La Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) és probablement un dels moviments socials de caire ecologista que ha comptat amb més suport social dels apareguts a Catalunya des de la Transició.
Parlar de la Plataforma, però, és parlar de quelcom més que dels èxits polítics aconseguits durant la seua trajectòria, amb la derogació del Plan Hidrológico Nacional el 2004 o la retirada del reial decret de sequera el 2008; com també és més que les assignatures encara pendents com el canal Xerta - Sènia, el Segarra - Garrigues o el recentment publicat Pla de Conca. Des dels seus orígens la PDE ha estat, en tant que pal de paller del moviment antitransvasista, una important eina d'identificació i de vertebració del territori per a la gent de les Terres de l'Ebre.
Si bé seria un error dir que este sentiment d'identificació respon únicament a una puntual unitat territorial contra “l'amenaça externa” dels intents contemporanis de transvasaments —les arrels d'esta identitat ebrenca vénen de molt més lluny i no responen únicament a factors socio-polítics, però no és ara el moment per parlar-ne—, és innegable que la PDE i el moviment antitransvasista han jugat un paper molt important en esta (re)afirmació. Les raons d'això són diverses, però sense cap mena de dubte pesa molt el tradicional —i justificat— sentiment d'abandonament de la perifèria (les Terres de l'Ebre, però també Ponent o el Pirineu) respecte la metròpoli (Barcelona i València).
A este sentiment d'abandonament cal sumar-hi el fet que sempre que hi ha hagut amenaces de transvasaments “l'ofensiva” ha vingut precisament d'estes metròpolis, directament o havent passat pel filtre de Madrid. Partint d'aquí, és lògic que el sentiment de “només se'n recorden de nosaltres quan els interessa” estigue totalment normalitzat al territori. Ho resumix molt bé un dels seus grups bandera, Pepet i marieta, que canta: “No ens arriben subvencions, ni trens a les estacions: només grues, parcs eòlics, nuclears i camps de golf”.
En resum: esta realitat política, esta percepció per part de la societat ebrenca és un factor important a tenir en compte a l'hora d'analitzar la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Ho és en tant que es tracta d'una relació que podríem titllar de bidireccional o fins i tot simbiòtica: este sentiment de comunitat insta la societat ebrenca a “fer pinya” entorn la PDE, de qui esperen una defensa dels seus interessos —materialitzats principalment en la defensa del Riu Ebre, tot i que no únicament—. Però alhora insta la PDE a tenir un discurs més enllà de la base científica de la qual partix per oposar-se als transvasaments, i hi suma una important part de discurs de territori. Així, la PDE no parlarà només des d'una perspectiva estrictament ecològica sinó també des d'una certa reivindicació territorial.
Seria molt fàcil caure en l'error de pensar que en fer això la PDE cau en un discurs localista o nimbista. Se'ls podria acusar, fins i tot, de pensar únicament en els interessos de les Terres de l'Ebre i no en els del conjunt de Catalunya. Però una mirada ràpida als arguments esgrimits per la Plataforma a l'hora d'oposar-se a cadascun dels transvasaments als quals s'ha enfrontat ho desmentix: la PDE no reclama una nova cultura de l'aigua perquè denuncia el centralisme que patixen les Terres de l'Ebre i altres punts de Catalunya; la PDE reclama una nova cultura de l'aigua i alhora denuncia este centralisme.
Però el discurs de la PDE és una cosa, i la percepció que socialment es té del discurs i del moviment antitransvasista en general n'és una altra. Això és el que hem intentat analitzar aquí.
A Black & White, un joc d'ordinador molt popular a principis dels 2000, l'usuari es convertia en un déu mitològic. Estant en la seua pell obtenies una capacitat absoluta per a fer i desfer sobre els teus súbdits: des d'exigir-los sacrificis en honor teu a fer ploure i ajudar-los perquè la collita fos bona; arribant, així, a generar situacions totalment absurdes i inesperades.
