Cómo combatir la pesca ilegal (entrevista y reportaje para Europa 2014 de RTVE)
0
Publicat el 29 d'abril de 2014
A favor d?una estratègia win-win-win
0
Publicat el 25 d'abril de 2014
(Aquest és un extracte d’un llibre que just acabo d’entregar i que actualment es troba en fase d’edició. Està previst que aparegui el proper setembre, gràcies a l’editorial “Rosa dels Vents”. L’avanço aquí amb l’única voluntat d’intervenir en el debat obert recentment sobre la validesa del concepte win-win)
Si bé és possible que, per a alguns interlocutors, l’argument de l’eventual eficiència econòmica d’una Catalunya independent pugui ser un factor que permeti recollir certes simpaties, la meva experiència personal és que aquest tipus d’argument més aviat genera recels.
El risc més important consisteix a reduir el procés a una mena de temptació ‘egoista’ que s’aprofita d’una situació de crisi econòmica i que, en conseqüència, instrumentalitza els sentiment col·lectiu en benefici d’un interès minoritari.
Aquest raonament, prou freqüent en la premsa internacional, acostuma a vincular el cas català amb, per exemple, el de la Padània italiana, i genera, per tant, un cert distanciament.
Si bé és evident que existeixen greus injustícies, tant fiscals (el no respecte de l’ordinalitat, per exemple) com en termes d’inversió cap a Catalunya, aquest és un argument que s’ha de saber exposar en la dosi justa i complementar molt bé amb altres aspectes, ja que, si se serveix sol, és fàcilment manipulable i se’ns pot acabar girant en contra, especialment quan parlem amb determinats interl·locutors pels quals la solidaritat interterritorial i la redistribució de la renda són pilars ideològics bàsics i indefugibles, com és el cas dels entorns sociopolítics en els quals personalment m’ubico, és a dir, el de les famílies d’esquerres i ecologistes.
Precisament perquè considero que no hi ha cap argument que pugui qüestionar la, fins ara, evident dimensió solidària de Catalunya respecte la resta de l’Estat, crec que hem ser especialment prudents a l’hora de fer servir arguments econòmics o de greuge fiscal.
Per altra banda, tal i com desenvolupo més endavant, defenso sense matisos el fet que una Catalunya eventualment independent hauria de ser exemplar en la participació solidària amb la defensa de l’Estat del benestar col·lectiu, igual com ho hauria de ser en relació a les polítiques de cooperació i solidaritat.
Així mateix, tampoc sóc gens partidari de posar més llenya al foc de la ja de per sí tensa contraposició Catalunya-Espanya, i això tant per motius emocionals, com pràctics.
En quant als motius emocionals, primer, crec que és fonamental ser conscients que tenim prou arguments de pes per defensar la legitimitat de dur a terme un procés d’autodeterminació sense necessitat de carregar les tintes en les relacions personals.
És evident que en un procés d’aquestes característiques hi ha moltes susceptibilitats, però, almenys pel que fa a mi, no tinc res personal en contra d’Espanya, ni de la gent que se sent espanyola ni, fins i tot, d’aquella que s’oposa visceralment, dins i fora de Catalunya, al procés. Hi tenen tot el dret. Només faltaria. A més, el meu anhel és que sigui quin sigui el resultat del procés, en el projecte de país que construïm hi ha de cabre absolutament tothom. Si perdem de vista aquest principi, per a mi determinant, cometrien un greu error.
En segon lloc, però, hi ha també un motiu eminentment pràctic per a no fer-ho. Assumint de manera incontornable el fet que, en el cas que es consumés una separació, Catalunya hauria d’assumir de manera corresponsable la part que li correspongui de l’haver, però també del deure (diga-li deute), constato, per exemple, que més que estar preocupada per la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, a molta gent arreu d’Europa (fins i tot entre les veus més d’esquerres i ecologistes) els inquieta sobretot saber com quedaria la resta Espanya sense Catalunya (li traiem el 19% del PIB, que no és poca cosa), i sobretot qui se n’hauria de fer càrrec. Col·legues alemanys m’han arribat a dir, i no una ni dues, sinó diverses vegades, que Alemanya no acceptaria de cap manera que Catalunya se n’anés d’Espanya, si això comportés que haurà de ser la resta de la UE (i en essència Alemanya) qui s’hagi de fer càrrec del ‘problema’ econòmic espanyol. En altres paraules:
–Espanya és el vostre problema. Feu-vos-en càrrec –em diuen.– No ens passeu el mort a nosaltres.
Vagi per endavant que, davant d’aquest raonament, responc que personalment no tinc cap dubte que Espanya, fins i tot sense Catalunya, és un país perfectament capaç de sortir-se’n. El problema, en tot cas, no és de país, sinó de polítiques econòmiques i d’elits governants. I aquest no és un problema que afecti, només, a Espanya, sinó que també toca a Catalunya, on també tenim els nostres problemes de mala/pèssima gestió administrativa, així com de decisions territorials de dubtosa racionalitat econòmica, social i ambiental. I, és clar, si fem esment de la corrupció, malauradament hem de concloure que aquesta és un problema a Espanya, cert, però també a Catalunya, i fins i tot a Alemanya.
Dit això, constato també que existeix una evident preocupació en relació, per exemple, a què passaria amb el deute públic en cas de secessió. Val a dir, però, que els principals alimentadors d’aquesta preocupació han estat els mateixos dirigents espanyols, com el ministre Ruiz Gallardón, quan davant del Cercle d’Economia va afirmar davant dels empresaris que, si Catalunya sortia d’Espanya, Espanya (no Catalunya) hauria de sortir de l’euro. Un cop més, reitero que aquesta mena de preocupacions, per bé que legítimes, reclamen d’un debat i una aproximació serena i racional, ben documentada i, sobretot, sensible amb les necessitats de la població més necessitada.
Des d’un altra perspectiva, convé tenir ben present, a més, que a curt i mig termini, el principal aliat de Catalunya en el si de la UE, i a escala internacional, hauria d’acabar essent, per lògica, l’Estat espanyol. I a la inversa. I això tan per raons geoestratègiques i econòmiques, com de trajectòria política però, sobretot, pels enormes vincles personals establerts. No dic que aquesta aliança sigui immediata ni fàcil, però si alguna cosa podem extreure de les experiències escandinava, bàltica i balcànica, entre d’altres, és que al cap i a la fi existeixen una tendències ‘naturals’ a confiar en els més afins i propers. Això, lògicament, exigirà d’un temps de maduració i, per descomptat, estarà totalment condicionat a com es desenvolupin els fets. Allò que defenso aquí, en qualsevol cas, és que no sigui per manca de voluntat nostra que això no pugui ser.
Per últim, també tinc la tesi que a la Unió Europea sortirà, en conjunt, més beneficiada amb una bona relació Catalunya-Espanya, que no pas amb un nou capítol de tensions bloquejants de dimensió territorial (penso, per exemple, en el cas xipriota i la confrontació greco-turca, i en els nombrosos, incòmodes i sovint desagradables debats que aquestes disputes han comportat).
En suma: tant per motius emocionals com estratègics crec que ens convé una aproximació triplement positiva, que podríem anomenar win-win-win. Hi guanyaria Catalunya, per descomptat, però també hi podria guanyar l’Estat espanyol (que comptaria amb un soci i aliat privilegiat en el si de les institucions europees) i fins i tot hi guanyaria la UE, ja que una Catalunya que no hagués d’estar pendent de les seves eternes disputes polítiques i competencials amb l’Estat espanyol hauria de poder ser (almenys així ho defenso) molt més proactiva en la defensa del projecte europeu.
Foto: Clàssica imatge usada sovint en ‘Educació per la pau’ per posar en valor la cooperació com a oposició al conflicte.
Publicat dins de Política Catalana/PPCC/Andorra | Deixa un comentari
Aquí l’entrevista que em va fer SexyEurope
0
Publicat el 22 d'abril de 2014
Entrevista a Raül Romeva @SexyEurope2014: Aquí la nostra entrevista a @raulromeva a tall de regal d’acomiadada. Moltes gràcies!! > http://t.co/a0bFK6M8Ge #Europe #SexyEurope #EP2014
Publicat dins de Entrevistes | Deixa un comentari
Eleccions europees, democràcia i sobirania (publicat diumenge 20/4/14 a El Periódico)
0
Publicat el 20 d'abril de 2014
Democràcia i sobirania (publicat a El Periódico, diumenge 20/4/14)
Dir, davant d’unes eleccions, que aquestes van de democràcia pot semblar una redundància. I tanmateix, allò que sobretot està en joc a les eleccions del proper 25 de maig és la mateixa essència democràtica del projecte europeu. Més encara: la credibilitat democràtica d’aquest. Cada vegada més, la gent percep que poder i política són dos conceptes separats, fins i tot enfrontats. Avui, la capacitat de canviar les coses (el Poder) no rau, necessàriament, en aquelles i aquells que han estat elegits democràticament per decidir què cal fer (la Política). Ho diu Bauman, i jo ho subscric. No és la Unió Europea allò que està en risc, sinó la pròpia essència del sentit democràtic.
Que la darrera presidència semestral d’aquest mandat l’hagi ostentat Grècia, bressol de la democràcia, no deixa de ser un fet carregat d’enorme simbolisme. Especialment perquè Grècia representa avui el paradigma del fracàs d’una determinada idea d’Europa. Una idea que s’ha quedat, de moment, en això, en idea, bona, sí, però que tanmateix no ha aconseguit esdevenir ànima.
A l’Europa d’avui manen més els mercats que la política (ja s’espera la dreta ho aplaudeixi, això, però sorprèn que ho faci la socialdemocràcia), augmenten les desigualtats, es retallen drets i llibertats, es dispara a qui busca, legítimament, tenir una mica més d’esperança de vida, o s’expulsa qui és diferent, o senzillament pobre.
