El bloc d'en Roc Fernàndez

Tenim un paladar de llauna i un estomac capaç de digerir pedres. Ja no ens afecta res. Des de fa una setmana assistim impassibles a una transcripció literal de les converses entre el ministre responsable de la nostra seguretat i dels processos electorals; i el responsable de l’oficina antifrau. Filtracions sobre com planificaven, preparaven i difonien informacions falses sobre els seus adversaris polítics per tal d’ensorrar-los valent-se dels mitjans i recursos públics com la pròpia policia.

No cal dir que en un país mínimament democràtic tant el ministre com el director de l’oficina antifrau haurien dimitit -un verb que aquí ja no es conjuga- al primer minut de la filtració. Però aquí no, aquí els partidaris de frenar l’independentisme veuen aquestes pràctiques com necessàries o amb simpatia sense adonar-se que el fet que es pugui gravar el ministre responsable de la seguretat al seu despatx ja de per sí és motiu per cessar-lo. I sobretot sense entendre que encara que avui utilitzin aquestes pràctiques pròpies de dictadures i règims totalitaris contra els altres un dia les poden utilitzar en contra seu.  És com aquell poema de Bertolt Brecht que deia “Primer van venir a buscar als comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista. Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu. Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. Després van venir per mi però, aleshores ja no quedava ningú que digues res”.

També és sorprenent com en un moment en què estem en alerta antiterrorista 4 de 5, el responsable de la policia, dels serveis d’investigació i de la lluita antiterrorista el gravin, no al bar de la cantonada, sinó fins a 4 hores al seu despatx del Ministeri!. Un país que el tema de la seguretat se’l prengués seriosament i no com una vinyeta de Mortadelo i Filemón, independentment del contingut de la gravació estaria cessada mitjà cúpula del ministeri. Però aquí no passa res.

No passa res perquè estem amb un estat amb una feble, feblíssima cultura i tradició democràtica. Existeix un franquisme sociològic latent que segueix creient que el despatx del ministeri és una extensió del menjador de casa seva, que la utilització de recursos públics amb finalitats partidistes i de persecució d’idees contràries al govern és acceptable i que l’àngel Marcelo aparca cotxes i no duu gravadora.

S’ha comentat molt aquest dies el trencament del pacte entre Junts pel Sí i la CUP arran de la negativa de la CUP a retirar l’esmena a la totalitat als pressupostos. Ara els membres de la CUP pretenen restar importància al gest, com si el que han fet es volés sobredimensionar. Però cal dir que el fet, i com ho han fet des del punt de vista parlamentari denota una clara voluntat de trencament de l’acord deliberadament.

Fins i tot, suposant que es volgués mantenir l’estratègia de fer una esmena a la totalitat als pressupostos s’hauria pogut fer presentant una esmena amb contingut –es clar que aquesta opció porta feina-. D’aquesta forma la resta de grups de l’oposició s’hi haurien hagut de posicionar i difícilment hauríem vist la insòlita imatge de veure com la CUP vota al costat del PP i Ciutadans per tombar uns pressupostos al primer govern de la Generalitat independentista. La fórmula buscada té doncs tota la intencionalitat per més que ara es vulgui rebaixar els efectes davant de la immensa ficada de pota.

Tant greu com les formes ho és el fons, ens trobàvem davant dels primers pressupostos expansius en cinc anys. Durant cinc anys i degut a la intensa crisi econòmica, el premeditat ofec financer de la Generalitat per part de l’estat i els problemes de liquidat, el pressupost de la Generalitat ha estat restrictiu. Per primera vegada la despesa pública del Govern creixia 874 milions d’euros que es destinaven a despesa social. I per tant eren els pressupostos més socials que s’han fet mai amb un 73% del total de despesa de dedicada a despesa social. La maniobra de la CUP perjudicarà clarament als més desafavorits a qui diuen defensar.

I per últim, l’esmena a la totalitat dels pressupostos és un incompliment el pacte de Junts pel Sí i la CUP que va dur a fer el president Mas un pas al costat i escollir l’actual president Carles Puigdemont. És un incompliment del pacte, clar i rotund en només cinc mesos però no és el primer, però aquest és més explícit perquè dins el pacte el pressupost estava explicitat. I a més, contrasta i molt amb la facilitat i nul·les contrapartides que la CUP ha demanat per aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona de la Colau.

Sense paraula i compromís no hi ha pressupost però sobretot no hi ha procés. El sobiranisme a Catalunya és ample i requereix tothom, els de la CUP però també els altres. Tothom ha de saber trobar el punt mig i arribar a acords, renunciar a algunes coses a canvi de guanyar-ho tot.  La decisió de la CUP ha fet mal per l’incompliment però també perquè té el mèrit de canviar la revolució dels somriures pel desencís i el desencontre.