última ronda

Com no quedar-se de pedra, ni tampoc ser un fora de sèrie de fusta, com un pinotxo qualsevol. En literatura el propòsit deu ser el de no dir veritats ni escriure mentides completes, potser només caldrà que l’autor o autora esmoli l’eina –altrament dit, l’instrument o, essent precisos, la ploma de l’escriptura veraç- i desenvolupi una experiència creadora de llenguatge que ens acondueixi a trepitjar escenaris, paisatges i intensitats estètiques, que basteixin un imaginari com més proper a la realitat essencial millor. damià bardera poch (Girona, 1982), a qui li agrada l’ús de les minúscules i per això les respectem en el seu nom, amb els homes del sac ha construït una obra unitària que es distribueix en trenta-dos contes més una novel·la curta, que adquireix una autonomia específica –quant a motivacions estètiques i desenvolupament narratiu- respecte a les dues parts de setze contes cadascuna. L’obra assaja una unitat temàtica i d’estil que l’acosta a una concepció de novel·la tot i que no estigui dividida en capítols sinó en contes. No és un mer aplec de contes. D’aquesta manera, l’obra s’estructura en tres parts del tot compensades. La narració central l’espantaocells, que és la segona part del llibre, ens permet copsar com l’estil literari que caracteritza a l’autor va adquirint més recursos narratius i no se cenyeix a l’esquematisme argumental vertebrador dels altres contes. bardera ha tingut l’encert de publicar aquesta narració curta que traspassa els propis límits amb els quals estructura els contes del volum. És un autor polèmic, irreverent i imaginatiu, que situa els contes en un espai no marcat territorialment però que usa trets populars i una escenografia més muntanyosa que urbana. Potser la podem situar cap a la seva terra, l’Empordà, i sinó tant se val.
 

Parlem d’esquematisme argumental perquè els contes segueixen l’ordre natural de les faules però amb l’objectiu de construir sàtires sobre homes i dones que puguin emmarcar-se alhora en una estructura narrativa que també subverteixi el paper central dels animals en les faules; és a dir, al costat de la presència d’animals coprotagonistes en els contes, hi trobem els éssers humans amb els quals intercanvien actituds i posicionaments morals i immorals –o tal com deu preferir l’autor, amorals-. Tanmateix, el fet de no tenir cap moral precisament és ja tenir una certa moral també, en el sentit que una acció desenvolupada entre éssers humans i animals hi entra de ple la interpretació humana i, per tant, els judicis morals. Una de terriblement escèptica, crua, arbitrària, que es rabeja en el plaer de fer sortir la bèstia fosca interior dels personatges. Els éssers masculins i femenins dels contes permeten contravenir l’ordre tradicional de les faules, en les quals la major part de protagonistes són els animals i les bestioles. És un recurs que ens fa pensar en l’ús intel·ligent que en féu Kafka amb les narracions Un informe per a l’Acadèmia i Indagacions d’un gos. La veu narrativa es presentava com un simi o com un gos i, d’aquesta manera, les seves consideracions i punts de vista sobre la realitat adquirien un punt d’estranyesa i d’introspecció molt més accentuat que si el narrador fos un personatge humà. Els ulls d’un animal fan possible un relat amb un punt d’observació de la realitat particular que inclou un seguit de consideracions objectives sobre els comportaments humans. Així doncs, el narrador es distancia del conjunt de la humanitat i adquireix una personalitat narrativa externa, no necessàriament humana ni unívoca.

Contra l’estereotip, contra la repetició de models literaris, contra el ritual de gestos i actituds contemporànies banalitzat pels acomodats dels nostres temps, bardera sap despullar aquestes accions de qualsevol moralitat i de cap raó de ser. Nosaltres com a lectors podem jutjar el comportament dels personatges descrit per la veu narrativa però aquests no ens són presentats ni determinats segons una estructura moral preconcebuda. Ens els ofereix des d’un punt de vista general i ens mostra les accions d’una manera crua, sota la llum de la causticitat més lúcida i per mitjà d’una certa exageració deutora de l’expressionisme alemany, en ocasions. L’autor obre el conte cap a la reflexió sobre les pràctiques vitals contemporànies. Al conte Joaneta, que pertany a la tercera part, la narració va acumulant indicis, gestos -tot just esmentats com de passada- de la protagonista homònima fins a ser una caricatura d’una dona (mig del món rural, mig urbanita) que s’aboca a l’aigua que passa pel seu costat i desapareix. Segueix l’esquema semblant al d’una rondalla tradicional (per exemple, ens ha fet pensar, en concret, en el poema de “La vaca cega” de Joan Maragall i el conte tradicional de la lletera) i el va desenvolupant fins al punt que el paral·lelisme amb un dels nostres referents possibles conflueix en el moment de la lectura final del conte. Joanetaés un dels contes en els que això es compleix; en d’altres contes, els referents dels lectors poden ser reals o vitals i això fa que la lectura ens posi de cara a la paret, de cara a la nostra realitat particular.

