SOTA EL CEL DE L’IMAGINARI
Deixa un comentari
SOTA EL CEL DE L’IMAGINARI
La voluntat de ser poeta és l’esclat del llampec que una mà invisible fa temps que va encendre. Entre la quotidianitat de les tragèdies reals i els presagis negres del viure entotsolat, el poeta sap que és en la mirada la raó de la bellesa que contempla. Fer-se vell amb la poesia -i resguardar del fred el niu on la paraula venç la cendra- és la motivació lírica principal del nostre poeta. Josep-Ramon Bach amb L’Estrany ha volgut confegir un retrat líric i moral de la figura del poeta que viu i pensa en relació amb els altres i amb el món que l’envolta. El poeta pot representar les tres cares humanes del llibre que teniu a les mans: per alguna gent és l’estrany; segons algú pot ser l’imperfecte. Per a nosaltres és, definitivament, l’amagat. La poètica de Josep-Ramon Bach s’inicià fa més de quaranta anys amb l’obra Emilie Kraufort, alumna de primària (poemes de Johnny Course), editada a Sabadell el 1972. Heus aquí el primer heterònim de l’autor: Johnny Course. Als anys noranta el mite de Kosambi traurà el cap a L’Ocell Imperfecte (Columna Edicions, 1996) i ja en comptarem dos. Aquesta obra va merèixer dos premis realment importants: per una banda, el Premi Crítica Serra d’Or de prosa poètica el 1996 i, per una altra banda, el Premi de la Crítica Cavall Verd-Josep Maria Llompart el 1997. A més, la concepció de l’home que ha anat bastint l’autor va adquirint la marca de la imperfecció, és a dir, els rastres de la bellesa humana. Abans havia publicat poemes varis en revistes i llibres col·lectius com ara I li estreba les vetes de la cotilla (Barcelona: Miquel Arimany, 1971). Així doncs, la seva trajectòria poètica arrenca amb força als anys setanta amb les obres que anà publicant a Curial Edicions Catalanes i a Llibres del Mall, entre el 1974 i el 1985 amb Trànsfuga de la llum. Des d’aleshores les ramificacions líriques de la seva obra literària han abastat la poesia, la narrativa i el teatre.
L’Estrany és un poemari de dues cares, amb dues parts ben diferenciades que duen el títol de L’Imperfecte i L’Amagat. La primera cara és una reflexió moral sobre la vellesa, escrita des de l’impuls creador de la poesia que és mirada i sorpresa, assaig d’eternitat i alhora esclat d’atzarosa vida humana. La concepció poètica de Josep-Ramon Bach va desenvolupant-se al llarg dels poemes agafant la forma de propòsits vitals, juraments morals sobre el pas del temps i el progrés social, demandes i súpliques literàries. És per això que trobem poemes com ara “Súpliques” que, per cert, té una doble versió. A “Súpliques I” el poeta vol traspassar el sofriment íntim i abastar el món. Demana que la llum inundi el poema i que el destí de la seva escriptura s’agermani amb les troballes que provenen de la sorpresa:
I que un destí obstinat
m’encadeni per sempre
als batents de la sorpresa.
(“Súpliques I”)
I seguint el motiu líric de la llum, el jo poètic es dirigeix a les muses i els demana que la mirada prengui la llum de l’horitzó. El poeta se sap fill del dubte i de la temporalitat humana i vol que el poema sigui el record del futur personal:
Carregueu-me la ploma
amb sang de l’imaginari,
mentre ajorno la mort.
(“Súpliques II”)
És en aquest trajecte líric quan la incertesa de la vida pren la forma d’un laberint en el qual el poeta es veu a si mateix com a “Hoste de Dèdal”. Segons la mitologia grega Dèdal era un arquitecte i artesà molt hàbil que construí el laberint de Creta. Per al poeta, el laberint serà l’espai que representa el món exterior i alhora el seu món interior, és a dir, casa i persona. El jo líric se sent captiu a causa dels miratges de la realitat i busca una sortida a les mans del somni i de l’imaginari. L’art i la vida entesos com un doble joc que fa possible el món i alhora el somni:
Captiu d’un bell esguard
arribo a perdre el món
per culpa de l’engany
i el traïment del joc.
(“Hoste de Dèdal”)
No vull que em reteu honors
ara que he decidit marxar
de casa i cercar aixopluc
sota el cel de l’imaginari.
