última ronda - r.mirabete

Des del recer àlgid i apassionat de la vivència d’un amor infranquejable, que no es deixa posseir per la reflexió sinó pel vers, Jordi Cervera ens lliura aquest poemari-tractat d’amor. A Laura, potser és un conjunt polièdric i multiforme de 43 poemes que assaja les modulacions del vers transformant-se en instantànies o epístoles d’un amor i una passió esclatants. Les diverses intensitats líriques expliciten la certesa del sentiment amorós. Al llarg de l’obra hi trobem la gamma de colors, de matisos, que agombolen el neguit de l’amant i el seu anhel incondicional per a l’estimada. L’amor es mostra d’una manera acurada, transparent, per mitjà d’uns versos que són tota una declaració d’intencions. Cervera es deixa portar per l’expressió lliure i desacomplexada, en què cada paraula evoca un vincle particular amb la Laura destinatària dels poemes.

Al pròleg de l’obra, el poeta Ponç Pons ens anticipa bellament les coordenades líriques per on transita el poeta i el seu recorregut líric. Pons escriu: Jordi Cervera no amaga el seu amatori desfici i el va exposant i el verseja com qui en escriure es va obrint les venes del sentiment. La major part dels poemes participen del moment viscut en què neix l’emoció i la seva plasmació en el vers. Cervera es declara trobador cibernètic i els seus poemes són una carta cadenciosa a l’amant, que el llegeix des de la distància. Són molt més que una confidència; són una mena de radiografia de l’amor que van construint de manera original i particular tots dos.

El títol de l’obra remet al nom de l’estimada però també a la Laura de Petrarca. El poeta no defuig les referències clàssiques i se’n serveix per acompanyar als lectors en la seva certesa amorosa. Mostra la seva versatilitat lírica i plasma en diferents gèneres de composicions poètiques la unicitat del seu neguit i anhel. Convé destacar la seva capacitat per oferir-nos un tast de composicions breus (com ara la tanka i el haikú) i també composicions llargues, com la sextina o proses poètiques. El vers lliure domina en els poemes més llargs que prenen la forma semblant a una carta poètica en vers. Després dels primers poemes del llibre –A Laura, potser i Princesa de fum– que són una invitació a endinsar-nos de ple en l’estat d’amor-passió que destil·la tot el poemari, el poeta arriba al punt en què el vers és pura confessió i ofrena: Ara que sé que t’agrada, / només vull que el teu cos, / de princesa i de fum, / que segur té gust de sal / i perfum de cotó fresc, / sigui la moixaina falaguera / del futur que lliuro… A Laura, segur.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.47.

Comparteix això:

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 19 de setembre de 2010 per ricard99

GRAMÀTICA DE L’EQUILIBRI

Deixa un comentari

GRAMÀTICA DE L’EQUILIBRI

Sonia Moya

Editorial Galerada

Cabrera de Mar, 2010

De quin cantó mor l’aigua del desig? En una relació de parella les friccions i els apropaments van d’un cantó a l’altre en un mateix futur present. Sonia Moya ha construït un poemari que relata la vivència determinant que és la construcció d’un amor amb dos vasos comunicants: el desig cap a l’altre i la pròpia llibertat. El trajecte poètic busca l’equilibri a què apel·la el títol de l’obra a partir de la consciència d’un amor que es manifesta en els petits gestos de la vida quotidiana. La poeta se serveix dels elements del seu món particular: la seva llar amb tots els rellotges, taules, plats i forquilles possibles que remouen la sintaxi personal de les seves pors i incertesa. Gramàtica de l’equilibri és un conjunt de trenta-set poemes amb títols quotidians i sorprenents com ara Miopia i altres dolences, Galledes o Tupper-where. L’obra s’estructura en tres parts ben diferenciades. Les referències filològiques donen títol a les seccions i a les parts centrals del llibre. Hi trobem una mena de morfologia geogràfica i la semàntica d’un escenari. Tot plegat per explicar-se a si mateixa cap a on dirigir les seves paraules i el seu destí. En el poema Itinerari que inaugura la segona part la poeta escriu: Segueixo les indicacions / que em porten al meu destí: / no hi ha dreceres. / Em mena al teu revolt / la rigidesa de la soledat / i aquesta mà dreta / que es recargola i reinventa / cada cop que agafa el llapis… Mentrestant els poemes relaten les petjades de les besades i les paraules en la memòria.

La incertesa i les pors, les friccions i les trobades, arriben a l’assumpció plaent del desig acomplert i feliç. Al llarg de la tercera part, els poemes arriben a una certa declaració pública de confessions i certeses. El jo poètic es deixa anar per mitjà d’una ironia desacomplexada, que voreja el sarcasme en ocasions. Sonia Moya ha aconseguit d’escriure un llibre que relata la història d’un amor, amb els seus orígens i les seves destinacions. L’amor és la peça clau de l’escenari vital que configura el seu present. I el correlat de l’escriptura és l’artefacte emocional que vehicula la seva passió. Allò que entrevèiem al poema citat anteriorment es confirma en l’esclat d’escriptura i vida de l’amor viscut i explicat. Com en el poema Tinta de la tercera i última part: De tinta se’m taquen / els dits de les mans / quan evapores les lletres, / i em despullo miqueta a miqueta, / cos a cos, braç a braç… Full en blanc, DIN A4… sense forats? La puresa més obscena. I acaba el poema amb la confirmació del lligam absolut entre amor i escriptura: Tanta tinta / que em suarà la pell. Com apunten els membres del jurat del Premi Amadeu Oller en la introducció de l’obra, Sonia Moya construeix uns poemes que doten de plena significació poètica els objectes quotidians del seu viure.

Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.47

Comparteix això:

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 11 de setembre de 2010 per ricard99