 

damià bardera poch publica ‘els homes del sac’ (El cep i la nansa)

 

El narrador se situa fora d’allò que exposen els contes. Moltes vegades, encara que la narració sigui en primera persona no ens fa pensar en un narrador-protagonista, ja que hi ha una ambivalència entre narradors. El cas més clar en el qual això no passa, tanmateix, és a l’espantaocells en el qual la història i la veu narrativa és el mateix discurs i l’argument es va construint en totes i cadascuna de les paraules escrites. Aquesta narració és un dels millors exemples de la millor narrativa catalana que tenim actualment. Sobretot perquè l’autor ha sabut bastir tot un món atemporal en el qual la cultura, la identitat i la idiosincràsia d’un poble es mostra amb totes les seves tradicions i contradiccions originàries.

Al llarg de tots els contes de la primera part se succeeixen les històries en les quals l’home i les bèsties intercanvien rols socials i actituds emocionals. L’home en la majoria dels casos peca d’un cert idealisme epistemològic, postkantià, i els animals practiquen els costums i els prejudicis dels éssers humans. Aquest posicionament de l’autor és una marca d’identitat de la seva literatura. Cada conte és una sàtira corrosiva i amoral de la vida en societat i de les emocions individuals que motiven els sentiments positius i els negatius. Cada vegada que hi ha un pressupòsit idealista basat en les bones intencions sorgeix la solució contrària i l’esclafeix. L’actitud amoral és el contrapunt vital i alhora el que inclina la balança i la resolució final cap a la negació de qualsevol benaurança apriorística. La solució narrativa del desenllaç del conte ens porta cap a l’absurd dels tòpics idealistes o romàntics (morir per amor, fidelitat eterna a l’ésser estimat, per exemple) per mostrar-nos des d’un punt de vista moral –o bé ensenyar-nos?- com és d’absurd no voler comportar-se absurdament en el món absurd en el qual estem condemnats a viure (i a morir). Els nostres temps són dominats per l’atzar, l’arbitrarietat de qualsevol acte, la liquiditat dels nostres posicionaments vitals, les nostres emocions del tot involuntàries, etc. Destaquem alguns contes de la primera part com ara la gàbia, és un àngel, la promesa, en els quals el plantejament en certa manera romàntic queda anorreat pel desenllaç irreal, o bé pel realisme més extremat i agressiu que anihila qualsevol idea d’humanitat.

Hi ha un humor constant, lúcid, que s’agermana a la causticitat més impactant i brillant. Hi ha també una fina ironia quan l’autor s’endinsa en la temàtica lligada a les tendències poètiques del segle XX (postsimbolisme i poesia de l’experiència) en els contes l’hora del lector i un fora de sèrie. Aquest darrer és un dels millors, un de tants del llibre que ens asseguren una molt bona estona llegint-los. Aun fora de sèrie es fa referència a un de tants practicants de la poesia de l’experiència que sembla que estiguin fets com de fusta, gairebé els podem considerar -segons les paraules de l’autor- com inseminats artificialment, farcits d’experiències vàries –del tot minúscules- potser un pèl intel·ligents o no gaire, i que en el fons ens fan pensar que no senten res de res. Només viuen. Com fem tots i totes, vaja. En damià bardera hi trobem un escriptor amb una força lírica notable que aconsegueix una prosa neta, rica i plena d’intensitat poètica i dramàtica. Els contes que formen els homes del sac no deixaran a ningú indiferent i sí que aconseguiran bons lectors de narrativa exigent, imaginativa i d’una força estètica encomiable.

