat espanyol.