En el marc de les eleccions al Parlament Europeu percebo molta preocupació per la més que probable pujada de les forces euroescèptiques, o directament euròfobes. Comprensible. A mi, però, em preocupa molt més l’aparentment imparable ascens de l’eurofrustració, de l’eurodecepció, de l’euroindignació. Hi ha un denominador comú que explica tan un fenomen com l’altre. Europa ha fallat. La democràcia europea ha decebut, per fràgil, per poc creïble.
Sobirania. Aquesta és la clau. La democràcia serveix per convertir els pobles en sobirans. Si la construcció europea té sentit és, sobretot, per tot allò que significa com a ideal: superació de guerres, Estat del Benestar, igualtat d’oportunitats, drets i llibertats, responsabilitat i lideratge internacionals,… Tot això està en qüestió. I ho està perquè les actuals majories, impregnades d’ideologia neoliberal, presents tant en els governs dels Estats com a les institucions europees, han segrestat aquesta bona idea, i l’han pervertida.
El 25 de maig ens enfrontem a un dilema: o bé plantem cara i reclamem el dret a decidir sobre tot allò que ens afecta, o bé renunciem a la sobirania que democràticament ens pertany. De les eleccions en sortiran noves majories, noves legitimitats, noves correlacions de forces que han de permetre recuperar la idea originària del projecte europeu. Un projecte on ha de ser possible que un poble exerceixi, amb tota normalitat democràtica, el seu dret sobirà a decidir el seu futur, però també on cada ciutadà i ciutadana ha de poder reclamar el seu dret a ser subjecte actiu, i no només passiu, i recuperar un poder que en aquests moments li és prohibit.
Publicat dins de UE: present i futur | Deixa un comentari
I ara sí, finalment, s’abaixa el teló. Jo em retiro d’escena, però l’obra continua
4
Publicat el 17 d'abril de 2014
La vida són cicles, inicis i finals, transicions entre moments, experiències dinàmiques, una successió d’entreactes. Tot allò que comença necessàriament s’acaba, més tard o més d’hora, millor o pitjor, amb més encerts o amb més dolor.
Avui tanco una etapa que ha durat deu anys. Pot semblar un període molt llarg, o molt curt. Depèn. En termes vitals pot arribar a ser, fins i tot, una eternitat. Per a la meva filla i el meu fill, per exemple, és molt més que la seva pròpia vida: no m’han conegut en cap altre format que el de fent i desfent maletes. Durant molt de temps, el meu fill estava convençut que el ‘papa’ treballava en un avió. Sense arribar a aquest extrem, per a la gent que avui és a la universitat deu anys és pràcticament mitja vida. Per aquests nois i noies, jo sempre he estat ‘allà’, com el dinosaure de Monterroso. Formo part del mobiliari ‘europolític’. I per a mi, que ara en tinc quaranta-tres, és pràcticament un quart del meu cicle vital. Des de qualsevol d’aquests punts de vista, per tant, deu anys són molts.
I tanmateix, posats en perspectiva, deu anys són una misèria. Agafem l’escala històrica que vulguem: història de Catalunya, història de la construcció europea o història d’Europa (no és el mateix), història de la Humanitat, existència del planeta Terra, Univers,… No, definitivament, deu anys no són pràcticament res. Amb prou feines un sospir, un simple alè, una trista gota de voluntarisme diluïda en la immensitat d’una realitat convulsa que canvia a perpetuïtat. Una anècdota, rellevant per a qui la viu, és clar, però insignificant si la situem en un context més ampli.
Tot, al cap i a la fi, és relatiu. I és amb plena consciència d’aquesta relativitat de les coses, de la brevetat del nostre pas per la vida, que aprofito que s’abaixa el teló (final d’acte) per sortir d’escena. Ja no tinc més paper en aquesta obra.
És impossible resumir en un apunt, necessàriament breu com aquest, què han significat aquests dos lustres en termes personals, polítics i professionals. De fet, de les moltes preguntes que, de manera comprensible, em veig obligat a respondre sovint (sobretot darrerament) n’hi ha dues que temo particularment. Una és: amb què et quedaries d’aquests deu anys? I la segona: i ara què faràs?
La resposta a la primera serà sempre injusta, per impossible. La resposta a la segona, per la seva banda, requereix prèviament d’una pausa, d’una reflexió i d’un dol (totes les transicions en comporten) que tot just ara comença, i que no sé quant durarà. Sigui com sigui, tinc ganes d’estudiar nou llibrets, de preparar nous papers, de pujar a nous escenaris (i tornar a alguns dels antics, que havia abandonat), de seguir, en definitiva, formant part del teatre de la vida.
Vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que m’han permès viure aquesta experiència, començant pel partit (això és, la militància d’ICV), que un dia em va convidar a representar-la al Parlament Europeu, als amics i amigues que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys, i que, malgrat tots els errors que hagi pogut cometre, continuen considerant-se com a tals, i a aquells/es que, havent-me acompanyat a l’inici, se senten decebuts/des (us demano disculpes, no ho he sabut fer millor), a l’equip amb qui he treballat, que m’ha assessorat i que m’ha patit, a la família, que ha viatjat amb mi, constantment, dins la meva maleta emocional, i en definitiva a tota aquella gent que ha sabut veure al darrere dels errors i dels encerts, la voluntat d’una persona amb tantes limitacions com ganes de fer-ho bé.
Fa deu anys, George Steiner pronunciava a la Fundació Nexus una suggerent conferència que va titular: ‘La idea d’Europa’. En recomano la lectura. Deu anys després la rellegeixo, per recordar-me on érem llavors, i per comparar-ho amb on som ara. Europa segueix essent una bona idea, no en tinc cap dubte. En tot cas hi ha un problema de llibret, d’interpretació, de direcció i, fins i tot, d’escenografia i d’atrezzo. El públic s’ha cansat d’esperar que l’obra el convenci. Hi ha qui, avorrit i frustrat, ha abandonat la sala, d’altres, però, no es resignen a ser simples espectadors/es i opten per pujar a escena, igual com jo vaig fer fa deu anys. Sigueu benvingudes i benvinguts. Us desitjo tota la sort, i sobretot tots els encerts, que els qui ara ens retirem no hem tingut.
El teló s’abaixa, doncs, temporalment, i alguns dels actors i actrius ho aprofitem per desaparèixer entre bambolines, discretament. Tanmateix, l’obra continua, i la millor part encara ha d’arribar. N’estic convençut.
Publicat dins de Miscel·lània personal | Deixa un comentari
Acabar definitivament amb les bosses de plàstic és, des d’avui, més aprop.
0
Publicat el 16 d'abril de 2014
En la penúltima votació que hem fet al Parlament Europeu durant el present mandat, hem adoptat la nova legislació europea per reduir l’ús de bosses de plàstic d’un sol ús. És una gran i important victòria ecològica i intergeneracional.
Els diputats i diputades hem votat majoritàriament a favor d’enfortir significativament la normativa europea per reduir l’ús de bosses de plàstic i els residus plàstics. La mesura comporta l’obligació d’incloure a les legilsacions nacionals objectius europeus de reducció obligatoris i incloure el requisit que les bosses de plàstic tinguin un cost.
Els diputats i diputades hem votat a favor d’incloure objectius clars a la normativa europea per reduir les bosses de plàstic d’un sol ús en un 50% en 3 anys i un 80% en 5 anys. Països com Irlanda han demostrat que amb la política correcta aquests objectius són fàcilment assolibles. Els estats membres que vulguin anar més enllà i prohibir les bosses d’un sol ús podran fer-ho, en virtut de les propostes votades avui.
La proposta legislativa també inclou les bosses biodegradables en l’objectiu de la UE. En aquells estats membres que comptin amb un sistema de recollida selectiva de residus orgànics, com Itàlia o Alemanya, el preu de les bosses biodegradables es podria reduir fins a un 50% per tal d’incentivar la recollida selectiva dels residus orgànics.
Els eurodiputats i eurodiputades també hem donat suport a disposicions encaminades a garantir un preu obligatori de les bosses de plàstic en el sector de l’alimentació, així com una forta recomanació de fer-ho també en sectors no alimentaris. Posar preu a les bosses d’un sol ús és un instrument provat i molt eficaç per reduir el seu consum excessiu.
Font foto: Reuters.
Dos debats de balanç i tancament de legislatura (un amb 8tv, l’altre amb Euroefe)
0
Publicat el 16 d'abril de 2014
1: La tertúlia d’ahir nit, des d’Estrasburg, en què vàrem participar Ramon Tremosa (CiU), Salvador Sedó (CiU), Raimon Obiols (PSC), Maria Badia (PSC), Santiago Fisas (PPC) i Raül Romeva (ICV).
http://www.8tv.cat/8aldia/videos/debat-amb-els-eurodiputats-catalans/
(NOTA: atenció al detall simpàtic del minut 48:50 . Moltes gràcies Santi. Prometo que algun dia me la posaré.)
2: Debate para EUROEFE, con Luis de Grandes (PP) i Enrique Guerrero (PSOE) y Raül Romeva (ICV): http://www.euroefe.com/2259_debates/2499743_ultimo-debate-de-la-legislatura-entre-enrique-guerrero-psoe-luis-de-grandes-pp-y-raul-romeva-verdes.html
Publicat dins de Debats | Deixa un comentari
Unió bancària: too little, too late.
0
Publicat el 15 d'abril de 2014
Al Parlament Europeu hem votat avui les mesures legislatives destinades a crear una unió bancària europea (el mecanisme únic de resolució bancària i la directiva de resolució i rescat bancari), que introdueixen un sistema per gestionar entitats amb problemes, un fons de 55.000 millions d’euros, i un sistema de garantia de dipòsits.
Sens dubte, aquest paquet és essencial per regular el sector financer amb una perspectiva europea més coherent que l’actual, però malauradament manté un dels problemes estructurals de base: moltes de les disposicions bàsiques de l’esquema de resolució bancària continuen basades en simples acords intergovernamentals, es concedeix massa poder al BCE i a la Comissió Europea, i deixa molts problemes pendents de solució.
