última ronda

EL REGISTRE DE SOBÀKEVITX

El registre de Sobàkevitx impressionava perquè era extraordiàriament complet i detallat: no s’havia passat per alt cap de les lloables qualitats de cada serf: en un deia "bon fuster", en un altre havia afegit: "assenyat, no beu". S’assenyalava també la circumstància de qui era el pare i la mare, i quina conducta havien observat aquests dos; n’hi havia un, només, un tal Fedótov, sobre el qual havia escrit: "no se sap qui és el pare, va néixer de la criada Kapitolina, però té bons costums i no és lladre".

                                   NIKOLAI VASSÍLIEVITX GÓGOL (St Petersburg, 1840)

CITY GIRLS

J.J.CALE (1982)

       CITY GIRLS 

Clareja lluny del finestral:

els carrerons pintats de cel

floregen com núvols prenyats

de ràbia, desdeny, recel.

Des de la cambra de l’hostal,

ben ebri de plaers nocturns,

la veig asseguda al fanal

de la placeta dels besllums.

Desnua el dia la carcassa

humida de la nit gebrada,

i emmena els ulls cap a la plaça

on un noi canta una corranda:

     Only one thing I can give

      A song down where you live

      I’ll sing to stay around you hear the sound

      City girl, please, stay around.

                   Ricard Mirabete (Última ronda, 1999)
 

BIBLIOTECA MÍNIMA

BIBLIOTECA MÍNIMA

Escrites al primer, hi ha les preguntes,

i al segon tom hi ha dibuixos de gent

amb cap de rata. Dels gravats senars

se’n desprèn l’harmonia universal

closa dins un hexàedre: pintura.

                JORDI DOMÈNECH (Sabadell, 2002)

ARRELAR ÉS POSSIBLE…

ARRELAR ÉS POSSIBLE

ARRELAR ÉS POSSIBLE que sigui la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en raó de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que manté vius certs tresors del passat i certes premonicions de futur.

                                                                                       Simone WEIL

  M’ha semblat adient apuntar aquest pensament de Simone Weil per tal de ser conscients, una vegada més, del que és d’important tenir lligams amb persones, amb paisatges, en definitiva, amb la terra, el país. La recerca d’un mateix és la investigació cap a dins d’un mateix d’allò que el fa créixer, d’allò que ha alimentat la seva vida real, activa i natural. 

ABANDONADA SORPRESA

Balleu oracions, pronuncieu cantades

tres paraules caldees, amb talismà penjat

o amb ciris a una Verge, el futur i el passat

són cops d’ull a les flors. Arpes desafinades

s’abracen als tambors quan vénen les baixades

preses dels llacs oberts. Rompent la fosquedat,

el carro de la bóta i el diamant trobat

remullen el misteri, esteses les bugades

i ja llançat el disc. Pugem baixant graons

que sorollen de càstigs. El cantell de la copa

tot s’il·lumina d’aigua. S’alça el teló de fons.

L’escena representa el gran mapa d’Europa;

simis i tramoistes s’adormen pels telons;

travessen els set savis amb l’ombrel·la ben xopa.

                   JOAN BROSSA (Barcelona, 1948)

BALLAD OF A THIN MAN

BOB DYLAN

El gran Dylan, el mestre, l’amic desconegut i irreverent que porta tants anys com voltes la ruleta de la taula major de qualsevol casino. En aquest tema dóna conversa a un home desesperat, magre i sofert en moltes batalles contra la solitud. Hi ha una aparició? Es dirigeix a si mateix? És més real l’espectre Mr Jones que Mr Dylan, el jueu errant? De tots els seus blues aquest és el que repercuteix amb més fermesa a la meva memòria rodant per laberints estranys.

DELS CARRERS ANTICS

Dels carrers antics

de la meva ciutat, estimada,

m’encercla la closca dels anys.

Minuts, segons, crits

s’encenen amb la fosca, estimada.

Trajecte de nit

al carril d’acer

dels que tornen d’ahir.

El metro s’atura al mig del túnel,

poc abans d’arribar a l’estació.

Quedem suspesos a l’univers de la matinada.

La tornada és l’arribada a la posta.

                 Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)

        POU NEGUITÓS

Al fons d’un pou negre i profund

m’hi vaig trobar descalç i somnolent

quan la lluna fa seu el munt

de sabates i xecs signats pel vent.

Reescriuré de la nit l’esbós

innúmer de mots que no he dit:

els pensa qui viu en el sentit

de la llei del pou neguitós.

                     Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

NEUROSI

NEUROSI

Del soterrani dels avis

vinc amb la pols encesa d’ahir:

nu, amb nafres a l’ossada,

grimpant pels esglaons, esbufegant

fins a la primera planta.

Arrossego cada ull i la mirada

es parteix en tres miralls antics.

Retrona un llamp esmorteït

a la paret ja calcinada;

ressegueixo la línia tènue

de la neurosi matinal.

               Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)

CANÇÓ D’AMOR 101

QUIMI PORTET (1999)

Una cançó d’amor definitiva. Després de les 100 anteriors vomitades a les ràdios d’arreu, tan sols restava la definitiva, oh cels!, la que anul·lés les precedents. L’amor a una petita noia, de mel, reduïda als complements auxiliars del seu cor de nina ensucrada. Portet porta la lletra al minimalisme hedonista del cos i les extremitats de la noia X en qüestió. Sí, és cert, ja ho sé!!!, que l’autor es refereix a una noia inexistent -les 100 cançons també ho feien- és per això que ja no es fan cançons d’amor? o si se’n fan són totes falses? o si…??? Prou! escoltem la música d’amor a una petita noia, de mel, reduïda als complements auxiliars del seu cos menut i les extremitats de la noia X en qüestió… 

QUAN LA CLAROR DE L’AIRE

Quan la claror de l’aire es va apagant

i ja la falç de la lluna

s’afua enllà envejosa i verda

entre porpres rojors:

-Hostil al dia,

segant furtiva a cada pas

jaços de roses que pengen

fins que fosca avall s’afonen,

fins que pàl·lides s’enfonsen en la nit-

Així jo mateix, fa temps, em vaig afonar

des dels meus deliris de veritat,

des dels meus anhels del dia,

cansat del dia, malalt de llum,

-em vaig afonar cap avall, nit avall, ombra avall:

d’una sola veritat

brusit i assedegat:

                    FRIEDRICH NIETZSCHE

CIUTAT BLANCA

CIUTAT BLANCA

Ciutat blanca de branques d’asfalt,
laberint de passions desbocades…
Presó blava que encercles la nit,
el delit de les flors amagades!
Escolta! Escolta’m, i jo bufaré dins teu
una ànima.
Ciutat estimada,
donzella de la multitud
ufanosa del seu guany,
ara comença el joc entre tu i jo.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)

DE LES TEVES VIRTUTS

Mira com cadascuna de les teves virtuts cobeja el més alt de tot: vol tot el teu esperit, perquè sigui el seu herald, vol tota la teva força en la ira, en l’odi i en l’amor.

Cada virtut està gelosa de l’altra, i una cosa espantosa és la gelosia. També les virtuts pot dur-les a la tomba la gelosia.

Qui està envoltat per les flames de la gelosia acaba girant contra si mateix, com l’escorpí, el fibló emmetzinat.

                                                             FRIEDRICH NIETZSCHE (1844-1900)