                                      Ricard Mirabete, article publicat a Núvol (06/05/13)

Enllaç: 

 http://www.nuvol.com/critica/damia-bardera-avui-a-barcelona/

Perucho poeta? Qui més qui menys coneix de Joan Perucho la seva obra narrativa, la seva faceta de jutge o de bibliòfil, però qui pot recitar de memòria un vers de Perucho? L’Editorial Meteora ha recollit en un volum els quatre primers llibres de poesia de Joan Perucho, en una edició a cura de Jordi Cervera.

Qui té por dels clàssics? La poesia es renova constantment, agafa embranzida i cus els versos sense desmai. Qui no vol tenir present els mestres que ens han deixat el llegat rebel? Les veus poètiques se sumen a la celebració contemporània. El segle XX ha deixat pas a les poètiques d’ara, que arrelen a la terra molla dels nostres immediats predecessors. Hi ha tres poetes que, en soledat, als marges del tronc comú (Riba, Carner, Sagarra, Foix) construïren camins independents que reprenien la flama originària –simbolista- del s.XX però cap a viaranys complementaris i plenament personals. Ens referim a tres autors que ens han deixat quan finava el segle XX poètic català: Joan Brossa, Josep Palau i Fabre i Joan Perucho. Els tres empeltaren el deix simbolista als seus poemaris primers. Brossa arrencà amb el surrealisme de Foix, també. A nivell europeu, al llarg del segle passat, l’imaginari i la tècnica creativa simbolista oferien una solució estètica inesgotable per tal de conjuminar les diferents disciplines artístiques, sobretot la poesia amb la pintura, i d’aquesta manera avançaren les avantguardes europees, aquí i arreu. El lligam de l’art poètica de Brossa, de Palau i Fabre i de Perucho amb l’art pictòric és indiscutible i alhora explica la seva evolució individual com a poetes d’alt nivell creatiu.

Tenim la sort de comptar enguany amb la reedició dels quatre primers llibres de poesia de Joan Perucho, de la qual se n’ha encarregat el poeta i narrador Jordi Cervera, que és un declarat continuador del mestratge peruchià. L’Editorial Meteora reafirma la seva aposta per la recuperació dels nostres poetes clàssics contemporanis. L’any passat editaren El gall canta per tots dos, d’Agustí Bartra, i ara ja tenim a les mans Poesia 1947-1956, de Perucho, que inclou els seus primers llibres: Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954) i El país de les meravelles (1956).

Mig segle després d’haver estat editats, els poemaris marquen una evolució ben delimitada: Perucho començà amb una dicció lírica que defugia la rima, es feia elegíaca i relatava una concepció de la vida i del món plenament existencialista. Som al 1947 i a Catalunya la influència de l’existencialisme, per una banda, i la vivència de la dura postguerra i de la dictadura franquista emmarquen el primer poemari de Perucho,  Sota la sang. En aquest llibre hi trobem un seguit de poemes dedicats als amics i companys de viatge: Antoni Vilanova, Josep Palau i Fabre, Nèstor Luján, Manuel Valls. És realment simptomàtic que el primer poema sigui “Imperi d’una llàgrima” i que ara el puguem llegir situant-lo al context històric de la postguerra: Un somriure no arrela en un desert amarg. / Abandoneu les hores allunyades / o l’esguard vagabund / sota la cendra lleu dels amors que moriren / com una boca sagnant a una altra boca. / Com els rostres a llurs destins, / com una vida a una altra vida. El poeta traça la revelació d’un final amorós però enllaçant-la amb la situació històrica del moment: després de la guerra civil també hi ha hagut moltes morts (“moriren (…) Com els rostres a llurs destins, / com una vida a una altra vida”). És en aquest punt quan se’ns revela el franquisme com “un desert amarg”. A la segona estrofa, el poeta al·ludeix als ciutadans que romanen al país: Vers un cel innocent, / vora les mans nocturnament germanes. L’opressió franquista els condemna a la clandestinitat o bé a l’estricta invisibilitat. L’alba creix i suporta els robins de la sang, / no la trista, sorda esperança. -Esperen la fi del franquisme?-. Deixeu, doncs, a les ombres llur seguici, / llur tèrbola mesura, / i hostatgeu el record en una llàgrima. És ben clar que “llur seguici, llur tèrbola mesura” al·ludeix als representants del règim que exerceixen el govern del país des de la terbolesa i la nocturnitat d’uns propòsits discutibles i foscos. Ens resta el record –dels absents, dels executats o dels exiliats?- en el plany secret d’una llàgrima. A la nota introductòria d’aquest volum, Perucho escriu: Certament el que resta és la misèria nostra i les llàgrimes. El bosc… Al llarg del poemari, la lectura en clau elegíaca dels primers desamors -i de la reflexió sobre la mort omnipresent- es confon amb la lectura en clau històrica del seu compromís cívic i moral. No debades en el darrer poema del volum, “Amarga memòria”, el poeta declara als versos finals: defugiré l’enganyadora veu que em crida, / amb amarga memòria, / per intentar la llibertat que ignoro, / la sola llibertat que ara desitjo. No creiem que sigui plausible una lectura del llibre desvinculada del moment històric en el qual va sorgir i en el qual s’hi insereix: la dictadura franquista.