Un pas important, per tant, però massa petit, a banda de massa tardà. Per això m’he acabat abstenint en la votació final.
Després de 5 anys de crisi bancària i financera, hem arribat a un acord que finalment permet aplicar mesures graduals i pal·liatives que començaran a desenvolupar-se partir de 2016 però que trigaran … 8 anys!
Sí, són mesures necessàries i representen un pas endavant per la creació d’un sistema bancari europeu, però s’han quedat molt lluny de que calia, i del que esperàvem molta gent.
Novament, els governs dels Estats de la UE continuen reservant-se la darrera paraula, i fonamentalment es tracta d’un acord intergovernamental que menysté el Parlament Europeu.
Recordo que l’objectiu general de la necessària unió bancària era acabar amb la percepció que molt gent té que, quan es rescata una entitat financera que ha fet fallida, en realit s’està estafant a les persones contribuents. En canvi no hem aconseguit massa cosa més que una nova resolució bancària i una garantia de dipòsit que són simples pedaços a la situació actual.
Ja és hora que el BCE actuï realment com a prestamista d’última instància, que l’impost a les transaccions financeres s’apliqui de manera generalitzada a la UE i que es separi els bancs d’inversió dels bancs comercials.
Aquesta unió bancària que hem aprovat avui no servirà per fer front a la propera gran crisi financera, almenys fins que la UE no es prengui seriosament acabar amb els bancs que són massa-grans per fer fallida (Too big to exist), els quals, de fet, hauríem de considerar que són massa grans per existir (Too big to exist).
Així doncs, qualsevol mesura pal·liativa ens quedarà petita davant la propera crisi” ha acabant dient l’eurodiputat.
Informació adicional:
• El mecanisme únic de resolució bancària inclou un fons de 55.000 milions per al tancament de les entitats en fallida. El fons s’introduirà de forma gradual en un període de vuit anys a partir de 2016. Ha estat aprovat per 570 vots a favor , 88 en contra i 13 abstencions . Informe Elisa Ferreira ( S& D, Portugal )
• La directiva de rescat i resolució inclou la creació de fons nacionals de resolució finançats a través de taxes bancàries. Aquesta directiva ha rebut el suport de 584 eurodiputats, davant 80 en contra i 10 abstencions, complementa el reglament que estableix el mecanisme únic de resolució bancària i també començarà a aplicar-se a partir de 2016. Informe Gunnar Hökmark , ( PPE, Suècia )
• La directiva sobre garantia de dipòsits ha estat declarada aprovada al no haver-se presentat esmenes al ple. Començarà a aplicar-se a mitjans de 2015 (maig o juny). Aquesta norma garanteix tots els dipòsits fins als 100.000 euros. La principal diferència amb el sistema actual és que, si bé fins ara eren els Estats els que aportaven aquests diners , les noves normes introdueixen fons nacionals finançats pels propis bancs. Informe Peter Simon ( S&D , Alemanya)
Font foto: Dave Simons
Prioritats pel darrer ple d’Estrasburg, del 14 a 17 d’abril (popularment conegut com el ple ‘escombra’)
2
Publicat el 14 d'abril de 2014
Prioritats de la setmana 14-17 d’abril del 2014
La Instrumentalització partidista dels càrrecs de l’administració del PE i de Martin Schulz
Debat dilluns, vot dimecres (informe Ivan)
La preocupació per la instrumentalització partidista que fan alguns càrrecs del PE, inclòs el President, ha suscitat darrerament importants debats. El passat 03 d’abril en vàrem tenir un primer exemple, en particular respecte a les recents nominacions fetes pel president del PE, Martin Schulz. La mesa del Parlament ho ha de valorar aquest dilluns a la nit, però els Verds hem demanat que la decisió s’ajorni fins a la propera legislatura. Els eurodiputats i eurodiputades també votarem sobre la resolució final del pressupost del Parlament Europeu en el qual, de fet, hi havia també un apartat en què es criticava Schulz, però que ell s’ha negat a permetre que s’incorpori aquesta part al text.
Contaminació i seguretat
Debat dilluns, vot dimarts (informe Leichtfried)
Es votarà una proposta per augmentar el pes i la mida dels vehicles, per tal de permetre el pas transfronterer dels anomenats mega camions. Els Verds hem liderat l’oposició a aquest projecte davant dels intents de promoure la difusió d’aquests camions, que ja han plantejat diversos problemes de seguretat viària en les zones on ja es troben operatiuss. Augmentar la càrrega per al transport per carretera, en detriment del transport ferroviari, tindrà un impacte negatiu per al medi ambient, el canvi climàtic i la contaminació acústica.
La normatives pel soroll dels aeroports de la UE
Dilluns debat, vot dimecres (Informe Leichtfried)
Els eurodiputats i eurodiputades votarem un acord legislatiu per revisar les normes de la UE que s’ocupen de soroll dels aeroports. Els Verds hem expressat la nostra opinió en contra de l’acord (segons el qual la Comissió Europea podia anul·lar les decisions preses). En general, la revisió de la legislació ha intentat augmentar la capacitat dels aeroports, en lloc d’abordar els veritables problemes causats pels aeroports, que afecten milions de ciutadans i ciutadanes europeus. Tot plegat s’està fent un favor al lobby del transport aeri.
Transparència i registre de lobbies
Dilluns debat, dimarts vot (Informe Gualtieri)
El Parlament Europeu tractarà la qüestió de la transparència dels lobbies. Votarem els plans per actualitzar les regles del PE sobre els grups de pressió o lobbies. Els Verds estem decebuts amb el resultat. És una oportunitat perduda. S’hauria pogut garantir veritablement la plena transparència dels lobbies a les institucions de la UE. Tot plegat farà que les institucions europees quedin enrere respecte d’altres institucions, com les dels EUA, pel que fa a la regulació grups de pressió. Tenint en compte els escàndols recurrents i la elevada preocupació pública, aquet fet és lamentable.
Resolució bancaria i exposició dels contribuents
Dimarts debat i vot (Diversos informes)
L’Eurocambra votarà noves normes per establir un marc europeu per fer front als bancs en fallida. Aquesta és una peça fonamental de la Unió Bancaria, que busca regular com han de gestionar-se els bancs en fallida, inclosa la manera de finançar el cost. Malgrat que els Verds creiem que les regles podrien i haurien d’haver anat més lluny, aquest nou marc ajudarà sens dubte a abordar l’exposició dels contribuents davant del cost massiu dels bancs que han quebrat.
Regulació dels mercats i dels productes d’inversió
Dimarts debat i vot (Diversos informes, incl. l’informe Giegold)
El Parlament Europeu decidirà una sèrie d’importants noves lleis de la UE que s’ocupen dels productes i dels mercats d’inversió. El eurodiputat verd Sven Giegold ha estat el ponent d’aquest informe sobre les noves normes sobre productes d’inversió (UCITS) milloraran la protecció dels inversors contra la presa de riscos imprudents. Les noves regles dels mercats d’inversió (MiFID) ajudaran a frenar l’especulació amb aliments, limitaran el comerç d’alta freqüència i aconseguiran una major transparència. En tots dos casos, els Verds haurien preferit anar més lluny.
Bosses de plàstic i medi ambient
Dimarts debat, dimecres vot (informe Auken)
El Parlament votarà noves normes per reduir el sol ús de les bosses de plàstic. L’eurodiputada verda, Margrete Auken, ponent d’aquest informe, defensa l’eliminació inmediata de les bosses de plàstic per tal de reduir la presència de residus de plàstic en el medi ambient. Això vol dir enfortir les propostes i incloure objectius de reducció ambiciosos i obligatoris a tot Europa així com el requisit que les bosses de plàstic sempre hagin de tenir un cost, deixant als Estats membres decidir com s’ha de dur a terme.
Salvar els vides de les persones migrades al mar
Dimarts debat, dimecres vot (informe Coelho)
L’Eurocambra votarà sobre com l’agencia europea sobre fronteres, FRONTEX, han d’actuar quan es troben persones migrades al mar. La legislació arriba en un moment clau, on moltes persones perden la vida al Mediterrani, per exemple. Frontex i la UE continuen sense donar resposta a aquest problema recurrent. Els Verds hem promogut constantment una política global de fronteres a la UE, que garanteixi que tots els governs de la UE, i FRONTEX, assumeixin la seva responsabilitat per evitar aquestes tragèdies a les costes d’Europa. Aquestes regles són un petit pas endavant.
Etiquetatge de mel i la salut de les abelles,
Dimecres debat i vot (informe Girling)
Els eurodiputats i eurodiputades votarem l’acord assolit sobre les propostes de revisió de les normes comunitàries sobre la mel. El 2011, el Tribunal Europeu de Justícia va dictaminar que la mel contaminada amb pol·len transgènic hauria de ser etiquetada com a tal en virtut de la legislació de la UE. En resposta, la Comissió va presentar una revisió de la legislació de la UE sobre la mel, proposant que no calgués indicar a l’etiqueta la presència de pol·len transgènic en la mel. Es Verds fem una crida als diputats i diputades a rebutjar aquesta hipocresia.
Desmantellament de la normativa de retenció de dades
Dimecres debat
El Tribunal Europeu de Justícia ha dictaminat que la Directiva sobre retenció de dades de la UE és incompatible amb la Carta dels Drets Fonamentals. Els diputats i diputades debatrem amb la CE sobre els propers passos a emprendre. Els Verds creiem que la Comissió ha d’aplicar immediatament aquesta decisió i renunciar a la seva defensa de la retenció de dades i altres tipus de vigilància massiva injustificada. S’ha d’aplicar el mateix als governs de la UE. Això no només infringeix els drets bàsics, sinó que també ha demostrat ser ineficaç i desproporcionat.
La crisi d’Ucraïna i el rol de la UE
Dimecres debat i vot
Els eurodiputats i eurodiputades debatrem la situació a Ucraïna i adoptarem una resolució. La dramàtica escalada de violència a Ucraïna requereix que la Comunitat internacional intervingui. Aquesta mesura suposa un veritable repte per la política exterior europea i per la diplomàcia internacional i és essencial que la UE parli amb una sola veu a Rússia.