(“La fugida”)
Al llarg de la primera part, la consciència de la vellesa i d’un cert escepticisme envers el món va configurant la mirada sàvia i esperançada del poeta. Fa balanç de la vida viscuda i també evoca episodis amorosos com ara la unió sexual entesa com a fugida cap a l’eternitat. Hi ha un paral·lelisme entre l’instint humà que malda per perviure i les creacions de la bellesa (la poesia) per atènyer l’instant poètic i immortal, amorós:
Aquesta profunda fugida
entre esbufecs i ritmes tous
de dos cossos posseint-se,
aquest plaer desenfrenat
que, entre escletxes de llum,
demana perviure
sense treva ni respit.
(“Assaig d’eternitat”)
A L’Amagat la poesia de Josep-Ramon Bach s’endinsa en el terreny pur de la creació lírica. L’art és una forma d’exaltació de la vida, de superar els trencalls per on ens condueix la inèrcia i la mort. En aquesta segona part, l’autor aconsegueix una escriptura basada en l’instint d’elevació i d’efervescència lírica. Hi trobem de nou, com una de les seves constants líriques, la confiança perenne en l’amor com a via de coneixement, de fusió amb la natura i els nostres ancestres, amb un elogi de la paraula i de la mirada: “Rebento límits / amb la mirada clara/ i el mot precís”, escriu al primer poema de L’Amagat. I tot seguit afirma: “Desvergonyit i carnal, / desfaig el passat / amb un amor nou”. El poeta veu en l’amor la possibilitat de transcendència, cap als altres i cap al fons de si mateix. Esbotza el llenguatge racionalista, que ben sovint és castrador, i creu en la mirada lliure i comprensiva que fa sentit i bellesa, que transcendeix la humana condició cap a un món proper a la vivència total de les experiències.
És en aquesta part del llibre quan el poeta es desfà de la càrrega del món explicat a L’Imperfecte i mostra la seva mirada i la seva poètica. El joc lingüístic de l’autor, la destresa poètica i les creacions de l’imaginari permeten copsar el que la mort i la cobdícia humana amaga: la bellesa, que és fruit de l’imaginari i resultat líric de la mirada i de la paraula.
Aprendre l’idioma
embruixador del fum
per advertir des de l’aire
que la mort és cendra
i que la paraula reneix.
(21)
Cada poema hauria de ser la premonició d’un miracle, escrigué el poeta a L’Enunciat (labreu edicions, 2011). Un miracle que prové de la mirada justa, com bé va escriure a Kosambi, el narrador (Proa, 2006), que és un conjunt de diàlegs en clau de poema. En transcrivim un bell fragment:
-Ai, amic, sempre trobes la paraula justa!
-La mirada justa –es va defensar Kosambi- La mirada ho és tot. Sóc ull i paisatge alhora.
Entre l’ull i la mirada no hi ha cap escissió, segons la poètica bachiana. L’ull construeix allò que veu i alhora es deixa impregnar per les formes externes que provenen de la natura. Hi ha un bell poema en el qual el poeta ens dóna la seva concepció poètica per mitjà del seu domini en la construcció d’imatges i en l’ús de la metàfora. Vegem-lo com a clau d’interpretació del seu art:
MIRAR
El poema és la mirada.
Ho deixarem escrit.
Els ulls estimen la vida.
Ho direm a l’inrevés:
versos i llambrecs
com un vendaval de pestanyes
que amb lletres de mirall
cerquen l’horitzó.
Com uns ulls absorts
que naveguen sense rumb fix
per l’oceà dels miracles.
La vida del poeta és aquesta aventura estètica que cerca el sentit i troba la pròpia vinculació amb la realitat mitjançant la mirada amorosa cap al món. El poeta s’hi emmiralla amb allò que veu i aconsegueix la seva estreta fusió amb l’entorn esdevenint ull i paisatge, la plena simbiosi entre el jo creador i el món creat, observat, estimat. Aquest és el llibre del poeta amagat que sap on mirar. Que sap mirar ben lluny, però encara en sap més de veure-hi de ben a prop. En aquell punt líric mig horitzó i mig miracle és on perviuen aquests bells poemes del que fa temps li’n deien, potser, L’Estrany.
Ricard Mirabete, pròleg a L’Estrany, poemari de Josep-Ramon Bach, que acaba de publicar Témenos Edicions.
