Raül Romeva i Rueda

Avui teniem previst reunir-nos amb Pan Yue, Director del SEPA (State Environmental Protection Administration), una mena de Ministre del Medi Ambient. Es tractava d’una de les reunions mes esperades, i sobre la qual haviem reiterat nombroses vegades la nostra intencio de celebrar. Pan Yue es una de les figures emergents entre el funcionariat mes o menys critic xines. Autor de llibres de referencia com ‘On Socialist Ecological Civilisation‘ en el qual critica obertament el fet que des de les economies industrialitzades occidentals exportem les empreses mes contaminants a paisos en vies de desenvolupament com la Xina. Es conegut per mantenir una actitud ferma davant (segueix…)

de les vulneracions de la Llei Ambiental i ha cancel.lat nombrosos projectes de produccio energetica a escala regional en no ajustar-se als criteris ambientals requerits. Aixi mateix es un ferm defensor de la participacio ciutadana en tots els nivells de la politica. Per tot aixo, i per altres aspectes, teniem interes en trobar-nos amb ell. Malauradament, pero, segons la informacio facilitada pel delegat del Partit Comunista que ens acompanya a tot arreu, una reunio de darrera hora li ha impedit ser present a la reunio, aixi que hem hagut de parlar amb el seu personal tecnic el qual, molt educadament, ens ha comunicat que no tenien autoritzacio per donar-nos informacio sobre diverses questions delicades que reclamavem. Entre d’altres, voliem demanar-los detalls sobre les estadistiques que el SEPA publicava anualment en relacio al grau de polucio i contaminacio i com aquesta afectava el PIB. Segons tenim entes, quan el 2004 van publicar que en realitat aquest fenomen, la contaminacio, suposava reduir en un 4% el creixement del PIB (estimat globalment en un 11%) van provocar un enorme daltabaix ja que, segons les dades del Partit Comunista, per mantenir el nivell de creacio d’ocupacio cal mantenir un creixement anual d’almenys el 7 o 8%. Si a 11 li traiem el 4 que cal atribuir al cost vinculat a la contaminacio ens queda un 7%, rascant el creixement minim exigit. A partir del 2005, ja no es van publicar mes aquesta mena d’estadistiques.

Tot plegat confirma que, malgrat que el discurs oficial es: ‘no volem cometre els mateixos errors que heu comes a occident en el proces d’industrialitzacio, i no volem, per tant, haver de pagar despres per netejar tot allo que ara contaminem en el marc del nostre creixement accelerat’, la realitat es que, pel que es veu, estan cometent el mateix error, si no el solucionen. Un exemple clar es el transport. Partien d’una situacio excel.lent per apostar per un model de mobilitat ferroviaria ja que no hi havia gairebe cotxes. Enlloc de fer-ho, pero, han apostat per potenciar la mobilitat vial, amb mes autopistes, mes cotxes, mes col.lapses, mes contaminacio, mes problemes, i al cap i a la fi menys salut personal, ambiental i economica. Haurien pogut escollir un model a la japonesa de transport, i en canvi han optat pel model occidental.

Aixi doncs, quan ens justifiquen que no han signat, ni signaran, el Protocol de Kioto per que l’escalfament global es un problema que hem creat els paisos industrialitzats (cosa que es globalment certa per altra banda) el contraargument es que poc a poc s’estan convertint tambe ells en un dels principals emissors de CO2 i que, per tant, en tenen tanta responsabilitat com els altres. Per altra banda, cal no oblidar que aquest creixement es basa en gran mesura en nombrosos inversions extrangeres les quals, logicament, tambe tenen el seu grau de responsabilitat.

Tot plegat confirma que avui per avui parlar del canvi climatic i de com combatre’l es inevitablement un tema global, i en cap cas queda justificat mantenir-se’n al marge.  

(encara no he aconseguit trobar un teclat que em permeti escriure amb accents, aixi que, de moment, els obvio per impediment tecnic)

Foto: Per l’autopista de Beijing

L’agenda d’avui preveu que ens trobem amb diversos carrecs del Partit i del Govern (de fet son mes importants els primers que els segons). Basicament abordem en els nostres interevncions dos tipus de questions: les que tenen a veure amb la situacio dels drets fonamentals, democracia i llibertats, i les que tenen a veure amb els reptes mediambientals globals com la mena de resposta que estan adoptant davant el canvi climatic. De seguida queda pales quins son els temes que mes inquieten els nostres interlocutors, i tambe quins son els temes que no els agrada discutir. Les converses es caracteritzen per la cordialitat, pero amb certes puntes de tensio quan, per exemple, preguntem per la postura de Xina en relacio al Protocol de Kioto (que no han signat), o pel que fa a la llibertat d’expressio o de reunio, o quan parlem de la possibilitat d’avancar cap a un sistema pluripartit. Per descomptat, les tres famoses T (Tiananmen, Tibet i Taiwan) son les que mes inquietud provoquen, aixi com el debat en relacio a la llei laboral que es troba en discussio al si del Partit Comunista (segueix…) 

La resposta estandard, tan si parlem amb el viceministre de relacions exteriors del Partit, com amb els viceministres d’Afers Exteriors i de Politica Social i Laboral del Govern, coincideixen. Es tracta d’un discurs ben elaborat, i ben apres.