Trasllats de residus i normativa europea
Dijous debat i vot (Informe Staes)
Els eurodiputats i eurodiputades votarem una revisió de l’acord legislatiu de les normes de la UE sobre trasllats de residus, després que el ponent de l’informe i diputat verd, Bart Staes, arribés a un acord amb els governs de la UE. L’objectiu és fer front als enviaments il·legals de residus que causen danys a la salut humana i al medi ambient i que els recents escàndols en els països en desenvolupament han fet centrar-hi l’atenció. L’acord garanteix que els Estats membres tenen l’obligació d’elaborar plans d’inspecció complerts amb un nombre mínim de controls. Aquests plans seran d’accés públic, i els Estats membres hauran de cooperar en la seva execució.
Publicat dins de Doble Seu, Transparència i Rendició de Comptes | Deixa un comentari
Energia: La Comissió Europea aposta per l’autonconsum, i adverteix el govern espanyol
0
Publicat el 10 d'abril de 2014
La Comissió Europea ha respost aquesta setmana a una pregunta que vàrem impulsar 10 eurodiputats i eurodiputades del grup dels Verds Europeus, en la que denunciàvem l’atac a les renovables i a l’autoconsum de la reforma energètica del govern espanyol.
En la resposta, la Comissió afirma que ja ha expressat a les autoritats espanyoles els seus dubtes pel que fa a la nova normativa sobre autoconsum i ha destacat que “en consonància amb l’esperit i les disposicions de la legislació de la UE, la Comissió creu que s’ha de fomentar l’autoconsum de manera rendible i equilibrada ja que contribueix a reduir les pèrdues a la xarxa, augmenta el rendiment energètic i permet la reducció de la dependència energètica”.
Pel que fa al nou règim d’ajudes per les energies renovables, la CE manifesta que “seguirà avaluant la compatibilitat jurídica de la reforma del sector elèctric amb la normativa comunitària, inclosa la Directiva sobre energies renovables, amb vista d’estudiar noves actuacions legals a la UE si és necessari”.
Una vegada més, toca recordar que la reforma energètica és un clar atac a les energies renovables i a l’autoconsum. Amb polítiques com aquesta el govern espanyol ens demostra que segueix defensant un model energètic en el que es prioritzen les energies brutes i es dona continuïtat als beneficis de les gran elèctriques espanyoles.
És prioritari construir un nou model energètic més net i eficient i per aconseguir-ho, és bàsic apostar per l’autoconsum i les energies renovables.
Adjunto a continuació la resposta d’Ottinger, i la pregunta que li vàrem enviar.
ES E-001690/2014 Respuesta del Sr. Oettinger, en nombre de la Comisión (2.4.2014)
La reforma del sistema eléctrico español pretende eliminar el enorme déficit tarifario eléctrico y garantizar la estabilidad financiera del sistema, en consonancia con las recomendaciones específicas para el país y el Programa Nacional de Reformas de España. La reforma tiene el potencial de alcanzar un equilibrio del sistema y prevé aportaciones de todas las principales partes interesadas (productores de electricidad y empresas de distribución, consumidores y Estado).
La Comisión es consciente de que aún no han sido definitivamente aprobados todos los instrumentos jurídicos de la reforma del sector eléctrico, incluido el nuevo régimen de ayudas para los actuales proyectos de energías renovables. Por lo tanto, la Comisión sigue evaluando la compatibilidad jurídica de la reforma del sector eléctrico (Ley 24/2013) con el Derecho de la UE, incluida la Directiva 2009/28/CE, con vistas a estudiar nuevas actuaciones legales de la UE, en caso necesario.
La Comisión ha expresado a las autoridades españolas sus dudas iniciales relativas al nuevo reglamento sobre energía para autoconsumo. En consonancia con el espíritu y las disposiciones de la legislación de la UE, la Comisión cree que el autoconsumo debe fomentarse de un modo rentable y equilibrado, ya que contribuye a reducir las pérdidas de la red, evita las inversiones a largo plazo en nueva capacidad de generación, aumenta el rendimiento energético y contribuye a reducir la dependencia energética del país.
Pregunta con solicitud de respuesta escrita E-001690/2014, a la Comisión
Artículo 117 del Reglamento, por Raül Romeva i Rueda (Verts/ALE), Margrete Auken (Verts/ALE), Iñaki Irazabalbeitia Fernández (Verts/ALE), Bart Staes (Verts/ALE), Catherine Grèze (Verts/ALE), Indrek Tarand (Verts/ALE), Jean Lambert (Verts/ALE), Yannick Jadot (Verts/ALE), Claude Turmes (Verts/ALE) y Nikos Chrysogelos (Verts/ALE)
Asunto: Reforma energética del Gobierno español
El pasado mes de julio de 2013, el Gobierno español aprobó un paquete legislativo conocido como la «Reforma energética»” .
Considerado que los Estados miembros de la Unión Europea tienen como objetivo conseguir un 20 % de producción energética mediante energías renovables para el 2020 tal y como contempla la Directiva de Energías Renovables (2009/28/CE);
Considerando que esta reforma se caracteriza por defender y mantener las energías sucias en el sistema energético español, atacar a las energías renovables y dar continuidad a los beneficios económicos de las 5 grandes compañías eléctricas españolas;
Considerando que la reforma elimina el régimen especial de las energías renovables y termina, de forma retroactiva, con el apoyo al desarrollo de las renovables; teniendo en cuenta que beneficia a las tecnologías sucias, dando incentivos como los pagos por disponibilidad y capacidad a las centrales de gas de ciclo combinado de las grandes compañías;
Considerando que dicha reforma penaliza el autoconsumo imponiendo peajes adicionales, incluso en casos de autoconsumo completo de la electricidad producida, cuando no hay ningún uso de la red, medida que hace inviable autoproducir energía en domicilios particulares y que beneficia a los grandes productores;
Considerando que la reforma no se preocupa por terminar con el déficit de tarifa (política recomendada por la UE) ya que no aborda las principales causas de su generación y culpa a las energías renovables de éstos, generando un aumento injusto de la factura eléctrica;
¿Qué opinión tiene la Comisión sobre la reforma energética aprobada en España en julio 2013 y sobre las medidas derivadas de la reforma citadas anteriormente? ¿Qué mecanismos tiene la Comisión para garantizar que, por parte de los órganos competentes y responsables, se exige el cumplimiento de la normativa comunitaria relativa a las energías renovables? ¿Piensa actuar la Comisión para asegurar el cumplimiento de la Directiva 2009/28/CE?
Font foto: lamarea.com
Entrevista per a Europa Abierta (RNE) sobre el ‘procés’, entre d’altres
0
Publicat el 9 d'abril de 2014
Europa abierta – Raúl Romeva, eurodiputado de ICV: “El proceso soberanista en Cataluña no es una obsesión de Mas sino una exigencia de la sociedad”
09 abr 2014
En nuestro “Europarlamento” de este miércoles analizamos el pleno celebrado ayer en el Congreso de los Diputados y hacemos balance de los cinco años de esta legislatura con el eurodiputado de Iniciativa per Catalunya-Els Verds, Raul Romeva.
Sobre Cataluña, asegura que este proceso soberanista no es una obsesión del presidente de la Generalitat, Artur Mas, sino que es una demanda de la sociedad catalana y asegura que si no se avanza, no es porque no se puede sino porque no se quiere (09/04/14.
Publicat dins de Entrevistes | Deixa un comentari
#AfersExteriors viatja al cor de les institucions europees
0
Publicat el 8 d'abril de 2014
Per mi ha estat un plaer xerrar amb en Miquel Calçada @miquelcalcada i compartir explicacions amb en Jaume Duch @jduch, Ramon Tremosa @ramontremosa , Erika Casajoana @ecasajoana i Amadeu Altafaj @aaltafaj
No és freqüent disposar d’un espai on puguem explicar amb calma, i més enllà de l’anècdota puntual, en què consisteix la feina que fem a Brussel.les/Estrasburg. És evident que totes les persones que hi treballem tenim responsabilitats diferents, mandats també diferents, i opinions de vegades coincidents, i d’altres no. Per això és tan important que la gent conegui què s’hi cou en el cor de ‘la bèstia’, per poder formar-se una opinió ben fonamentada. Programes com aquest especial d’#Afers Exteriors, crec, hi poden ajudar.
Publicat dins de Entrevistes | Deixa un comentari
Nou capítol de la batalla de l’Ebre
0
Publicat el 2 d'abril de 2014
Després de la gran manifestació de diumenge, toca denunciar de nou davant la Comissió Europea el Pla Hidrològic de l’Ebre
Aquesta setmana he presentat dues noves preguntes preguntes a la CE denunciant que el Pla Hidrològic del Ebre aprovat pel govern espanyol no mantindrà el cabal ecològic del riu Ebre i qüestionant la necessitat de construir 43 nous embassaments, majoritàriament per regadius, que es sumaran als 109 existents.
En les preguntes alerto del fet que “la construcció de nous embassaments farà retornar la bombolla de l’aigua ja que aquests no estan de cap manera justificats ni econòmicament ni socialment i tan sols beneficien als interessos privats de les grans constructores, als operadors d’aigua i als mercats als que respon aquest projecte”.
Fa uns mesos, la CE ja em va respondre a una pregunta sobre la pressió dels embassaments, que “només en el cas que un projecte sigui d’interès públic superior i quan es demostri que els objectius que planteja no es poden aconseguir per altres medis que suposin una opció ambiental significativament millor, es podrà dur a terme un projecte que pugui impedir el manteniment d’un bon estat ecològic o provoqui un deteriorament de les masses d’aigua”.
