oriol fuster i cabrera

Sacralitzat per uns, menyspreat per d’altres, el de la literatura és un món que, sense ser potser massa valorat socialment, sí que és molt apreciat en determinats àmbits. I tal i com passa en altres expressions culturals, sovint algunes de les veus literàries més interessants són aquelles que no vénen emeses per les patums del sector, sinó per aquells que, tot i no tenir res a envejar dels grans noms –en alguns casos, l’enveja hauria d’anar en direcció inversa–, formen part d’este món d’una manera molt més discreta. Són obres i autors que, en la societat de la sobreimpressió i el best-seller, acaben transformats en notes a peu de pàgina; anècdotes que difícilment esdevindran categoria. Este és, de fet, el seu valor principal; i és la consciència de no ser «d’eixe món» –com diria Raimon– el que efectivament els permet ignorar els límits d’una autocensura –la pitjor d’elles– ja massa quotidiana en la primera divisió del món cultural.

 

Un dels exponents d’esta realitat a estes terres de cruïlla que avui dia anomenem les Terres de l’Ebre és Josep Igual i Febrer. Nascut a Benicarló el 1966 i rapitenc d’adopció des de fa dos dècades, la seua és una veu satisfeta –que no necessàriament orgullosa– de la seua independència quasi militant. La nostra trobada a Amposta, a les sis de la tarda d’un dilluns –dia que, segons té establert, puja fins la capital del Montsià per a visitar amistats– prendrà forma de camí de sirga. Acompanyant el riu, comentarem la jugada entre jóvens fent footing, adolescents acabats de sortir de l’institut i colles de xiquets jugant al carrer.

[continua a Surtdecasa.cat]