La seva reaccio quan parlem de democracia es clara: per controlar un pais tan gran i amb tantes necessitats com la Xina cal que hi hagi un partit, i nomes un, que controli els mecanismes del poder a tots els nivells.

Tanmateix, les contradiccions son mes que evidents a tots els nivells. Darrera d’una imatge de socialisme, s’amaga una realitat en que les diferencies creixen, s’enriqueix rapidament una minoria mentre la majoria segueix enla mes estricta probresa, la corrupcio es normalitza -quan no s’institucionalitza-, les llibertats es veuen com un problema mes com un dret, i la conclusio acaba essent, expressada de diverses maneres la seguent: tota la inversio extrangera es benvinguda sempre i quan no hi hagi cap mena d’interferencies en relacio a la politica interna.

Pero, tota la culpa la tenen les autoritats xineses? em temo que no, especialment despres de constatar com nombroses emnpreses com Google, Microsoft, AT&T, Wal Mart o d’altres han estat pressionant el Partit Comunista xines per de condicionar la nova llei laboral la qual, consideraven massa permissiva en relacio als treballadors i treballadores (i aixo que ni tan sols preveu el dret a vaga). En altres paraules, son nomes els xinesos els qui alimenten els seu discurs i la seva practica amb contradiccions o som tambe els occidentals qui, quan anem donant llicons pel mon contribuim, per activa o per passiva, a alimentar aquestes contradiccions? o pitjor encara, si els xinesos fan el que fan, no sera tambe que a alguns des d’occident, que tant ho critiquen, en realitat els interessa?

Sigui com sigui, espero poder trobar alguna resposta a aquests interrogants al llarg de la visita. 

Foto: A la Plaça de Tiananmen.

Plou a Beijing, pero fa prou calor com per anar en maniga curta. La primera impressio, arribant a l’aeroport de la capital amb British Airways, es doblement esperada. Primer, modernitat i intencio d’agradar. L’aeroport es, efectivament, modern i lluent de nou que es, i el tracte dels funcionaris es atent. De fet, en el moment de sotmetre el passaport i el visat a la inspeccio policial pertinent, se t’ofereix la possibilitat de valorar electronicament amb un molt satisfactori/satisfactori/gens satisfactori el tracte del personal de l’aduana. Marco la primera opcio. La segona impressio, tambe esperada, es la rebuda oficial que em dispensa Du Yang, un jove membre de l’oficina per a afers de l’Europa Occidental del Departament Internacional del Comite Central del Partit Comunista Xines. Almenys aquest es el titol que apareix en la tarja que polidament m’entrega en identificar-me. M’acompanya a un cotxe, amb xofer, marca Audi, modern i llampant com l’aeroport. De cami cap a l’hotel constato que (segueix…)

son majoria els cotxes d’aquestes caracteristiques, almenys els que fan la ruta per l’autopista entre l’aeroport i el centre de Beijing .

Em sorpren, per inesperat aquest cop, constatar que condueixen pausadament. Fins que no som al vell mig d’un petit embus al centre de la ciutat no escolto el primer toc de claxon. El silenci es la norma. Res a veure amb les imatges caotiques de les ciutats xineses en que els cotxes han d’esquivar bicicletes, vianants o animals que circulen tots per les mateixes vies.  

Finalment arribem a l’Hotel Kapok, ubicat just al costat de la Ciutat Prohibida, d’una arquitectura moderna i minimalista, res a veure amb el tradicional i conegut estil barroc i carregat amb que solem imaginar el disseny xines.

En Du Yang m’acompanya fins a l’interior mateix de l’habitacio, comprova que tot es en ordre i m’entrega un programa de les reunions oficials que mantindrem durant els tres dies que serem a Beijing, abans de marxar cap a Shangai. Comencem aquest vespre, amb un sopar que ens ofereixen els membres del cos diplomatic europeu a Beijing.