En cap cas podem considerar el Pla Hidrològic un projecte d’interès públic superior i els objectius que planteja són altament qüestionables i no beneficien ni al medi ni a la comunitat. Tampoc hem d’oblidar que el Delta de l’Ebre, ecosistema que es veurà greument afectat per aquest pla, és una zona d’alt valor ecològic que gaudeix de diferents figures de protecció estatals i europees.
Recordo també que el Pla per salvaguardar els recursos hídrics d’Europa (Blueprint) proposa “limitar els recursos que s’assignen als diferents usos humans i productius en aquelles conques que pateixen o poden patir estrès hídric”. Aquesta afirmació es contradiu clarament amb la previsió del pla d’augmentar 45000 hectàrees de regadiu que es sumarien a les 95000 existents i que farien augmentar de manera excessiva el consum de l’aigua del riu, reduint el cabal a uns mínims mai assolits.
Tal i com ha declarat el catedràtic d’ecologia de la UB, Narcís Prat, “El Pla Hidrològic no té en compte criteris científics i preveu una reducció del cabal que farà que no arribin sediments al Delta de manera que en 25 anys el Delta estarà per sota del mar”. El Blueprint també destaca la necessitat de definir un concepte de cabal ecològic i la CE, en resposta a una pregunta que vaig presentar al desembre del 2013, i afirma que “està treballant per acordar una definició de cabal ecològic que sigui comú per tota la UE i un mètode per calcular-lo que es plasmarà en un document orientatiu pels estats membres”.
Un cop més reitero la necessitat que la UE estableixi una definició de cabal ecològic avalada científicament i que sigui d’obligat compliment a tots els estats membres.
La gran manifestació del passat diumenge 30 de març a les terres de l’Ebre ens demostra que cal seguir insistint i treballant, des del territori i des de la Unió Europea, per assegurar el compliment de la normativa comunitària, mantenir la bona qualitat dels ecosistemes fluvials i aconseguir guanyar, una vegada més, la lluita per la preservació del Delta.
Foto: Instantània de la visita de la Plataforma al Parlament Europeu, ara fa uns mesos.
Manifest Dona i VIH SIDA / Manifiesto Mujer y VIH SIDA
0
Publicat el 1 d'abril de 2014
Invitació a adherir-se al manifest i activitat / Invitación a adherirse al manifiesto y actividad
CAT.:
Des de DONES DEL MON, ACATHI, i CREACIÓ POSITIVA, volem fer-li arribar còpia del Manifest sobre “Dones i VIH” que adjuntem al peu. Com veurà, pretenem cridar l’atenció sobre la greu situació en què les dones del món ens trobem enfront de l’HIV. Aprofitarem l’últim dia del mes de març -un mes dedicat a promoure els drets de les dones- per a fer públic aquest manifest amb una xarrada en el Centre Cultural Albareda, el 31 de març a les 20 h, en la que parlaran una metgessa i una psicòloga especialitzades en el tema, i també un altre psicòleg representant de la societat civil, amb l’objectiu de sensibilitzar a la opinió pública sobre esta pandèmia. Però, perquè esta preocupació comuna estigui millor reflectida, també li demanem que ens acompanyi firmant el Manifest, ja sigui a nom personal o associatiu; per a també fer-ho arribar als mitjans de premsa, els consolats, i les associacions internacionals que s’ocupen de la temàtica . Si aquesta activitat és del seu interès , preguem la faci circular , també, entre els seves relacions . Esperem , llavors , tant la seva signatura en el Manifest , com la seva presència en la xerrada.
CAST.:
En nombre de DONES DEL MÓN, y de ACATHI, así como de CREACION POSITIVA, nos dirigimos a Ud a fin de hacerle llegar copia del Manifiesto sobre Las Mujeres y el HIV + que adjuntamos al pie. Como verá allí, pretendemos llamar la atención sobre la grave situación en que las mujeres del mundo nos encontramos frente al HIV. Aprovecharemos el último día del mes de marzo -un mes normalmente dedicado a promover los derechos de las mujeres- para hacer una charla en Centre Cultural Albareda, el 31 de marzo a las 20 hrs, en la que hablarán una médica y una psicóloga especializadas en el tema, y también un representante de la sociedad civil, con el objetivo de sensibilizar sobre esta pandemia. Pero, para que esta preocupación común esté mejor reflejada, también le pedimos que nos acompañe firmando este Manifiesto, sea a nombre personal o asociativo; para también hacerlo llegar a los medios de prensa, los consulados, y las asociaciones internacionales que se ocupan de la temática. Esperando que sea una actividad de su interés, rogamos la haga circular, también, entre sus relaciones. Aguardamos, entonces, tanto su firma en el Manifiesto, como su presencia en la charla. Atentamente.
En nombre de DONES DEL MÓN, y de ACATHI, así como de CREACION POSITIVA, nos dirigimos a Ud a fin de hacerle llegar copia del Manifiesto sobre Las Mujeres y el HIV + que adjuntamos al pie. Como verá allí, pretendemos llamar la atención sobre la grave situación en que las mujeres del mundo nos encontramos frente al HIV. Aprovecharemos el último día del mes de marzo -un mes normalmente dedicado a promover los derechos de las mujeres- para hacer una charla en Centre Cultural Albareda, el 31 de marzo a las 20 hrs, en la que hablarán una médica y una psicóloga especializadas en el tema, y también un representante de la sociedad civil, con el objetivo de sensibilizar sobre esta pandemia. Pero, para que esta preocupación común esté mejor reflejada, también le pedimos que nos acompañe firmando este Manifiesto, sea a nombre personal o asociativo; para también hacerlo llegar a los medios de prensa, los consulados, y las asociaciones internacionales que se ocupan de la temática. Esperando que sea una actividad de su interés, rogamos la haga circular, también, entre sus relaciones. Aguardamos, entonces, tanto su firma en el Manifiesto, como su presencia en la charla. Atentamente.
Manifest / Manifiesto
CAT: Dona i VIH SIDA.
“La defensa de la igualtat de gènere, i l’apoderament de les dones són essencials per a donar una resposta eficaç al VIH”. És necessari que arribem a la tolerància zero amb la violència de gènere; perquè amb això també se superarà l’estigma d’aquelles persones ja afectades. Hem de lluitar per obtenir un major accés al tractament, a l’atenció i a l’ajuda de totes les que ho pateixen, així com de les seves famílies.
“La Declaració del Mil·lenni d’ONU de 2000 va incloure entre els seus objectius una meta específica per a combatre el VIH/SIDA, estimant-se que en 2015 s’haurà detingut i començat a reduir la propagació d’esta pandèmia. És evident que això està lluny d’obtenir-se tant a Catalunya com a Espanya i el món, sobretot en relació amb dones, nenes i adolescents, que son els que pateixen taxes d’infecció en un número d’afectades cada vegada major. Les desigualtats de gènere, a més de ser una violació als seus DDHH contribuïxen a l’augment de la indefensió. ONUSIDA diu que aquelles que patixen de violència de gènere tenen un 50% més de risc de contraure el VIH. La xifra és escandalosa, atès que l’OMS subratlla que una de cada tres dones pateix de violència física o sexual a mans de la seva parella, al punt que el 45% de les adolescents tenen la seva primer experiència sexual de forma forçada.”
L’augment de l’epidèmia en persones joves i en dones casades ha demostrat que l’anàlisi tradicional basat en grups de risc tales com a homosexuals, homes que tenen sexe amb homes o dones que es dediquen a la prostitució constitueix un factor que limita l’adopció d’estratègies de prevenció adequades. En realitat, el problema ha de plantejar-se des de l’enfocament de les pràctiques de risc, independent de l’estatus social, l’orientació sexual, el gènere, l’estat civil, la professió o ofici, el credo religiós o el grup ètnic de les persones involucrades. Ja en 1995 en secretari general d’ONU deia que el gènere femení és particularment vulnerable a la infecció alhora que el seu accés a l’educació relacionada amb el VIH i als programes de prevenció i atenció de la salut és limitat o inexistent. A això han de sumar-se les dificultats que implica la negociació del sexe més segur, i no sols per a aquelles que exerceixen la prostitució, atés que en les societats clarament patriarcals són els homes els que imposen les regles. La subordinació de la dona en la societat i en la vida de parella redueix les seues possibilitats de negociar o rebutjar les relacions sexuals no desitjades, o de mantenir relacions sexuals protegides; la qual cosa empitjora la desigualtat existent. És precís incrementar el finançament de les ajudes al desenvolupament i canalitzar-les cap a programes sensibles a les qüestions de gènere. Però també hem d’exigir dels governs que destinen recursos propis suficients perquè hi haja atenció i prevenció. Han de comptar-se amb coneixements, però també amb mitjans que previnguin la infecció. Per allò, les persones i entitats signants, aprofitant aquest mes de març de 2014 en el que se ha celebrat el Dia Internacional de la Dona, proposem:
– Promoure l’educació sexual de les xiquetes i adolescents en les escoles i col·legis i l’alfabetització de les dones, com a via que faciliti la informació. Lluitar contra la deserció escolar femenina. – Atendre amb especial atenció a les necessitats de les dones migrades, que es troben en condicions vulnerables precisament a causa de la pobresa, el desarrelament i la desinformació.
– Promoure la protecció constant dels drets humans de dones, adolescents i nenes. Promoure una tolerància zero cap a tots els tipus de violència que s’exerceixen contra elles com una qüestió de justícia social i una responsabilitat social compartida.
– Instar la creació de programes efectius que consideren les necessitats dels que siguin sobrevivents, estiguin o no infectats. Moltes nenes, nens i adolescents queden a cura de familiars amb pocs recursos, i això incrementa el cercle viciós de la pobresa i l’estigmatització.
– Advocar perquè les lleis laborals es compleixen plenament, i no hi es faci una discriminació oculta contra les persones portadores del virus.
– Reclamar rendició de comptes a les administracions públiques, sobretot en relació amb els compromisos internacionals que han suscripto oportunament.