Si existís quelcom similar a Black & White (o a The Sims, o a les desenes de videojocs que partixen d'esta idea) al món real i aplicat al món de la música, i els melòmans poguéssem crear cançons, melodies i grups a plaer, i ajuntar artistes en un mateix projecte (a l'estil dels "súper grups" dels 60) podrien arribar a sortir combinacions realment malaltisses... i, és clar, realment interessants. Mentre això no existisque, però, tenim l'oportunitat de tastar projectes com el de VRELO, des de Sèrbia: o què passaria si ajuntéssem grups com Las Migas i L'Ham de Foc—a la balcànica— amb Rage Against The Machine iEskorbuto.
No era una amenaça per marcar paquet ni un parlar per parlar: la “llista de Puig” ja és una realitat. La web dels Mossos d'Esquadra, feta amb la finalitat que la ciutadania puguem identificar —i, sobretot, delatar— fins a una setantena de persones que haurien participat d'actes violents durant les manifestacions a Barcelona de la vaga general del 29 de març, ja està activa. La iniciativa ha provocat alarmes, indignació i preocupació. Lògicament. No només perquè, en publicar este web, el Departament d'Interior mostre una ètica discutible. Ni perquè pugue estar incomplint algunes de les seues pròpies lleis com la de Protecció de Dades o la de Protecció del Menor, o perquè evidencie una vegada més el doble raser convergent, que en altres situacions —com el cas Millet— ha maldat per conservar la intimitat, la pressumpció d'innocència i la privacitat dels sospitosos. La qüestió va prou més enllà, i és que gràcies a l'iniciativa dels Puig Boys des d'ara mateix qualsevol de nosaltres podem navegar entre les cares de les persones presents a la llista i “col·laborar” amb la Generalitat denunciant al veí, al company de classe o al professor que ens fa repàs de mates. No entrarem aquí en el debat sobre què és violència i què no, ni en si esta mena d'accions són lícites, d'una banda, i/o estratègiques, de l'altra. Allò que cal abordar és el rerefons que porta el Govern de la Generalitat a tirar endavant esta iniciativa. Perquè en realitat el web presentat per Interior no és quelcom aïllat que ens hauria de sorprendre, sinó la materialització d'un discurs i una praxi que fa temps que s'alimenta des de Convergència i Unió.
Quants cops he sigut un dictador? Quants cops un inquisidor; un censor, un escarceller?Quants cops he prohibit, a qui més m'estimava, la llibertat i la paraula? De quantes persones m'he sentit amo? A quantes he condemnat per haver comès el delicte de no ser jo? No és la propietat privada de les persones més repugnant que la propietat de les coses? A quanta gent he utilitzat, jo que em crec tan al marge de la societat de consum? No he desitjat o celebrat, secretament, la derrota d'altri, jo que en veu alta m'hi cagava, en l'èxit?
Qui no reproduïx, dins de si mateix, el món que l'ha generat? Qui pot garantir no confondre al germà amb un rival o a la dona que estima amb la pròpia ombra?
En una entrevista concedida a Surtdecasa.cat, el portal cultural de les Terres de l’Ebre, Pep Gimeno “Botifarra” assegurava: “Jo sóc un cantaoret; ni cantaor tampoc. No sóc un artista. L’artista és el que canvia quan puja a l’escenari”. Una frase sense més importància però que podem prendre perfectament com a tota una declaració de principis. I no només pròpia: si s’hagués de fer una tria d’adjectius per definir La barraca (Discmedi/Blau, 2011) el treball conjunt entre el cantaor de Xàtiva i els ebrencs Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, un d’ells seria este. Sense cap mena de dubte.
