Raül Romeva i Rueda

Avui teniem previst reunir-nos amb Pan Yue, Director del SEPA (State Environmental Protection Administration), una mena de Ministre del Medi Ambient. Es tractava d’una de les reunions mes esperades, i sobre la qual haviem reiterat nombroses vegades la nostra intencio de celebrar. Pan Yue es una de les figures emergents entre el funcionariat mes o menys critic xines. Autor de llibres de referencia com ‘On Socialist Ecological Civilisation‘ en el qual critica obertament el fet que des de les economies industrialitzades occidentals exportem les empreses mes contaminants a paisos en vies de desenvolupament com la Xina. Es conegut per mantenir una actitud ferma davant (segueix…)

de les vulneracions de la Llei Ambiental i ha cancel.lat nombrosos projectes de produccio energetica a escala regional en no ajustar-se als criteris ambientals requerits. Aixi mateix es un ferm defensor de la participacio ciutadana en tots els nivells de la politica. Per tot aixo, i per altres aspectes, teniem interes en trobar-nos amb ell. Malauradament, pero, segons la informacio facilitada pel delegat del Partit Comunista que ens acompanya a tot arreu, una reunio de darrera hora li ha impedit ser present a la reunio, aixi que hem hagut de parlar amb el seu personal tecnic el qual, molt educadament, ens ha comunicat que no tenien autoritzacio per donar-nos informacio sobre diverses questions delicades que reclamavem. Entre d’altres, voliem demanar-los detalls sobre les estadistiques que el SEPA publicava anualment en relacio al grau de polucio i contaminacio i com aquesta afectava el PIB. Segons tenim entes, quan el 2004 van publicar que en realitat aquest fenomen, la contaminacio, suposava reduir en un 4% el creixement del PIB (estimat globalment en un 11%) van provocar un enorme daltabaix ja que, segons les dades del Partit Comunista, per mantenir el nivell de creacio d’ocupacio cal mantenir un creixement anual d’almenys el 7 o 8%. Si a 11 li traiem el 4 que cal atribuir al cost vinculat a la contaminacio ens queda un 7%, rascant el creixement minim exigit. A partir del 2005, ja no es van publicar mes aquesta mena d’estadistiques.

Tot plegat confirma que, malgrat que el discurs oficial es: ‘no volem cometre els mateixos errors que heu comes a occident en el proces d’industrialitzacio, i no volem, per tant, haver de pagar despres per netejar tot allo que ara contaminem en el marc del nostre creixement accelerat’, la realitat es que, pel que es veu, estan cometent el mateix error, si no el solucionen. Un exemple clar es el transport. Partien d’una situacio excel.lent per apostar per un model de mobilitat ferroviaria ja que no hi havia gairebe cotxes. Enlloc de fer-ho, pero, han apostat per potenciar la mobilitat vial, amb mes autopistes, mes cotxes, mes col.lapses, mes contaminacio, mes problemes, i al cap i a la fi menys salut personal, ambiental i economica. Haurien pogut escollir un model a la japonesa de transport, i en canvi han optat pel model occidental.

Aixi doncs, quan ens justifiquen que no han signat, ni signaran, el Protocol de Kioto per que l’escalfament global es un problema que hem creat els paisos industrialitzats (cosa que es globalment certa per altra banda) el contraargument es que poc a poc s’estan convertint tambe ells en un dels principals emissors de CO2 i que, per tant, en tenen tanta responsabilitat com els altres. Per altra banda, cal no oblidar que aquest creixement es basa en gran mesura en nombrosos inversions extrangeres les quals, logicament, tambe tenen el seu grau de responsabilitat.

Tot plegat confirma que avui per avui parlar del canvi climatic i de com combatre’l es inevitablement un tema global, i en cap cas queda justificat mantenir-se’n al marge.  

(encara no he aconseguit trobar un teclat que em permeti escriure amb accents, aixi que, de moment, els obvio per impediment tecnic)

Foto: Per l’autopista de Beijing