– Deixar de considerar les dones com a meres víctimes de les seues circumstàncies, valorant les seues aportacions, la seua capacitat de creació i de diàleg perquè puguen ser aprofitats en el seu propi benefici. Aquesta tasca no tindrà èxit a menys que siguem les pròpies dones (adultes, adolescents, nenes, prostitutes, transsexuals, heterosexuals, bisexuals, transgèneres, casades, fadrines, divorciades, separades, mares, filles, immigrades, nacionals, religioses, laiques, professionals, ames de casa) les que prenguem consciència que hem de reivindicar de forma constant no sols aquest, sinó tots i cadascun dels nostres drets.
CAST.: “Mujer y VIH SIDA.
“La defensa de la igualdad de género, y el empoderamiento de las mujeres son esenciales para dar una respuesta eficaz al VIH”. Es necesario que lleguemos a la tolerancia cero con la violencia de género; porque con ello también se superará el estigma de aquellas personas ya afectadas. Debemos luchar por obtener un mayor acceso al tratamiento, a la atención y a la ayuda de todas las que lo padecen, así como de sus familias.
La Declaración del Milenio de ONU de 2000 incluyó entre sus objetivos una meta específica para combatir el VIH/SIDA, estimándose que en 2015 se habrá detenido y comenzado a reducir la propagación de esta pandemia. Es evidente que ello está lejos de obtenerse tanto en Catalunya como en España y en el mundo, sobre todo en relación con mujeres, niñas y adolescentes, quienes padecen tasas de infección en un número de afectadas cada vez mayor. Las desigualdades de género, además de ser una violación a sus DDHH contribuyen al aumento de la indefensión. ONUSIDA dice que aquellas que sufren de violencia de género tienen un 50% más de riesgo de contraer el VIH. La cifra es escandalosa, dado que la OMS subraya que una de cada tres mujeres sufre de violencia física o sexual a manos de su pareja, al punto que el 45% de las adolescentes tienen su primer experiencia sexual de forma forzada. El aumento de la epidemia en personas jóvenes y en mujeres casadas ha demostrado que el análisis tradicional basado en grupos de riesgo —tales como homosexuales, hombres que tienen sexo con hombres o mujeres que se dedican a la prostitución— constituye un factor que limita la adopción de estrategias de prevención adecuadas. En realidad, el problema debe plantearse desde el enfoque de las prácticas de riesgo, independiente del estatus social, la orientación sexual, el género, el estado civil, la profesión u oficio, el credo religioso o el grupo étnico de las personas involucradas. Ya en 1995 en Secretario General de ONU decía que el género femenino es particularmente vulnerable a la infección toda vez que su acceso a la educación relacionada con el VIH y a los programas de prevención y atención de la salud es limitado o inexistente. A esto han de sumarse las dificultades que implica la negociación del sexo más seguro, y no sólo para aquellas que ejercen la prostitución, dado que en las sociedades claramente patriarcales son los hombres los que imponen las reglas. La subordinación de la mujer en la sociedad y en la vida de pareja reduce sus posibilidades de negociar o rechazar las relaciones sexuales no deseadas, o de mantener relaciones sexuales protegidas; lo que empeora la desigualdad existente. Es preciso incrementar la financiación de las ayudas al desarrollo y encauzarlas hacia programas sensibles a las cuestiones de género. Pero también debemos exigir de los gobiernos que destinen recursos propios suficientes para que haya atención y prevención. Deben contarse con conocimientos, pero también con medios que prevengan la infección. Por ello, las personas y entidades abajo firmantes, aprovechando este mes de marzo de 2014 como el del Día Internacional de la Mujer, proponemos:
– Promover la educación sexual de las niñas y adolescentes en las escuelas y colegios y la alfabetización de las mujeres, como vía que facilite la información. Luchar contra la deserción escolar femenina.
– Atender con especial cuidado a las necesidades de las mujeres migradas, que se encuentran en condiciones vulnerables precisamente a causa de la pobreza, el desarraigo y la desinformación.
– Promover la protección constante de los derechos humanos de mujeres, adolescentes y niñas. Promover una tolerancia cero hacia todos los tipos de violencia que se ejercen contra ellas como una cuestión de justicia social y una responsabilidad social compartida.
– Instar la creación de programas efectivos que consideren las necesidades de quienes sean sobrevivientes, estén o no infectados. Muchos niños y adolescentes quedan al cuidado de familiares con pocos recursos, y ello incrementa el círculo vicioso de la pobreza y la estigmatización. – Abogar porque las leyes laborales se cumplan plenamente, y no haya discriminación oculta contra las personas portadoras del virus.
– Reclamar rendición de cuentas a las administraciones públicas, sobretodo en relación con los compromisos internacionales que han suscripto oportunamente.
– Dejar de considerar a las mujeres como meras víctimas de sus circunstancias, valorando sus aportaciones, su capacidad de creación y de diálogo para que puedan ser aprovechados en su propio beneficio. Esta tarea no tendrá éxito a menos que seamos las propias mujeres (adultas, adolescentes, niñas, prostitutas, transexuales, heterosexuales, bisexuales, transgénero, casadas, solteras, divorciadas, separadas, madres, hijas, inmigradas, nacionales, religiosas, laicas, profesionales, amas de casa) las que tomemos consciencia de que hemos de reivindicar de forma constante no solo éste, sino todos y cada uno de nuestros derechos.”
Per adherir-vos al Manifest: PODEU ACCEDIR AQUÍ / Para adheriros al Manifiesto, PODÉIS ACCEDER AQUÍ
Publicat dins de Dret Sanitat Universal (SIDA, genèrics, H1N1, ...) | Deixa un comentari
Una perspectiva política para la izquierda ecosocialista en Europa, por Yanis Varoufakis (publicat a SinPermiso, el 30.3.14)
0
Publicat el 1 d'abril de 2014
Por qué la izquierda en Gran Bretaña y en la Eurozona debe aspirar a un New Deal verde paneuropeo.
Estaba cantado: el capitalismo europeo tenía que terminar desquiciado tras el descarrilamiento del el sistema global de posguerra conocido como Bretton Woods. Y así ha sido.
Luego de que los EEUU perdieran sus excedentes, hacia fines de los 60, el sistema de tasas de cambio fijas y movimientos de capital severamente regulados de que se nutrió la Edad de Oro del capitalismo estaba condenado. Su inevitable colapso no podía sino empujar a la baja el dólar, liberar a los banqueros de las restricciones a que habían estado sujetos por treinta años y hacer retroceder los derechos y los servicios públicos que el trabajo había venido arrancando al capital desde la guerra.
La victoria electoral de la señora Thatcher en 1979 fue un momento clave en la era post-Bretton Woods. Fue un momento de la verdad, en el que el establishmentse reveló menos conservador (con “c” minúscula) que la clase obrera y la izquierda. Sintiendo el debilitamiento de su poder, la burguesía británica, tan renuente como conscientemente, dio a la señora Thatcher luz verde para lanzar su bola de demolición sobre la industria del acero, sobre las fábricas de automóviles y camiones, sobre las minas de carbón, sobre los astilleros; en todos y cada uno de esos sitios se hallaba atrincherado el “enemigo interior”,es decir, el movimiento obrero organizado. La reacción de la izquierda fue la de la defensa de los medio de vida a través de la defensa de un modelo de negocio en el que el propio mundo de los negocios ya no tenía interés. No es, pues, sorprendente que la izquierda fuera duramente derrotada: la amenaza de huelga carecía ya de efectos amedrentantes para unos capitalistas que habían dejado de estar interesados en… la producción.
Los gobiernos de Thatcher no fueron los responsables de la marea de cambios que se llevó por delante el modelo industrial de Gran Bretaña. El declive de ese modelo resultaba ya evidente antes de 1979, y como hemos venido a comprobar una y otra vez desde entonces en la Europa continental, el trabajo y la industria se batían por doquiera en retirada. Sin embargo, lo que hizo la señora Thatcher fue: a) crear la ideología necesaria para presentar la desindustrialización como un proyecto político populista progresista; b) alimentar, promover e hinchar una doble burbuja (bienes raíces y finanzas) que permitió gestionar el capitalismo británico en un momento de hundimiento industrial; y c) exportar su neoalquimismo ideológico y su doble burbuja al resto de Europa.
Huelga decir que la “contribución” de la señora Thatcher a la historia europea no habría sido posible de no haber existido ya ciertas corrientes subterráneas harto independientes de cualquier factor que pudiera aparecer en la pantalla del radar de la Dama de Hierro. Los EEUU, bajo la lúcida guía del presidente de la Reserva Federal, Paul Volcker, se estaban ya convirtiendo en una gigantesca aspiradora capaz de atraer hacia su territorio: a) las exportaciones netas mundiales, y b) el grueso de un capital mundial procedente de los beneficios dimanantes de la exportación a los EEUU –o a otros países— posibilitada por la demanda agregada que los propios EEUU estimulaban globalmente con su déficit comercial. Fue ese asombroso mecanismo de reciclaje global lo que suministró a la señora Thatcher la tabla a que agarrarse para poder poner fin a la industria británica. [1]
Pues, en efecto, cuando la señora Thatcher residía en el número 10 de Downing Street empezaba a abatirse sobre Wall Street un verdadero tsunami de capital procedente de Japón, Alemania, Holanda, Francia, los países productores de petróleo o (luego) China: eso cerraba el circuito de reciclaje y financiaba los déficits norteamericanos. Ni un segundo tardaron los banqueros de la City de Londres y sus amigos políticos conservadores en elaborar un nuevo modelo de negocio para el Reino Unido: convertir la City financiera de Londres en una estación de paso capaz de mediar entre Wall Street y las naciones exportadoras netas del mundo. Y deshacerse así de la propia industria (infestada de sindicalistas).