El resultat d’este treball conjunt és un recull de cançons d’arrel tradicional i popular, provinents la majoria del folklore comú de La Costera i les Terres de l’Ebre i per tant del repertori dels dos projectes musicals. La Barraca de Salvador, al Delta de l’Ebre, no és només l’element físic i simbòlic que ha donat nom al disc: ha servit, també, d’estudi de gravació. Així, entre paella i paella —“si tu poses la carxofa, jo poso lo conill”, canten a Jotes des de la barraca, l’única cançó composta especialment per a l’espectacle— els Quicos i el Botifarra han cuinat també romanços, fandangos, jotes, havaneres i boleros.
L'esperada dimissió del primer ministre Emil Boc arriba després de més de quinze dies de protestes a mig centenar de ciutats d'arreu del país. L'espurna inicial de la protesta va ser, també, una dimissió: la de Raed Arafat, subsecretari del Ministeri de Sanitat, molt popular al país per haver estat el responsable de la creació el 1990 del servei mèdic d'urgència romanès. Arafat fou forçat a dimitir per mostrar-se crític amb la reforma de la sanitat impulsada pel president Traian Băsescu, que considerava privatitzadora.
Les protestes, però, ràpidament van derivar del rebuig a la privatització sanitària i el caciquisme polític a una mostra de la indignació generalitzada per la situació del país. La reforma de Băsescu —retirada arran les protestes— no fa, en realitat, més que continuar una tònica donada des de la fi del cicle ceauşesquià. Dades publicades pel prestigiós diari econòmic Econtext.ro, per exemple, evidencien com entre el 1990 i el 2010 la sanitat pública romanesa ha vist com el número d'ambulàncies disponibles i de llits als hospitals es reduïa, literalment, a la meitat.
La retirada de la reforma de llei poc després de l'inici de les protestes fou indiscutiblement una victòria per als manifestants, com també ho és la dimissió ara de Boc. Caldrà, però, analitzar-ne el resultat a llarg termini.
No fa tant que vaig conèixer Ovidi Montllor. Devia tenir 17 o 18 anys. No recordo quan vaig sentir per primera vegada el seu nom: suposo que a través d'un homenatge fet per algun grup “del rotllo”. Potser per la versió que feia Feliu Ventura de “Tot explota pel cap o per la pota” a l'En Moviment, el directe d'Obrint Pas; potser per la de Mesclat. La qüestió és que vaig tenir la sort de trobar-me'l i, a partir de llavors, de tenir prou curiositat com per a buscar-ne més informació.
A poc que el vaig conèixer em va semblar molt bo. M'encantava la ironia i mala llet que gastava en les cançons més famoses: “Va com va”, “La samarreta”, “Perquè vull”, “L'Escola de Ribera” o “La fera ferotge”. No vaig escoltar-ne molt més, però: les meues orelles demanaven més distorsió que no cançó, en aquell moment. Grups com La Gossa Sorda, Nirvana, Extremoduro, Metallica, Mägo de Oz o Rage Against the Machine van relegar-lo a un segon pla.
Al cap d'uns mesos, però, va caure'm a les mans un llibre magnífic: L'Ovidi, de Núria Cadenes. Tècnicament una biografia, a la pràctica una autèntica carta d'amor. Llegint-lo vaig descobrir que Ovidi no era només un paio capaç de fer lletres compromeses molt canyeres: Ovidi era, a més, una persona amb una extraordinària sensibilitat i una impressionant capacitat d'impactar i transmetre sentiments. L'eMule va treure fum, i vaig descarregar un enorme arxiu —uns 800mb, una animalada tenint en compte la connexió a internet de llavors— amb la seua discografia. Llavors sí: em va enamorar. Havia descobert “l'altre” Ovidi. El dolç, el tendre, el sentimental. En el fons, el realment polític.
L'ample bulevard Nicolae Bălcescu separa els dos costats de la Piața Universitate de Bucarest, la capital de Romania. A una banda hi trobem el Teatrul Național, l'emblemàtic Hotel Intercontinental —clàssic punt de trobada per al jovent de la ciutat—i el “monument a l'anticomunisme”, que des dels anys noranta presidix la plaça més important de la ciutat. A l'altra, havent creuat el carrer, trobem les facultats de Lletres, Matemàtiques i Història de la Universitatea din București.