L’agenda, i aixo si que era esperable, es ben atapeida. Soc mes que conscient que amb tres dies no es possible pendre el pols a una ciutat com Beijing, i encara menys a un pais com la Xina. Em conformo amb prendre el pols a com el Govern/Partit Comunista Xines afronta una visita de diputats i diputades del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, i com responen a les questions que ens preocupen, especialment davant de la inminent celebracio dels JJOO del 2008.

El continent que se m’ofereix, de moment, es el d’un pais modern, atent i respectuos, almenys amb els forasters. Els propers dies veurem si el contingut s’addiu amb aquesta imatge. 

(NOTA: degut a que el teclat de l’hotel no disposa d’accents em veig obligat a escriure sense els mateixos) 

Font: reunió amb les embaixades de la UE i la Comissió Europea a Beijing

Després de diversos mesos de negociació, finalment el Grup Verds/ALE al Parlament Europeu hem aconseguit els permisos necessaris per poder viatjar a la Xina i reunir-nos amb diversos actors socials, ambientals, polítics, mediàtics i artístics d’aquell país. Tant la composició de la delegació com la ruta, així com les persones amb les que ens havíem d’entrevistar, han hagut de ser negociades amb les autoritats xineses, i, si bé hem aconseguit, almenys a priori, incorporar a l’agenda trobades amb determinades persones vinculades al món associatiu i periodístic que no necessàriament són de l’agrat del Partit Comunista Xinès, no hem estat tant de sort quan hem demanat viatjar amb un equip propi de filmografia. Simplement se’ns ha denegat aquesta possibilitat. (segueix…)

Sigui com sigui, la visita, que se centrarà en entrevistes que durem a terme a Beijing i Shanghai, té per objectiu copsar de primera mà el pols que viuen alguns sectors del país a menys d’un any que comencin uns Jocs Olímpics que probablement, i malauradament, seran més notícia per motius de caràcter polític que esportiu. En el programa tenim previst abordar, sobretot, tres grups de temes: situació dels drets humans, aspectes socials, i situació mediambiental.

Sóc dels qui pensa que és indubtable que els progressos que s’estan fent a la Xina en molts àmbits, també en el social i l’ambiental, són importants, però també que són lents, en molts casos contradictoris, i en alguns fins i tot serveixen per amagar d’altres conductes i actituds altament preocupants.

De tot això en volem parlar amb les autoritats xineses, per descomptat, però també amb d’altres actors.

Sigui com sigui tindrem la possibilitat de copsar de primera mà si realment el control sobre les visites oficials externes és tan ferm com d’altres delegacions de caràcter similar han posat de manifest i, sobretot, fins a quin punt podem ser optimistes sobre el fet que els JJOO signifiquin la porta a la modernitat i la democràcia que tantes vegades han proclamat des de Beijing.

El viatge finalitzarà el proper dissabte 1 de setembre.

Font foto:  Campanya en favor de la llibertat d’expressió de Reporters sense Fronteres

Interessant (novament) l?article del codirector de l?Institut d?Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH), Jesús A. Núñez Villaverde, avui a El Pais, titulat ?Venta de armas, estabilidad y democracia en Oriente Próximo?:

Estados Unidos es el mayor productor y exportador de armas del planeta. Oriente Medio es la región más militarizada del globo, con los conflictos violentos de mayor repercusión para la estabilidad mundial y en donde se dirimen cuestiones de liderazgo que apuntan a mayor confrontación. Que en estas circunstancias Washington haya decidido vender armas a Israel, Arabia Saudí, Egipto, Kuwait, Bahrein, Qatar, Omán y Emiratos Árabes Unidos por un valor que, a falta de información futura más detallada, ya ronda los 50.000 millones de euros para los próximos 10 años es cualquier cosa menos una sorpresa. En una primera lectura sólo cabría interpretar la medida como más de lo mismo, tras comprobar el fracaso de otros instrumentos. (segueix…)

Sin embargo -en el contexto de una región que asiste a la debacle de la estrategia estadounidense en Irak (donde han gastado 13.900 millones de euros en la reconstrucción de unas capacidades militares iraquíes muy lejos aún de ser operativas) y en Afganistán (donde los talibanes y los señores de la guerra aprovechan el creciente descontento popular con unas fuerzas extranjeras incapaces de rematar la tarea), al sueño imposible de un acuerdo entre Olmert y Abbas que satisfaga a los palestinos y al desmoronamiento de la visión democratizadora del mundo árabe, tal como Washington la imaginaba en 2003-, la interpretación de la decisión de George W. Bush es mucho más preocupante. Sobre todo, porque significa abiertamente volver a caminos ya recorridos que suponen el refuerzo de unos gobernantes (que sólo forzando el lenguaje hasta el extremo se suelen calificar de moderados), mucho más interesados en su propio mantenimiento en el poder que en promover las urgentes y necesarias reformas de sus manifiestamente mejorables modelos de organización social, política y económica. Y ese refuerzo, siguiendo los comportamientos vigentes desde la guerra fría, se concreta en la entrega de más armas, o, lo que es lo mismo, en una apuesta por la estabilidad al viejo estilo y en una ayuda para facilitar la eliminación de los terroristas (concepto en el que caben también representantes del islamismo político y disidentes de todo signo, en tanto que no acepten el statu quo imperante). Además de ser ésta una vía que se ha demostrado tantas veces errónea, cabe recordar que esos gobernantes no han sabido nunca cumplir adecuadamente con su parte de la tarea (¿acaso es hoy Oriente Medio más desarrollado y estable que en la guerra fría?). 