Años después, en 2008, las pirámides de dinero privado construidas por la City de Londres y Wall Street sobre la peana de ese tsunami constante de capital se desplomaron y ardieron. Al comienzo, los europeos dibujaron una sonrisa. Fue el momento del: “ya os lo avisamos”,espetado a unos anglosajones que se habían pasado una o dos décadas cachondeándose del terco y anticuado empeño del Continente en la producción industrial. Pero ese momento, ¡ah!, duró muy poco. No tardaron en darse cuenta de que sus propios bancos estaban rebosantes de activos tóxicos y de que habían permitido a sus banqueros incurrir en deudas (o “apalancamientos”) el doble de grandes que los de los banqueros de la esfera anglosajona. Dicho simplemente: la burbuja de la señora Thatcher había sido subrepticiamente exportada a Francfort, París, Roma, Madrid, Bruselas, etc. Lo mismo que el “modelo” de construir una competitividad fundada en una contracción salarial, que puso a las economías locales –encandiladas y eclipsadas por las ostentosas urbanizaciones y el brillo glamoroso de la jet set globalizada— en un permanente estado de lenta combustión recesiva.
Luego de 2008, mientras los EEUU y la Gran Bretaña buscaban el rescate de los banqueros con una combinación de dinero del contribuyente y políticas monetarias de flexibilización cuantitativa –con el evidente propósito de reinflar agresivamente los activos tóxicos pinchados—,Europa se hacía un lío con ese mismo proyecto. Habiéndose deshecho de sus propios bancos centrales, los políticos de la Eurozona hicieron todo lo que estuvo en su mano para cargar el peso de los activos de los bancos en apuros sobre las espaldas de los contribuyentes más débiles, lo que no pudo menos de causar una terrible recesión y poner a la Unión Europea en rumbo de desintegración segura. Sin embargo, a pesar de las diferencias significativas entre Gran Bretaña y la Eurozona, la imagen general es la misma: el establishment respondió a la crisis financiera hinchando unos activos bancarios e inmobiliarios que habría sido mejor abandonar a su suerte, y acorralando al grueso de la población con una austeridad que hacía mella en sus bolsillos, no menos que en su moral. En pocas palabras: el modelo Thatcher potenciado con esteroides.
La deuda histórica da la izquierda
Cuando la señora Thatcher tuvo que librar una guerra de clases sin cuartel por encargo de la clase dominante, no tuvo reparos en destruir capital a fin “cargarse” al trabajo y a su expresión organizada. La izquierda no se percató de eso a su debido tiempo, y el resultado es la actual crisis sin fin. En el mundo posterior a 2008, el capital está todavía menos interesado en la creación de valor que entre 1970 y el momento Lehman Brothers. En el momento de escribir estas líneas, asistimos a un fenómeno notable: mientras los Estados andan rebañando en el fondo del barril para cuadrar las cuentas (es decir, para financiar al sector público y refinanciar la deuda pública), cerca de 2 billones de dólares de ahorro empresarial ocioso andan brujuleando por el Reino Unido y Europa, demasiado amedrentados por la baja demanda como para decidirse a inversiones en actividades y procesos productivos. En vez de invertir en máquinas y trabajo calificado, las grandes empresas de toda Europa usan su efectivo para recomprar sus propias acciones en una apuesta para levantar el precio a corto plazo de esas acciones y el monto de los bonos de sus ejecutivos, ligado al precio de las acciones de las empresas. Eso, unido a la terrible arquitectura institucional de la Eurozona–que tiene atadas a dieciocho naciones al grillete de una permanente deflación por deuda—, hace que el trabajo y la sociedad en Europa agonicen y se hallen a merced de los cantos de sirena de la extrema derecha.
Gran Bretaña, en particular, bien podría calificarse como la Nación de la Recompra, porque, además de las recompras de acciones empresariales, el Banco de Inglaterra no dejado de recomprar deuda pública y privada a los bancos en un intento de reinflar la doble burbuja de la señora Thatcher. Tomados de consuno, los esquemas de recompra del Banco de Inglaterra y de las empresas privadas representan una buena parte del ingreso nacional. ¿Y para qué? Para hinchar los precios inmobiliarios en el sur (sobre todo en Londres) y causar una nueva oleada de consumo inducido por la deuda que está llevando a Gran Bretaña directamente al regazo de la próxima catástrofe financiera, económica y social. Entretanto, miesntras el el señor Osborne celebra su sombría “recuperación”, la industria sigue en pelota, y la inversión en bienes de capital está en sus mínimos históricos.
Dicho en pocas palabras: a menos que la izquierda intervenga con éxito, las sociedades europeas no se recuperarán. En 1979, la señora Thatcher alcanzó la victoria a lomos de la brillante consigna deSaatchi and Saatchi: ‘Labour isn’t working’ [en el doble sentido de “el trabajo no funciona” y “el Partido Laborista no funciona”; T.]. En 2014 tenemos que ser capaces de darle la vuelta a esa consigna conservadora (tanto en GranBretaña como en la Unión Europea) con esta otra, que no es sino la simple verdad: “el capital ya no es capaz de crear valor, ni está interesado en hacerlo”. De manera, pues, que el deber histórico del trabajo es llenar ese vacío; intervenir políticamente para hacer que la creación de valor sea de bueno posible y esté al orden del día.
Hacia un New Deal verde europeo
El crecimiento no es el asunto. La izquierda comprende que hay muchas cosas, cuyo crecimiento debe ser sofocado: los desperdicios tóxicos, los derivados tóxicos, las finanzas Ponzi, la producción de carbón, el consumo que deja insatisfecho al consumidor y daña al planeta, etc. No; el asunto es un crecimiento ecléctico en las tecnologías y en los bienes que contribuyen a una vida más plena en un planeta sostenible. La izquierda siempre ha sabido que los mercados son horribles a la hora de proporcionar sosteniblemente esas tecnologías y esos bienes, es decir, de manera tal, que fije los precios al nivel que reflejan su valor para la humanidad. En lo que la izquierda nunca ha sido demasiado buena es en la conversión de ese buen sentimiento en una política factible que puedan respaldar sus beneficiarios, que son la inmensa mayoría.
Para volver a ser relevante políticamente en un momento en que las elites europeas andan sonámbulas camino de la próxima crisis, la izquierda tiene que admitir que no está todavía en condiciones de llenar el vacío que abriría ante nosotros el colapso total del capitalismo europeo con sistema socialista capaz de funcionar: un sistema capaz, esto es, de generar una prosperidad compartida para la multitud. Lo cierto es que la crisis que empezó en 2008 y que está metamorfoseándose en nuevas tensiones socioeconómicas por toda Europa a lo que apunta, ahora mismo, no es robustecer el poder de la izquierda, sino a ofrecérselo en bandeja a la extrema derecha. Exactamente igual que ocurrió durante la Gra Depresión. Nuestra tarea debería ser doble: ofrecer a quienes no quieren entenderse a sí mismos como gentes de izquierda un análisis lúcido de la situación presente, acompañando ese análisis razonable con propuestas estabilizadoras de Europa, tendentes, esto es, a poner fin a una espiral bajista que, a fin de cuentas, no hace sino reforzar a los fanáticos reaccionarios e incubar el huevo de la serpiente.
Esas propuestas deberían concretarse en un New Deal europeo verde. Como el viejo New Deal propuesto por Franklin Roosevelt en 1933, nuestro New Deal europeo debería incluir un plan creíble de: 1) inversión en infraestructuras; 2) la noción de una red (paneuropea) de bienestar transfronterizo; 3) instrumentos de deuda pública común; y finalmente, pero no, desde luego, menos importante, lanzar 4) una contundente proclama amenazando a los banqueros con severísimas correcciones. A diferencia, en cambio, del viejo New Deal, el New Deal verde europeo debería también: a) ser capaz de combinar la financiación centralizada de proyectos de investigación energética a gran escala con la asistencia descentralizada a pequeñas unidades y cooperativas que pueden crear desarrollo local sostenible en las ciudades y en las zonas rurales; b) operar a nivel paneuropeo sin desbaratar la soberanía nacional; y c) pasar buena parte del coste de realización y financiación al Banco Europeo de Inversiones y al Fondo Europeo de Inversiones, respaldados ambos en esa tarea por el Banco Central Europeo y el Banco de Inglaterra.
Rehabilitar al Estado
Uno de los éxitos más singulares de la señora Thatcher fue la propagación de la creencia de que nada bueno puede esperarse de las entidades públicas democráticamente controladas (o, más en general, del Estado), mientras que, en cambio, no habría límites a los milagros que puede hacer el sector privado. Fue un logro más que notable en el dominio de la propaganda manipulatoria en un mundo como el nuestro, en el que los computadores, los transistores, los viajes espaciales, el Internet, el Wifi, el GPS, las pantallas táctiles de los teléfonos inteligentes y el 75% de los nuevos fármacos más importantes son precisamente el resultado de… ¡la financiación pública en investigación y desarrollo!
Los Apps y los medios sociales pueden ser inventados rápida y eficientemente por el sector privado sólo porque el sector público ha hecho previamente el trabajo duro de invertir durante décadas en innovación a largo plazo que precisa de una financiación firme, fiel y continuada que el sector privado es absolutamente incapaz de suministrar. Como ha expuesto brillantemente Mariana Mazzucatio en su libro The Entrepreneurial State [El Estado emprendedor] [2], el capital de riesgo privado se mantiene a verlas venir mientras el sector público financia la investigación básica, y sólo entra en acción cuando se han producido los avances decisivos, limitándose entonces a cosechar oportunistamente los frutos y a patrocinar cínicos ataques políticos contra la “incapacidad del Estado” para innovar, o contra los “efectos de expulsión” de la inversión privada que supuestamente tendría la actividad pública, etc.
Dos son los cargos presentados contra el estado: su deuda, que supuestamente lastra al sector privado; y su incapacidad para innovar. Ambos cargos son fraudulentos e interesados. Gran Bretaña y la Eurozona tienen una deuda pública aplastante sólo porque los Estados tuvieron que poner orden tras el caótico desplome de las finanzas privadas. Y si los logros del Estado en materia de innovación se ha reducido y se han espaciado es porque llevamos treinta años despotricando del Estado, estrangulando la financiación pública de la investigación y de las instituciones y pasando una bola de demolición thatcheriana por los departamentos e institutos que podrían haber mantenido la capacidad europea de innovación.