Des de fa quasi dos setmanes, però, la plaça acull també els manifestants que reclamen la dimissió del president del govern romanès, Traian Băsescu, membre del Partidul Democrat-Liberal (PDL). Especialment nombrosos al tard —en acabar-se la jornada laboral— però presents durant tot el dia, els crits de Jos Băsescu (“Avall Băsescu”) formen part ja de la banda sonora del centre bucurestià.
Els orígens de les protestes cal trobar-los en la reforma sanitària endegada pel govern, criticada des de l'oposició però també des del propi aparell de l'Estat. El subsecretari del govern Raed Arafat —molt popular per ser el principal impulsor de l'SMURD (Serviciul Mobil de Urgență Reanimare și Descarcerare), el servei mèdic d'intervenció d'urgència romanès— s'hi ha oposat públicament en considerar-la fortament privatitzadora, fet que li ha valgut ser forçat a dimitir per part del govern. Arran la dimissió d'Arafat l'opinió pública romanesa, ja prou escalfada per una contínua dinàmica de retallades, “plans d'austeritat” i una recent —i polèmica— reforma laboral, ha sortit al carrer.
Em desperto sobre les 4 i mitja del matí, havent dormit dotze hores. Encara porto damunt la ressaca de tots els viatges fets fins arribar al poble. Ahir vaig tenir el temps just de saludar mare i germana i d'assaborir el menjar —tan senzill i únic com deliciós— d'una de les iaies. Decidixo que tinc ganes de pegar una volta per veure el poble. Són quasi les sis i amb una mica de sort veuré sortir el sol des de la Torreta, allà al costat del riu. Esta és una de les coses per les quals val la pena viure a Amposta.
Surto del pis i encara és de nit, així que decidixo anar a veure la nova Plaça del Mercat. És lletjota amb ganes. Sóc conscient que no sóc objectiu i que probablement em deixo portar per aquell conservadurisme estètic que ens afecta als que som d'un lloc i en canvien alguna cosa —sempre serà millor com era ans que com és ara!— i per la poca simpatia que em desperta l'equip de govern de l'Ajuntament. Però la sensació és la que és, més enllà del per què.
No m'amoïna, però. Com tampoc ho fa la deixadesa general dels carrers, el fet de comprovar que això seguix sent un paradís convergent o el veure tantes botigues que han hagut de tancar. Malgrat tot estic molt content de tornar al poble, encara que sigue per uns pocs dies. De Romania estant em feia un pal enorme, i em temptava quedar-me allà durant les vacances per poder veure'n les tradicions i estes històries. Però un cop aquí veig que he fet bé de tornar.
Així resumia un dels participants el per què d'«Istoria se ocupa și se dezbate». El passat dijous 24 de novembre un grup d'estudiants d'Història de la Universitatea din București (UB) iniciaven el que durant 4 dies seria l'ocupació simbòlica d'una de les principals aules de la facultat. 100 hores d'ocupació que acabarien servint per debatre sobre les principals problemàtiques que els afecten com a estudiants i per proposar solucions concretes al Govern.
Una setmana més tard l'ocupació s'ha acabat, però les ocupacions en altres ciutats i facultats sembla ser que no han fet més que començar...
En un dels seus aforismes més famosos, el poeta alemany Bertold Brecht distingia entre les persones bones (“que lluiten un dia”), les molt bones (“que lluiten un any”), les que són encara millors (“que lluiten uns anys”) i les imprescindibles (“que lluiten tota la vida”).
