Feia poc que havíem canviat de segle. Els que en teníem ens connectàvem a Internet amb tarifa plana, a partir de les sis de la tarda entre setmana –i tot el dia en dissabte i diumenge– amb un mòdem que feia una melodia bastant graciosa. Començàvem a baixar música, i havíem passat de Napster a
La primera a rebre va ser la pròpia concepció de cultura. En un moment en el qual l’ska dolçainer i la cançó d’autor començaven a semblar l’única opció possible l’aparició d’Orxata Sound System va llançar un missatge molt clar: Joan Monleón i Chimo Bayo són igual o més cultura popular -en el sentit més ampli
Pep Botifarra (Xàtiva, 1962) és una de les veus més respectades i de més èxit del panorama tradicional català –i mediterrani– actual. El musicòleg Josep Vicent Frechina el definia, molt encertadament, d’esta manera: “Si hi ha una manera de cantar al País Valencià que irradie, com ninguna altra, autenticitat en el gest, credibilitat en el tarannà i
A Black & White, un joc d’ordinador molt popular a principis dels 2000, l’usuari es convertia en un déu mitològic. Estant en la seua pell obtenies una capacitat absoluta per a fer i desfer sobre els teus súbdits: des d’exigir-los sacrificis en honor teu a fer ploure i ajudar-los perquè la collita fos bona; arribant,
En una entrevista concedida a Surtdecasa.cat, el portal cultural de les Terres de l’Ebre, Pep Gimeno “Botifarra” assegurava: “Jo sóc un cantaoret; ni cantaor tampoc. No sóc un artista. L’artista és el que canvia quan puja a l’escenari”. Una frase sense més importància però que podem prendre perfectament com a tota una declaració de principis.
La primera escolta del darrer disc de Yann Tiersen no deixa lloc a dubtes: entre les melodies que el van donar a conèixer arreu del món en musicar les pel·lícules Le fabuleux destin d’Amélie Poulain o Good Bye, Lenin! i les peces d’Skyline (Mute, 2011) hi ha hagut canvis, molts canvis. Enrere queden les influències
Durant esta etapa de forja de la pròpia manera de ser i pensar que és l’adolescència un dels elements que més ens influïx és la música. No descobrim cap secret, dient això: qui més qui menys hem entrat al món del heavy, el hip-hop, el rock, l’ska o el punk —i l’estètica i rituals que
Parlar de Miquel Gil no és parlar d’un músic qualsevol: és parlar, a hores d’ara, d’un autèntic “monstre” de la cançó tradicional. Ben garrejat ja des dels seus inicis amb Al Tall fins a la seua actual carrera en solitari —passant per altres projectes com Terminal Sur o l’etapa amb l’Orquestra Àrab de Barcelona—, el
Sovint en música trobem que el gènere determina el contingut. Per exemple: mentre la majoria de cançons pop parlen d’amors, desamors i similars, moltes cançons heavy mostren lletres sobre el món mitològic, fantàstic i medieval. Les raons d’esta tendència poden ser moltes i diverses, des dels orígens de cada gènere al context, passant pel perfil
En un dels seus poemes més coneguts, Mario Benedetti diu: “Compañera / Usted sabe / que puede contar conmigo. / No hasta dos o hasta diez: / puede contar conmigo”. Salvant les distàncies –culturals, temporals, estilístiques, geogràfiques, etc.– podem dir que amb Feliu Ventura passa una cosa semblant. Potser només ens obsequia amb novetats discogràfiques
En els darrers temps hem assistit a una petita revolució pel que fa a la música en la nostra llengua: l’aparició de fenòmens com Antònia Font, Manel o Els Amics de les Arts han contribuït a crear una interessant escena de pop més o menys independent que ha trencat les fronteres del públic fins llavors
Es fa realment complicat intentar definir la Plataforma en Defensa de l’Ebre en un determinat número de caràcters. Parlar de la PDE és parlar de moltes persones, experiències i valors. És parlar de compromís, constància, coherència i honestedat; i és, sobretot, parlar de la filla predilecta d’un territori que no és que l’hage vist néixer,