También queda clara la voluntad de garantizar la superioridad militar israelí frente a sus vecinos (con 21.000 millones de euros del total anunciado), en su papel de gendarme regional escasamente exitoso, salvo para sus propios intereses, en estos últimos 50 años. Rearmar a Arabia Saudí (14.000 millones) y a Egipto (9.000 millones) no parece tampoco un buen camino para que estos importantes países lleguen a ser algún día plenas sociedades abiertas y desarrolladas. Por el contrario, la ayuda estadounidense servirá para reforzar el anquilosamiento de estos regímenes, para otorgar un mayor protagonismo a los estamentos militares y, a más corto plazo, para intentar asustar a Irán, para procurar el apoyo suní contra el liderazgo iraní y para asegurarse la asistencia a la conferencia internacional sobre Palestina que el propio Bush ha anunciado para el otoño.  

Por si esto fuera poco, Washington reafirma su pretensión de seguir presente en la región durante mucho tiempo, aunque provoque reacciones militaristas en Irán (aprovechadas por Moscú, que ya ofrece sus mejores cazas, los SU-30, y por China) y contribuya a arruinar las opciones realmente democratizadoras, presentes en diferentes niveles en el interior de esos países. Con razón sostienen los portavoces encargados de hacer tragar esta decisión como un paso en la dirección correcta que se trata de armas defensivas. Lo que no explican es que la frontera con las ofensivas ha desaparecido en la mayoría de los casos, y mucho menos que esas armas no sirven para defender la democracia o el bienestar, sino para la defensa y pervivencia de unos gobernantes reiteradamente fracasados que, tácticamente, interesa reforzar, aunque el coste pueda ser el alejamiento sine die de un Oriente Medio próspero y pacífico.  

En resumen, ganan las industrias de armamento (y los candidatos republicanos de los próximos comicios estadounidenses), Olmert y los gobernantes árabes de la región y los que apuestan por la violencia como método para resolver las diferencias. Pierden quienes creen que sin desarrollo nunca habrá seguridad y que la ayuda debe dirigirse a impulsar las reformas y a reducir las brechas de desigualdad y pierden, aún más los millones de ciudadanos que aspiran a una vida mejor en la zona.

Si se asume, con frustración, que el Congreso apenas maquillará las órdenes de ventas con algún retoque cosmético, sólo nos queda esperar que Estados Unidos sea capaz de controlar el destino y el uso de las armas que venda a estos socios mejor de lo que ha hecho con las 190.000 pistolas y fusiles vendidos a Irak y cuyo destino se desconoce en la actualidad. Tampoco esto es una sorpresa.  

Font foto: BBC

L’Oficina de Comptabilitat del Pentàgon ha trobat a faltar, almenys, 190.000 armes de les enviades a l’Iraq per part de les autoritats nord-americanes (veure la noticia segons la BBC ‘190.000 weapons missing in Iraq’). Es sospita que aquestes armes, sobretot fusells d’assalt AK47, han passat a mans de la insurgència i que estan essent usades per a combatre, precisament, els ‘marines’ dels EUA. Aquesta circumstància, precisament, és a dir, la dificultat per controlar el destí final de les transferències d’armament, és un dels factors, entre molts d’altres, que fan urgent i imprescindible l’adopció d’un Tractat Internacional sobre Transferències d’Armament (ATT). Precisament van ser els Estats Units els únics que, (segueix…)

quan el tema es va proposar en forma de resolució a l’Assemblea General de Nacions Unides a finals de 2006, s´hi van oposar. No confio que l’actual administració Bush en tregui les lliçons pertinents, però almenys sí espero que els nous candidats a la presidència, ni que sigui per electoralisme, i el futur o futura president/a hagi après del desastre d’Iraq. Veure altres apunts relatius a la Campanya en favor d’un Tractat Internacional de Transferències d’Armament a la categoria Armes/Desarmament. 

Font foto: BBC