Si fem cas a l'escriptor de L'òpera dels tres rals, la pèrdua d'Enric Garriga i Trullols (1926-2011) és la pèrdua d'un dels imprescindibles. I és que el “senyor Garriga” —com l'anomenaven alguns— va ser, efectivament, una persona implicada durant tota la seua vida en la recuperació i la promoció de les cultures minoritzades: la pròpia, la catalana; però també una de les germanes: l'occitana.
La primera escolta del darrer disc de Yann Tiersen no deixa lloc a dubtes: entre les melodies que el van donar a conèixer arreu del món en musicar les pel·lícules Le fabuleux destin d'Amélie Poulain o Good Bye, Lenin! i les peces d'Skyline (Mute, 2011) hi ha hagut canvis, molts canvis. Enrere queden les influències de la tradició bretona o de la chanson française que mostrava en els seus primers treballs, també abans de saltar a la fama: el Yann del 2011 ha rellevat el violí pel sintetitzador, l'acordió per la caixa de mescles i les veus ensucrades pels laments dissonants. I el canvi no li ha anat gens malament.
Durant esta etapa de forja de la pròpia manera de ser i pensar que és l'adolescència un dels elements que més ens influïx és la música. No descobrim cap secret, dient això: qui més qui menys hem entrat al món del heavy, el hip-hop, el rock, l'ska o el punk —i l'estètica i rituals que comporten— com una manera de mostrar rebel·lia i criticar allò que no ens agrada de la societat.
Per quina d'estes “tribus” tira cadascú depèn de molts factors, però un dels més importants és l'entorn social. Que el jovent “alternatiu” d'un poble o d'una zona tendisque a identificar-se amb un moviment musical o un altre sovint depèn de què ha “mamat” a casa, però sobretot a l'institut o al bar. És per això que de vegades fins i tot es pot traçar una certa relació entre la geografia i les opcions musicals “alternatives”. Al nostre país, per exemple, podríem establir dos grans tendències: com l'anomenat “rock català” va marcar l'adolescència de molts jóvens dels 80 i els 90, i com també ho va fer l'ska, el rock dur i el punk de marc estatal.
Així, per poc que agrade als més puristes avui dia és innegable que bona part del jovent crític del país —des del l'ecologista o independentista a l'anticapitalista o feminista— no tenen (no tenim) Sopa de Cabra o Sau com a referència musical, sinó La Polla Records, Kortatu o —més recentment— La Gossa Sorda. Exemples ben clars d'això els trobem a bona part de les Terres de l'Ebre i el País Valencià, on cada vegada es consoliden més grups a partir d'este adob musical. Un adob que fa germinar fruits com Purkinje, que just ara presenten el primer disc: Bukkake Social.
Parlar de Miquel Gil no és parlar d'un músic qualsevol: és parlar, a hores d'ara, d'un autèntic “monstre” de la cançó tradicional. Ben garrejat ja des dels seus inicis amb Al Tall fins a la seua actual carrera en solitari —passant per altres projectes com Terminal Sur o l'etapa amb l'Orquestra Àrab de Barcelona—, el de Catarroja ha sabut combinar ingredients com tradició, innovació i un toc únic i personal.
Allunyat de modes, este xef de la música popular ens presenta ara el seu darrer menú: X marcianes (Temps Rècord, 2011), on demostra, una vegada més, que no calen Étoiles Michelin per a ser un bon cuiner.
Sovint en música trobem que el gènere determina el contingut.
Per exemple: mentre la majoria de cançons pop parlen d'amors, desamors i similars, moltes cançons heavy mostren lletres sobre el món mitològic, fantàstic i medieval.
Les raons d'esta tendència poden ser moltes i diverses, des dels orígens de cada gènere al context, passant pel perfil de les persones que segueixen cada tipus de música.
De vegades, però, ens trobem amb excepcions que sorprenen. Com Calle 13 i el seu reggaeton reivindicatiu.
Hi havia una vegada un bonic pis d'estudiants situat pel centre d'una bonica ciutat centre-europea. El pis d'estudiants en concret era allò que ara se'n diu “multicultural” i hi vivien persones de procedència italiana, alemanya i catalana.
