EL MOLL DE L’OS
Deixa un comentariIl·lustració de MariJo Ribas per a el moll de l’os
el teu sentit de supervivència
t’empeny a no volar massa alt.
En els teus somnis
els penya-segats són a prop
i el perill d’estavellar-se mossega el clatell.
T’enlaires una mica
avances a les palpentes
matusserament
com un bebè
si els bebès volessin.
S’eleva el cos
però la teva ombra
t’observa des del terra
desganada, sorneguera
mostrant-te amb la mà
l’àncora que encara et subjecta.
Maria-Antònia Massanet, el moll de l’os (2012)
Al llarg d’aquest recull poètic il·lustrat, que lentament s’encarna per mitjà de la paraula i de les múltiples recreacions visuals que relliguen el llibre, la poeta va tensionant l’instrument -el bisturí, per ser exactes- per donar cos al desig. El vers juga a estudiar l’anatomia del pes de la carn, és a dir, a relatar les fluctuacions del cos i de l’intangible emocional, per mitjà dels òrgans i cartílags i muscles que fan possible l’acció de viure’s plenament en les explicacions obertes del cos.
Maria Antònia Massanet aconsegueix dotar els poemes d’una fusió lírica -i narrativa, també- per atènyer la dicció i el discurs mitjançant la imatge interior, forta, connotada per part del cos observat detalladament; és a dir, la fuita emocional queda desvestida i es corporitza en l’anàlisi i descripció d’estats vitals intensos, apassionats i d’un erotisme cru i tallant. La veu poètica adquireix el to veraç de l’escriptura eficaç, directa, agosarada. Els gestos de l’ànima són el discurs del cos -quina bella imatge la d’aquests versos citats, en què l’ombra del cos de la poeta li recrimina la pròpia indecisió!- i ben sovint el verb fet carn és una dissecció, un tall profund, una història que relatarem. Com una exploració del nostre cos íntim (coneixement i alliberament) i una projecció de la nostra incertesa i vivència: el moll de l’os de la memòria feta nostàlgia.
Ricard Mirabete