En la cultura catalana –cultura en el sentit més ampli; gramscià, si ho voleu– passa una cosa pareguda: s’expandix, creix i toca noves tecles, però sempre fins arribar a cert punt infranquejable; i el diari ARA, que avui celebra mil edicions, n’és un exemple clar.
Quan parlem de CT ens referim al terme encunyat pel periodista Guillem Martínez, primerament en premsa i després al molt recomanable llibre col·lectiu CT o la Cultura de la Transición. El terme, i la literatura que ha desenvolupat, fa referència a la cultura hegemònica filla de la transició espanyola, i als seus límits invisibles: la lògica que imperceptiblement regula què és políticament, socialment i culturalment correcte i què no; què és acceptable i assumible, què és en definitiva “normal” i què no segons els estàndards d’una societat. El llibre, escrit des d’una perspectiva estatal –molaria molt una segona versió centrada en la realitat catalana, família!–, és perfectament transportable al context estrictament català: a casa nostra, la CT derivaria clarament del pujolisme, i oco baix no en fos l’equivalent exacte.
En el diari ARA tot anava bé –jusqu’ici tout va bien, que deien a La Haine– fins el 16 de juny del 2011. Si l’important no és la caiguda sinó l’aterratge, el dia després del 15J indignat, l’#aturemelparlament, l’ARA es va fotre de morros contra terra. La portada, els articles i l’editorial s’aixoplugaven tots sota un mateix paraigües discursiu: l’així, no. Sense saber-ho, a l’ARA donaven per bona la teoria que un any després Martínez i companyia representarien al llibre: des del seu naixement, creixement i assumpció generalitzada, la CT només arriba a trencar-se en dos moments: la llei Sinde i la lluita que es genera contra la seua aplicació… i el 15M.
I és que la d’#aturemelparlament va ser una acció trencadora no des d’una perspectiva política sinó des d’una perspectiva cultural. El 15J va suposar la divisió entre aquells que la van considerar totalment desorbitada, fora de lloc i antidemocràtica –els fills de la generació CT, del Canet Rock i la Nova Cançó, els que consideren que cal respectar el Parlament com a institució política catalana independent del poder de Madrid, pel seu valor simbòlic i històric i pel paper que juga com a institució democràtica post-franquista– i els que la van considerar lícita, necessària i totalment adequada –els post-CT, la generació de la desconfiança a les institucions com a norma, per a qui descarregar música és la manera més normal d’escoltar-ne, del no a la guerra i dels partits pirates i cosins germans; per a qui l’acció va ser una mostra clara de dignitat, esperança, de potser no està bé però és molt normal que ho facen, d’empoderament popular. El biaix no és ideològic ni polític, sinó cultural –potser també generacional– i representa d’alguna manera una divisió que també existix dins el món periodístic o institucional.
Aquell 16 de juny el LED de la perspectiva crítica sobre l’ARA se’ns va engegar a molts. I l’hem seguit llegint, i en alguns casos comprant, i possiblement fins i tot molts ens hi subscriuríem si no fos perquè som, efectivament, de la generació que no s’ho pot permetre. Però la divisió ja existia, i des de llavors ja no vam poder veure l’ARA de la mateixa manera. Efectivament, seguia sent un diari molt interessant, i molt ben parit, i feia una promoció cultural brutal –amb promocions espectaculars com la de l’Alcover-Moll, els discs de grups i cantants de primera o els llibres de LaButxaca, per exemple–; però el LED ja estava instal·lat, i no parava de parpellejar: ara una notícia objectivament groga i sobredimensionada al web –que sí, és normal, les publicacions digitals necessiten visites, però compte, vigilem a quin preu–, ara un discurs totalment institucional sobre l’actualitat –perquè malauradament, senyors, el discurs de la culpa de tot és de Madrid i el sant govern català, pobre, fa el que pot, és ja institucional… i molt CT–, etcètera, etcètera, etcètera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!