THE CHANGINGMAN
Deixa un comentariPAUL WELLER
The Changingman
“La psicodèlia prové d’una llum encesa per un fusible amarg…” (Paul Weller)
PAUL WELLER
The Changingman
“La psicodèlia prové d’una llum encesa per un fusible amarg…” (Paul Weller)
RADIO FUTURA
No tocarte (en directe amb Miguel Rios, 1987)
Una cançó d’una mena d’amor, d’una mena de sentiment, d’una mena de passió. Els camins del Senyor són inescrutables i els de les persones són una via de ferrocarril que no té aturador.
Vegem: http://www.youtube.com/watch?v=V20uRsETOB8&feature=related
JOE JACKSON
You can’t get what you want (till
you know what you want)
I tot s’avingué als propòsits d’aquell músic que recorria carrers sense lluna; tot resplendia amb una claror que sorgia d’horitzons proscrits que ja no vestien els quatre fanals del Portal de la Pau. Ell es proposà de fer un recorregut que ja no es feia -com deia aquell poeta del port, “Ara no es fa, prò jo encara ho faria”- i tot fent-se sang als llavis repetia un cop i un altre la melodia de saxo fins que sabé què era el que ell volia… i ho va aconseguir; però no només de saber-ho, sinó també d’aconseguir-ho.
ELVIS COSTELLO
Almost blue (1981)
Almost blue
Almost doing things we used to do
There’s a girl here and she’s almost you
Almost all the things that your eyes once promised
I see in hers too
Now your eyes are red from crying
Almost blue
Flirting with this disaster became me
It named me as the fool who only aimed to be
Almost blue
It’s almost touching it will almost do
There’s a part of me that’s always true…always
Not all good things come to an end now it is only a chosen few
I’ve seen such an unhappy couple
Almost me
Almost you
Almost blue
EELS
Novocaine for the soul (1996)
Algú ha sabut crear la novocaïna per a l’ànima? per al cos sembla que sempre ha estat blanca… i per a l’ànima, serà negra? O tan sols una pols estel·lar que ens empassem del cel estrellat…? *
“La vida és dura i jo també ho sóc, és millor que em donis alguna cosa perquè no mori… la vida és de color blanc i jo sóc negre, Jesús i el seu advocat tornen, oh estimada! estaràs aquí abans que desaparegui pulveritzat?” (EELS, s.XX)
Vegem: http://www.youtube.com/watch?v=6nBOROExwE0
*Aquesta cançó ha estat triada per la seva música però com que hi ha un cantant que expressament diu una lletra, aquesta no la podem obviar…
– Al poble del costat els ha plogut la sentència del Tribunal i el resultat és negatiu.
Els vilatans se sentiren alleugerits pel pes que queia damunt del poble del costat. S’abraçaven i reien, practicaven balls improvistats, fins que el portaveu major els va convèncer per desfer la rotllana i anar cadascú a casa seva a fer el dinar i a engegar la televisió. Aquell dia els vilatans nostrats se sentiren bé, confortables -la desgràcia no els tocava de prop- tanmateix un cop a casa hagueren d’aguantar el pes del tedi institucional, l’espera desencisada, l’espoli fiscal i la ràdio de freqüència modulada per l’apatia, l’intrusisme nacional i aquella mena de benestar superficial i covard dels qui volen només ser esclaus en pau… i tal dia farà un any.
Al poble del costat aquella resolució del Tribunal els va fer sortir al carrer, abraçar-se i somriure, practicar balls de bastons i agermanar castellers fins a la balconada de l’ajuntament, i tot seguit reclamar els seus drets com a nació deixant de pagar tributs per existir i amb aquella mena de benestar semblant a la dignitat.
La desgràcia descobreix a l’ànima una llum que el benestar no arriba a percebre.
FOO FIGHTERS
Big me (1996)
Els cotxes no s’aturen, els nois creuen el carrer amb un caramel que se’ls desfà a la boca i arrepleguen la cartera de l’escola en un portal abandonat, una dona parla pel mòbil asseguda al seient del seu cotxe negre i fa negocis internacionals, i la veritat és que tan sols vull fer-me gran i feliç com una bombolla de dubble bubble en aquesta metròpoli de petits individus de ciutat. I si l’optimisme fos aquesta cançó?
Era el paratge, fins allà on la llum el concedia: la font d’aigua pudosa, els plàtans absoluts de la retina en tardes escolars, i els radis de les nostres bicicletes en el fang, urpant secrets d’una fortuna mai no expandida. Ignoràvem qui ens mirava darrera la finestra, i era la culpa la saba que ens traïa. No hi ha ocultacions més grans quan els anys ens depassen: he tornat per creure que tota aigua és benèfica. Cos antic que perpetues la teva putrefacció sense sentit. La casa abandonada ha estat tancada. Cegues, les finestres, fusellen l’esperit. Sense nord cercaré més estranyes belleses, trepitjo fulles seques, se m’ha fet nit.
SUSANNA RAFART, Baies (2005)
La raó és confusa.
Immediat, el reflux
dels sentits. (El blanc tensa
les línies.) Res no
ha de quedar escrit.
MONTSERRAT RODÉS, Deleàtur (2002)
Lluny i a prop són maneres
d’entendre una cosa que no es pot entendre.
Els peus encara humits de l’estimada
constel·lats de pedretes fines indolentment enganxades.
I el mar a davant;
tot és encara per començar,
tot és nou, i molts ja no hi són,
i penso que aquesta
pedra que llenço a l’aigua
mai més no tornarà a la riba.
Una pedra contra tot l’univers,
una entre tantes,
la meva pedra.
XEVI PUJOL (Mar cendrosa. Ed. Fonoll, 2009)