I, en fi, transicional i socialdemòcrata -mal entesa- em sembla també la solució que el llavors alcalde de Barcelona Xavier Trias va aplicar davant el conflicte amb els okupes del denominat Banc Expropiat de Gràcia per comprar la “pau social”: 60.000 euros anuals de lloguer -5.500 mensuals- per al propietari que Ada Colau ara no vol pagar tot i que tampoc vol desnonar ningú. A la Barcelona de la crisi i els desnonaments de veritat, la Barcelona de la PAH de la qual va emergir l’actual alcaldessa, l’Ajuntament de CiU pagava 5.500 euros al mes a una gent que ha reaccionat com ha reaccionat quan s’ha acabat el bròquil a càrrec del contribuent.
De quina mena de banc expropiat parlem? De l’antiga seu d’una caixa ensorrada per les preferents i la bombolla immobiliària, que continua tenint propietari? D’okupació subvencionada pura i dura, parlem. D’okupació subvencionada per evitar focs majors a càrrec dels que paguen impostos, de les rendes altes i de les mitjanes i baixes que paguen religiosament els seus tributs municipals.
De quina mena de Banc Expropiat parlem? De l’antiga seu d’una caixa ensorrada per les preferents i la bombolla immobiliària que continua tenint propietari? D’okupació subvencionada pura i dura, parlem
Vet aquí una altra escletxa, la de la gestió “progressista” mal entesa dels conflictes socials, per on es cola o millor dit es reprodueix la bèstia. I vet aquí un altre exemple que remet a la paradoxal naturalesa de l’excepció de què parlàvem. Potser no n’hi ha, de feixistes de “dretes” o “esquerres” als parlaments de l’Estat espanyol perquè no cal. Als legionaris, i als altres, les victòries els hi continuem servint en safata.
Article de David Gonzàlez / elNacional.cat
(29 de maig de 2016)
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!