La peor y más costosa de las manipulaciones de nuestro tiempo es la que presenta a la innovación como una función inversa de la fiscalidad, de los salarios y del compromiso público. Aunque es verdad que, ceteris paribus, los inversores prefieren impuestos más bajos, salarios más bajos y menos administración pública, las otras cosas nunca permanecen igual, e impuestos más bajos, salarios más bajos e inversión pública más baja están fuertemente correlacionados con trabajadores desmotivados y descalificados y con un empobrecimiento del ecosistema I+D, que es el único capaz de nutrir una inversión seriamente volcada a las actividades productivas. La izquierda debe, así pues, volver a pensar el papel que el Estado ha de desempeñar en la financiación de las tecnologías del futuro. En esa revisión intelectual es resulta central nuestra actitud ante la banca y las finanzas.
Devolver a la botella el Genio de la banca: estrategias para yugular la financiación de las apuestas de casino y para financiar la inversión
Un fantasma recorre Europa. Es el fantasma de la bancarrota. Un curioso régimen del imperio de los bancos en bancarrota. Un notable arreglo político, por el cual el mayor poder extractivo (de los ingresos y los logros de otros) está en las manos de los banqueros que controlan las instituciones financieras con mayores “agujeros negros” en sus carteras de activos. Es un régimen que lleva a marchas forzadas a la mayoría de inocentes a la trampa de los apuros inducidos por una austeridad que sólo beneficia al puñado de culpables capaces de mantener bajo chantaje al Parlamento y a la sociedad civil. Mucho se habló en 2008 de introducir “criterios regulatorios” más estrictos: ahora sabemos que nada substancial se ha hecho para reformar las finanzas.
Los gobiernos del Reuni Unido y de los países europeos están imbuidos de la falsa idea, según la cual la recuperación se producirá a través de una flexibilización cuantitativa monetaria capaz de reinflar el valor de los activos dudosos (incluidos los precios inmobiliarios antisociales) y de llenar las arcas de los bancos en la esperanza desesperada de que, entonces, los banquerios prestarán dinero a las empresas innovadoras. En pocas palabras, la estrategia de la señora Thatcher en 1980: contraer el trabajo y apostar al ladrillo, a la hipoteca y a la City financiera; una y otra vez. Lo que la izquierda necesita hacer es desafiar esa doblemente necia fantasía de dos maneras: con un nuevo sistema fiscal y regulatorio parta la banca y con un énfasis renovado en la banca pública de inversión.
La fiscalidad y la regulación bancarias
El actual sistema regulatorio y fiscal en materia bancaria es absurdamente contradictorio. El Estado impone unas tasas mínimas de capitalización y patrimonio propio. Y sin embargo, al propio tiempo, se ofrece a los bancos desgravaciones fiscales por tomar prestado dinero para apostar. Ese absurdo resulta de gravar fiscalmente los “beneficios” de los bancos. Pero cuando un banco toma prestado dinero para comprar derivados, los costes de intereses en que incurre se descuenta de sus ingresos fiscalmente gravables. Puesto que la noción de “beneficios bancario” es cuando menos dudosa, la sencilla solución pasa por abolir los impuestos de sociedades para los bancos y substituirlos por un impuesto sobre sus pasivos. Si juntamos eso con una drástica elevación de los mínimos de capitalización requeridos (de un 15%, pongamos por caso, de sus activos), el Genio bancario regresaría a ka botella de la que nunca tendría que haber salido.
Una banca de inversión pública verde
Una adecuada regulación bancaria, cualesquiera que fueren los otros beneficios sociales que reportara, no conseguiría por sí sola revertir la escasez de inversiones en actividades productivas. La experiencia internacional sugiere que para movilizar las montañas de ahorro ocioso existentes, necesitamos bancos públicos de inversión dirigidos por especialistas en los sectores que necesitamos desarrollar.
Un error que la izquierda debe a todo precio evitar esta vez es el de pensar que la solución radica enteramente en el área de los proyectos de infraestructuras. Aunque es verdad que la construcción de sistemas de transporte urbano y la inversión en tecnologías existentes de energía undimotriz, solar y eólica son importantes tanto para el medio ambiente como para laceración de puestos de trabajo a corto plazo, el reto que hay que plantearse debe ser mucho mayor: cómo invertir en tecnologías transformadoras. El recientemente fallecido Tony Benn dijo una vez que ningún general dejaría de hacer un bombardeo porque se hubiera rebasado el presupuesto. Si eso es así, resulta grotesco que nuestras sociedades no puedan reunir los recursos para lanzar un nuevo Proyecto Manhattan que emplee a tantos científicos como sea posible con el encargo de descubrir nuevas formas de energía verde, no sólo de desarrollar las tecnologías primitivamente verdes ya existentes.
La financiación de un Proyecto Manhattan verde de este tipo sólo puede venir de una visión ambiciosa que ponga a trabajar en común al mayor logro europeo, el Banco Europeo de Inversiones (así como su organización hermana, el Fondo Europeo de Inversiones, que ya tiene el encargo de financiar empresas pequeñas y medianas en el área de la renovación urbana, de la tecnología y de la energía verde) y a nuestros bancos centrales (el BCE y el Banco de Inglaterra, los bancos centrales de Suecia, Dinamarca, etc.). En nuestra Modesta proposición para resolver la crisis de la Eurozona, [3] hemos expuesto la vía por la que eso podría hacerse. Resumiendo: ¿por qué la flexibilización cuantitativa tendría que reducirse a la creación de dinero por el banco central con el propósito de hinchar los bonos públicos, los activos inmobiliarios y los derivados tóxicos, y no con el propósito, harto más productivo, de sostener el valor de los bonos del Banco Europeo de Inversiones )BEI) y, potencialmente, de un nuevo banco británico público de inversión que colaborara con el BEI? Esa sería la respuesta europea innovadora al BNDS brasileño (que acab de invertir más de 5 mil millones de dólares en tecnologías limpias) o al plan quinquenal chino (2011-15) de invertir 1,5 billones de dólares (cerca de un 5% del PIB de China) en energía verde, biotecnologíaa y automóviles sin emisiones.
Epílogo: en campaña por la democracia, estabilizar el capitalismo y reimaginar el socialismo
Si la señora Thatcher tiene una lección que ofrecernos a la izquierda es la de que el radicalismo progresivo es el único antídoto contra el radicalismo regresivo. Durante décadas, hemos permitido que nuestra“razonabilidad” fuera el cómplice pasivo de un asalto total a la racionalidad, al desarrollo y a la propiedad. Durante la Conferencia del Partido Laborista en 1976, Tony Benn había ya advertido: “Estamos pagando un grave precio político por 20 años en los que, como Partido, hemos puesto sordina a nuestra crítica del capitalismo y edulcorado nuestra defensa del socialismo”. Es trágico que en los 20 años que siguieron al lúcido discrso de Benn, los socialistas europeos perdieran la capacidad hasta de distinguir entre el capitalismo y ciertos“sistemas de mercado” supuestamente neutrales. Entretanto, el capitalismo ponía enérgicamente manos a la obra socavándose a sí propio y cimentando el camino hacia su propia implosión en 2008. Ha llegado la hora de que la izquierda reviva su perspectiva crítica sobre el capitalismo y comience a planificar un futuro que vaya más allá.
Eso no quiere decir que estemos cerca de estar en condiciones de reemplazar el capitalismo, El realismo nos obliga a reconocer que quien hoy está plenamente al mando del continente europeo es la Bancarrotocracia, y que las únicas fuerzas en marcha son las de la extrema derecha más obtusamente fanática. La izquierda no puede volver a equivocarse como en los años 30, pensando que la gran crisis llevará de modo natural a algo mejor. Muy bien podría ser que lo que trajera consigo fuera la más abominable distopía. Por eso es esencial estabilizar el capitalismo –a través de la regulación bancaria, de un vínculo entre los bancos centrales y la inversión pública y de una red de seguridad social más amplia—, al tiempo que se lucha por una revitalización de la democracia a todas las escalas: local, nacional y europea.
Nuestro éxito en ese limitado pero crucial empeño es condición necesaria de la forja de un futuro sostenible en donde el grueso de la población pueda trabajar retribuidamente en empresas innovadoras de las que ellos mismos sean los solos accionistas.
NOTAS: [1] Para una explicación completa de este mecanismo de reciclaje global, véase Yanis Varoufakis: El Minotauro global, Madrid, Capitán Swing, 2013. [2] Mariana Mazzucato (2011). The Entrepreneurial State: Debunking public vs private sector myths, London: Athem Press. [Véase en SinPermiso, 6 de agosto de 2013: Mariana Mazzucato, “El mito puramente ideológico de los “emprendedores” privados tecnológicamente innovadores”.] [3] Yanis Varoufakis, Stuart Holland James K. Galbraith (2013). “Una modesta proposiciñon para resolver la crisis de la Eurozona, Versión 4.0”, en SinPermiso, 21 julio sw 2013.
Yanis Varoufakis es un reconocido economista greco-australiano de reputación científica internacional. Es profesor de política económica en la Universidad de Atenas y consejero del programa económico del partido griego de la izquierda, Syriza. Actualmente enseña en los EEUU, en la Universidad de Texas. Su último libro, El Minotauro Global, para muchos críticos la mejor explicación teórico-económica de la evolución del capitalismo en las últimas 6 décadas, fue publicado en castellano por la editorial española Capitán Swing, a partir de la 2ª edición inglesa revisada. Una extensa y profunda reseña del Minotauro, en SinPermiso Nº 11, Verano-Otoño 2012.
Traducción para http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=6819: Mínima Estrella
sinpermiso electrónico se ofrece semanalmente de forma gratuita. No recibe ningún tipo de subvención pública ni privada, y su existencia sólo es posible gracias al trabajo voluntario de sus colaboradores y a las donaciones altruistas de sus lectores.
Foto: Giannis Varoufakis.