última ronda

BALANÇA O CÀNTIC

per VÍCTOR OBIOLS

Els “terrícoles” van aterrar al món de l’edició del país fa poc menys de dos anys, amb dues col·leccions ( Llibres de l’Afrau i Plaquettes Infinitesimals ) i sis propostes potents, que incloïen Carles Hac Mor, Meritxell Nus, Jordi Valls, Lluís Calvo, Meritxell Cucurella-Jorba ( Dígraf del Desitx ) i David Caño. ALlibres de l’Afrau, la col·lecció que dirigeixen Esteve Plantada i Joan Duran, s’hi han afegit recentment dos nous títols, Nuclear, de Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. De Mirabete ja en coneixíem l’obra, des d’aquella Última ronda que va merèixer l’Amadeu Oller l’any 1999 fins al penúltim, compost juntament amb David Caño, el llibre “toponímic” barceloní, De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna). Mirabete és un apassionat de la poesia, potser per això sintonitza tan bé amb els “terrícoles” i, de fet, en forma part.

Ja ho diuen a la declaració programàtica: “Ens apassionen els llibres i ens apassionen els escriptors, per això oferim poemes que tenen vida, que germinen i que són fets per gent terrícola, com tu i com nosaltres”. Parlen també de la diversitat i la riquesa del panorama poètic actual de la poesia catalana, i Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) n’és una baula més. Els directors de la col·lecció, juntament amb Laia Noguera, tots poetes, asseguren una contribució a l’estol de petites editorials independents que creen un formigueig creatiu prou espectacular per aquests verals. Mireia Calafell i Obiol, en un pròleg interessant, encartat com a postal en l’original disseny dels Llibres de l’Afrau, i en aquest Nuclear, concretament, acaba dient: “Ara que hem oblidat tots els discursos, celebrem-la (la festa). Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa”.

En un poema on reprèn com a títol la citació que fa al principi del poeta americà Gary Snyder (“Les muntanyes són la teva ment”), parla Ricard Mirabete d’aquests “rodamons de l’aire (…) al·lucinats del dharma / a frec de la pell del vent inscrits”, i adverteix de “la magnitud del núvol”: després de l’“ascensió” ve la “davallada / terrosa”. I m’ha sobtat, personalment, trobar el meu alter ego sent carn de poema, a La runa de l’espectacle : “Aquells rossos blancs mal civilitzats i decadents / que cantava Víctor Bocanegra”.

Mirabete aprofita el referent de la cançó per declarar metafòricament que els ciutadans europeus es distingeixen per un component decadent que els caracteritza i, de fet, els condemna.

Víctor Obiols, article publicat al diari ARA (03/10/2015)

Enllaç:

ARA

NUCLEAR. ENTRE EL BLANC I L’IDEALISME

Per SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

D’ençà de la publicació de Nuclear, les ressenyes han fet palès que el llibre permet interpretacions diverses i obre espais molt interessants de discussió. Un dels aspectes que més s’ha esmentat ha estat la referència al blanc, correlat de la puresa de la idea, i el posicionament del jo poètic que el fa proper a l’idealisme. Ricard Mirabete camina pels cims més blancs i s’acosta al paisatge constituint, amb ell, un espai unitari i essencial.

Però no ens hauria de sobtar que en el primer poema faci referència a l’idealisme de Hegel de forma irònica: Vam copiar noms, i conceptes- i ombres!- dels hegelians / -Oh, bella fonètica abstracta!- per pintar natures mortes. … Ara ballem. És cert que, malgrat la conclusió més aviat dionisíaca de l’Ara ballem, el jo poètic es manté durant tot el llibre (com un jo no fragmentat) i s’explica o es fa conscient en la contemplació de la natura. En aquest cas, el tracte amb l’entorn no és dialèctic, com passa a l’idealisme dur de Hegel, sinó emotiu: Hem estimat cadascun dels dies de la natura.

Nuclear em fa pensar en l’idealisme romàntic de Schelling.  Si Hegel concebia el Jo com a incondicionat (lliure), en contraposició amb la natura condicionada (sotmesa a les lleis de la ment, i discurs del Jo per assolir dialècticament l’autoconeixement), Schelling entenia la natura com a incondicionada. El poeta és aquell que resol l’oposició llibertat-necessitat en saber veure en la natura la força creadora i l’expressió estètica (veritable, bella) de l’Absolut. L’Art -i la poesia al capdavant- concilia els dos àmbits. La poesia es reivindicarà com la més alta forma de coneixement. Coneixent la natura ens coneixem a nosaltres mateixos i, en aquest autoconeixement, coneixem veritablement el món. Potser per això l’autor s’ha declarat sempre més proper a l’estètica que a la política.

De fet, Schelling parla de la necessitat que l’home s’integri en el paisatge. El paisatge és un estat de l’ànima. L’ànima reconeix i es reconeix en aquest tracte. Veu la bellesa i troba l’espiritualitat en el paisatge, i hi estableix una relació emotiva que, en el poeta de Nuclear, no quedarà escindida de la carnalitat.

En Elogi dels cims més blancs passa de la primera persona  (He vist els pobles de tot el món) a la veu col·lectiva (Vam somiar-nos com el que som just ara) però, un cop afirmat el subjecte, revisa allò que ens havia semblat el final del trajecte i ho declara inútil. El ball, la celebració, serà la manera de connectar amb l’innominable, la via pel coneixement. Així, en el poema que porta per títol Celebració, el jo poètic serà la superació de l’antítesi entre l’ombra i la llum, allò que no es pot dir, només ho dirà la poesia: Qui trasllada el pes de l’obscur/ cap a la cançó nua?

Ara bé, el jo poètic, no fragmentat que dèiem al principi, no és un nucli dur com va esdevenir en l’idealisme. La circularitat, com a representació d’aquest nucli inclusiu, és present en el desenvolupament del llibre i  es reprodueix en molts dels poemes. El jo no pot sortir de si mateix, potser perquè ho abasta tot; és com la boca de l’abisme on el blanc no és pur, sinó prenyat, on el silenci acull totes les veus. Aquestes veus que ressonen en poemes com Ruralia imprès en els solcs del viarany inquiet- / la veu culpable de massa matins fora del mot, un món que s’exhaureix. O a Quan la nit calla reposa i calla/ perquè torni una claror arran de mi i acaba Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.

L’Absolut no és ja un Tot que un dia es resoldrà, sinó un Infinit que no es resoldrà mai. L’acostament de l’home a l’infinit té lloc en la contemplació  i el llenguatge per referir-s’hi només pot ser poètic. Veurem, llavors, aparèixer el misteri, l’el·lipsi mantinguda a Després del tro on el misteri es cargola en ell mateix Després del so / percudit en la memòria / d’una primera paraula… / Després del tro/ que s’allarga. La combinació de l’el·lipsi i la circularitat reforçarà aquesta imatge abissal.

Per altra banda, no hauríem de passar per alt el rerefons ètic del llibre. Ètica i estètica sempre han anat lligades. Durant tot el poemari el jo du el tempo del paisatge, camina al seu pas, se’n fa càrrec. Això li dóna un manera d’estar i l’hi confereix un caràcter.  Hi ha un poema, molt bell, on es fa evident l’encaix de l’home i el paisatge en aquests dos aspectes. Aquest poema, titulat Cançó de l’estar al punt extrem, diu  transito melangiós pels camps sembrats/ que no admeten cap error. Són camps madurs… Al final del trajecte Ja res tem el vespre i les passes reposen al banc de fusta./ Tot és en això: viu!

El llibre, polièdric, va deixant entreveure la seva multitud de cares.