Esta multiculturalitat comportava un intercanvi clarament enriquidor per a tothom. Així, les parets d'aquell pis acollien profundes converses de temes ben diversos: el nom en diferents llengües de les diferents defecacions que expulsa el cos humà, el nom en diferents llengües de les parts íntimes d'este mateix cos humà o el nom en diferents llengües de les accions que mascles i femelles realitzen amb les parts íntimes del cos humà —multiculturalitat, humanisme, amor: ja se sap—. Un pis del qual qualsevol Koffi Annan n'estaria ben orgullós, vaja.
Però amigues i amics, esta idíl·lica vida es veié ràpidament amenaçada per un fantasma que recorre Europa i el món sencer: la difícil convivència en un pis d'estudiants.
Ja fa molts dies que intento posar-me a escriure un text explicant quatre idees sobre estes primeres setmanes d'estada a la capital romanesa.
La veritat, però, és que se'm fa molt complicat. No per manca de temps o de temes a comentar; sinó perquè no m'agrada parlar de les coses sense coneixement de la causa. I tinc a sensació que després de quasi dos mesos d'estada seguixo sense saber absolutament res del lloc on estic vivint, com quan vaig arribar. O pitjor.
En un dels seus poemes més coneguts, Mario Benedetti diu: “Compañera / Usted sabe / que puede contar conmigo. / No hasta dos o hasta diez: / puede contar conmigo”.
Salvant les distàncies –culturals, temporals, estilístiques, geogràfiques, etc.– podem dir que amb Feliu Ventura passa una cosa semblant. Potser només ens obsequia amb novetats discogràfiques cada quatre o cinc anys: però sabem que podem confiar en ell.
A la pràctica, però, l'experiència ha anat molt més enllà, i la primera part de l'intercanvi —el viatge del grup català a Alemanya— ha esdevingut una aproximació no només a l'estat de la memòria històrica al país germànic, sinó també un acostament a la situació de l'esquerra transformadora i anticapitalista i als reptes als quals s'enfronta, aquí i allà.
Des de L'Accent se m'ha demanat, com a participant de l'intercanvi, d'explicar una mica l'experiència i exposar unes quantes idees i reflexions al respecte. Així ho farem.
Havent viscut ja dos dies sencers a Bucarest arriba potser el moment d'explicar-ne alguna cosa. Sensacions i imatges, més que res —d'idees amb coneixement de la causa poques, encara—, però que poden servir per ordenar idees i valorar en fred les primeres impressions d'esta nova etapa. Unes impressions, unes imatges i unes sensacions que anirien des de tots els grisos que podem trobar entre la sorpresa i l'absurd fins a l'admiració i el replantejament d'algunes veritats absolutes del nostre dia a dia.
Parlar d'absurd és òbviament etnocèntric i políticament incorrecte. Pel que fa a l'etnocentrisme, es tracta probablement d'un actitud a la qual ens enfrontem sempre que sortim del nostre entorn comú —diguem-li poble, terra, país, Estat o com vulguem—, nascuda de manera natural del major o menor xoc cultural que representa este canvi i no necessàriament negativa si no en deriven segons quins judicis morals o segons quines actuacions. Sobre allò políticament correcte podríem parlar-ne durant moltes línies i només estaríem introduint la qüestió. Fos com fos, s'entén que caldria moure's en un equilibri entre la consciència que d'una banda fer segons quins pensaments, quines actituds i quines accions és clarament condemnable i cal evitar-ho, i de l'altra que condemnar absolutament tot allò que no quadre dins uns esquemes tancadíssims (per benintencionats que siguen) obvia la realitat i frega el ridícul.
Discussions cutrefilosòfiques a banda no cal dir que l'arribada a Bucarest significa l'arribada a un nou món. Un nou món que va començar a treure el cap a l'aeroport d'El Prat.