Joan Perucho

Aurora per vosaltres (1951) manté el to elegíac característic de la poesia de Perucho. A voltes adquireix el deix sentenciós, a voltes la lucidesa d’un apunt irònic, però sempre és constant l’escriptura des d’un punt de vista malenconiós i d’acceptació del pas del temps. El sentiment de pertinença a la terra, la felicitat de la llar familiar entre llibres i davant del rostre estimat, tot això és el que dóna sentit a la vida, la vida entesa com “El viatge”: Cal donar al viatger la pau de casa, / l’hora que fou viscuda, tan alegre. / Els anys, però, no tornen. Hi ha l’amor fidel a la seva muller, Birín, a “Dona meva” (L’angoixa de saber-te / lligada al meu destí / atorga glòria a aquells silencis) i la visió moral del seu dia a dia (Calen, doncs, les nits dolces / a llur gaudi endolat / i a llur saviesa) al poema “La nit”. Aquests dos primers llibres són els més íntims i personals de l’autor, com molt bé descriu Jordi Cervera a l’estudi introductori que encapçala aquest volum de Meteora.

A El mèdium (1954) Joan Perucho aconsegueix dotar els poemes de molts elements nous que fan créixer la seva poètica cap a un vers més condensat, amb innombrables referències culturals (artístiques) i geogràfiques. Podem observar com al llarg del poemari hi trobem la seva geografia literària: Barcelona-Girona-Tarragona-Mallorca i, és clar, l’Ebre i París. Els poemes parteixen de la imatgeria simbolista, amb constants aclucades d’ull als llocs comuns de Baudelaire o Apollinaire. Quan descriu poèticament una gran ciutat (multitud, desesperació, obscenitat) el referent és París. Així ho podem constatar a “Carrer de gran ciutat” i a “Carte postale 1890”, per exemple. Hi ha també un homenatge als soldats, que podria molt ben ser una al·lusió a aquells qui lluitaren contra l’ocupació nazi de París del 1940 (“Per a la tomba dels soldats”) ja que l’atmosfera lírica del recull transita molt sovint per París. A El mèdium també hi trobem les seves motivacions líriques constants: l’amor (L’amor esdevé, doncs, la feliç garantia. / El gran problema de cada dia està resolt) al poema “Eros”, per exemple, i les referències a l’art i a la bellesa (“Tres temes de Picasso”). Tot i així, allò que despunta d’aquest llibre és l’espurna esotèrica i el to profètic i apocalíptic que, sobretot, mostrarà al llibre següent, El país de les meravelles (1956). D’aquest volum en concret, cal destacar els poemes “Aquesta estranya flor”, “Aniversari” i “Com una música o un plor, com un sospir” que trobem a la part final. El primer poema esmentat versa sobre l’aparició d’un cavaller que sembla coincidir en el moment existencial del poeta, el segon és una reflexió sobre la mort i el darrer és una visió lírica i enigmàtica de l’eternitat. En aquests dos darrers poemaris del volum, l’estil de Perucho adquireix la maduresa i l’alçada lírica que el converteix en un poeta clàssic i indiscutible. Tenir aquest llibre a les mans avui dia és un motiu de celebració i de retrobament amb l’esperit indòmit i sorneguer de Perucho. És a dir, una troballa molt preuada.

         R.Mirabete, article publicat a NÚVOL, el diari digital de cultura

Poesia 1947-1956, de Joan Perucho. Edició a cura de Jordi Cervera. Editorial Meteora. Mitilene, 29